divendres, 30 de desembre del 2011

MAMA, JO DE GRAN VULL SER UNA BLOGGER


En un món com en el què vivim ser blogger és estar per sobre la resta, ser d’una classe superior d’ésser humà, entre escriptor  i artista, però… a la vegada en aquest estatus també s’hi està apretat perquè qui carai no té un blog?
Però clar, al dir que som dues noies que tenim un blog on parlem de relacions, sexe, coses de dones i coses que no són de dones però sota el filtre de les que patim canvis hormonals cada 28 dies s’arriba al terreny de les comparacions… potser amb certa escriptora ficticia arxifamosa que tenia una sèrie amb 4 amigues? Exacte: Sex in the City ha fet molt de mal. Però res més lluny de la realitat com molt bé haureu suposat: no corretegem amb talons d’una festa a un altra ni trobem inspiració en la nostra agitada vida social i sentimental i/o en la dels nostres amics. Trobem inspiració en les nostres vides humils, de vegades normals, de vegades repetitivament avorrides i d’altres vegades, puerils i desgraciades o kafkianament empeses a l’entropia. Així comença l’experiència creativa: a partir de la nostra estada a l’escola de la vida, adornem la part que falta amb el que hem vist a les pel·licules o llegit als llibres – sempre amb la intenció de fer un bon treball de camp en un futur per tenir més dades de pes per confirmar certes hipòtesis --  



No, no  escrivim des d’un mac portàtil d’última generació, de fet, ara mateix escric des d’un portàtil marca-no-t’hi-fixis més destartalat que un transformer dels xinos en una festa d’aniversari de preescolars.
I no, no escrivim els articles assegudes en una cafeteria encantadora mentre prenem una tassa de cafè de litro interncanviant mirades còmplices amb altres bloggers ,també teclejant des dels seus portàtils amb un cafè tamany XL al costat.  Tampoc ho fem des de l’escriptori estratègicament orientat cap a una finestra plujosa, ni sobre el nostre esponjós llit de matrimoni. Escrivim des dels nostres quartos en penombra il·luminades per una espelma pampalluguejant i aterroritzades per la idea que la societat descobreixi les nostres teories i ens cremin a la foguera…  Us preníem el número  XD. Ara en serio, escrivim en hores de feina, com tothom, per matar l’avorriment amb alguna cosa més entretinguda i intel·lectual que fer-se la manicura.
Tampoc som de l’estil de fashionbloggers que es retraten cada dia (pobres novios fotògrafs a l’ombra dels blogs de moda… El què s’ha de fer per sucar, eh nens?!) amb un estil·lisme totalment diferent al del dia anterior però alarmantment idéntic al de la veïna fashion blogger. Bé, el cas és que no som així de sofisticades, perquè a diferècia de les nostres companyes nosaltres no ens passegem amb un got del Starbucks amunt i avall sense ni tan sols xuclar-lo, ens agrada més beure’l ben assegudes a la butaca més propera i acompanyar-lo d’una bona muffin amb virutes de xocolata.  Sí, senyores i senyors, ens agrada menjar i a la vegada ens queixem de que no podem arribar a la talla 38 mentre ens fotem un tall de pa amb fuet a la boca, som així d’incomprensibles!  El que denota que som la mar de normals.



Tampoc som excèntriques. Raretes si que ens ho han dit… lo normal en aquesta vida de poble  massa poble, on el valor a l’alça és fer el possible per encaixar i no sortir de la norma perquè no t’assenyalin amb el dit pel carrer. No cal fer cap gran cosa per merèixer aquest honor: anar amb barret o amb un pentinat una mica diferent és suficient.
En el nostre cas, ja ho vam anunciar al post de presentació del blog,  el tret  diferencial el  feia el nostre sentit de l’humor, potser un pèl massa negre, escatològic i sarcàstic. No ens feu dir el perquè… per nosaltres els frikis eren ells.
Tenim les nostres històries i les nostres tonteries que vistes des de fora ens fan raretes i ens porten a una marginació social sostenible, però, en cap cas, les nostres estravagàncies ens donen classe i ens ajuden a que la nostra “legió” de fans ens estimin encara més. A la Gaga li va bé, però a nosaltres encara no. No li hem trobat el trucu a això de fer-se la “pequeña monstruo”. Ens deu faltar l’estilista i el director de màrketing de la Gaga? No hi trobem cap altra explicació. Pel que es veu lo de ser especial és molt especial… i professional. I naltrus nem amb una sabata i una espardenya, rollo pressupost zero, sabeu? Alguna cosa ens diu que esteu avesats a aquests termes i sabeu a què ens referim…
Que expliquem obertament les nostres misèries tunejades tampoc ens converteix en la legió de emo-bloggers que escriuen sobre les seves tragèdies diàries i amenacen amb suïcidis teatrals: nop. La nostra vida és una merda – el mateix que diu molta gent que s’autocompadeix perquè els demés els diguin “no home, no, si encara pots donar gràcies…” o “si, si, però no saps el què m’ha passat! Jo estic pitjor que tu!”—Nosaltres diem no a l’autocompassió sedentària i mòrbida per dir sí a la merda convertida en adob per fer una cosa diferent. El blog és per dotar la rutina d’una mica més de color no per fer-ne falsa publicitat. Però ens devem a la nostra audiència i si els nostres seguidors ens reclamen tragèdia podem muntar alguna cosa…



No escrivim per la necessitat imperiosa de posar en comú tots els nostres emocionants dia a dia, som noies raspant la trentena amb una existència standard tirant a mediocre en segons quin camp i escrivim el blog perquè ens surten les idees per les orelles i voldríem esquitxar una mica més el món amb elles. Tenim papers oficials que certifiquen els nostres estudis superiors i a causa de la minsa rendibilitat que els hi podem donar en aquesta època, tan escassa en oportunitats laborals com en homes potables, ens trobem amb un problema: estem mortalment avorrides. O sigui que… o s’acaba la fotuda crisi ninja aquesta o tenim blog per rato. Si ja ho diuen ja… que una ment ociosa és la fàbrica del diable… XD

Paraula de menstruació.

dijous, 15 de desembre del 2011

Festes Glorioses... però de debò!


Ara que vénen festes glorioses, els carrers s’han engalanat de llumetes i aparadors Nadalencs. De fet, des de la setmana passada que es va inaugurar la il·luminació dels carrers i diumenge dia 11 de desembre, ha estat el primer festiu en què obren els comerços per obrir oficialment la campanya de Nadal.

De fet, avui sóc una mica menys feliç, perquè sóc cada cop més conscient de totes les coses que no podré comprar aquest Nadal perquè no tinc... ni un ral! I sé que no sóc l’única. I sé que no només jo opino que el Nadal ja és prou depriment com perquè et trobis a un desmenjat Pare Noël fent brandar una campana i deixant anar un esmorteït “how, how, how” mentre et passeges pel teu centre comercial preferit o per la zona comercial “x” que hagis escollit per passejar i fer una llista mental dels eurus que et queden i en què els hauràs de gastar per poder fer els regals de rigor.

I dic jo: per què aquest Santa Claus sense chicha ni limoná? Ja està bé que centrem les il·lusions nadalenques en els més petits de la casa... però els que comprem som els adults i necessitem motivació, leñe! Qui fa els càstings d’aquests “Santes” eixarreïts que no són ni tan sols obesos de veritat? Ja se sap el tòpic de què a totes les festes hi ha el típic grassonet simpàtic que amenitza la vetllada amb acudits i anades d’olla varies. Però posar una persona no-grassa i no-graciosa fent aquest paper...  A qui se li ha acudit que aquesta bestiesa pot induïr al consumisme? Almenys que facin un càsting com Déu mana de gurditus graciosos de debò, però que deixin de buscar candidats a les files dels expulsats d’OT, si us plau. No hi ha un Risto que reguli el gremi dels Pares Noëls falsos? Doncs hi hauria de ser. Almenys és aquesta la conclusió que en trec quan surto dels centres comercials més deprimida que quan vaig entrar.

Dit això, des de la Menstruació, en comptes de queixar-nos i ja està, proposem una idea. Perquè no crear un personatge, més basat en el nostre folklore i que pogués ser més atractiu i motivador? I no parlem de ressetejar els Reis Mags. Tot i que pensem en quan érem criatures i els patges ens feien por. Perquè els pinten de negre si són blancs? Gent amb faccions de blancs, amb la cara de negre, negre com el fum, que es veu d’una hora lluny que és artificial. I ja que escullen aquest color, què els costa fer-se la ratlla negra dins de l’ull? Que queda molt raro que lo de dins de l’ull se’ls vegi tan rosa en contrast amb la cara tan i tant negra... home! I rient amb aquells llavis tan vermells o roses...! Por, fan por. Les criatures ploren i no ho veuen clar quan han d’agafar d’un patge d’aquests un caramel. És com la mania d’incloure persones vestides de Pluto, Piolín, Goffy, Mikey Mouse... L’Àngel Martín tenia raó amb les seves sàbies paraules: un Piolín de dos metres acollona... perquè el nen pensa: si l’ocell és així de quin tamany serà el gat, joder?! I ja està veient en la seva ment un gat Silvestre de la mida de Gozzila obrint-se pas entre la cabalgada derribant edificis amb la cua. Fa por, fa por...

Doncs el que dèiem: els Reis necessiten un resset, però no poden competir amb el Pare Noël perquè arriben massa tard. Qui s’espera ja al dia 6 per rebre els regals? Les criatures no són tontes: sempre preferiràn al Pare Noël, que deixa els regals abans i així poden tenir totes les festes per jugar. Jo també ho hagués fet, per més que m’haguéssin jurat i perjurat que el Rei Negre és el més ric de tots. “Sí, ric i ruc... i tardón!”- hagués pensat jo.

Potser ens costa recordar-ho, perquè a nosaltres els catalans, els regals no ens els porten per Nadal, ens els caguen! Però són regals igual! El Caga Tió és com el nostre reducte Gal i està desaprofitat. Recordo que quan era petita jo li preguntava a mun pare: Papa, d’on vénen els tions de Nadal? I ell s’ho havia d’inventar.... Una fenyada, pobre home! Perquè no hi ha una mitologia sobre l’origen del tió. És un tronc, però un tronc especial. I qui sinó pot tallar un tronc especial si no és un llenyetaire especial? Sí, senyores i senyores: proposem fer del llenyetaire del Caga Tió el personatge estrella del Nadal. Canviem les campanes i el “how, how” per les destrals i la suor, l’uniforme vermell i blanc per una camisa de quadres i uns texans amb tirants... si poden ser estripats, millor! Però no ens venim a referir a un “granjero busca esposa” esquenut i sense dents... no... Amb tots els respectes, però el màrqueting és el màrqueting: els lletjos analfabets que es vesteixen amb la roba que els compra sa mare al mercadillo no són sexys ni inspiradors. Ho sentim, però us hem de dir que feu un pas enera i abandoneu l’acadèmia de llenyataires fornits i increïblement atractius que estem creant. El problema és que no sabem d’on treuríem homes prou alts i fornits en el nostre país. Potser a Girona... és el lloc més al nord que queda dins de les nostres fronteres. I ens han dit que allí existeixen els homes alts i ben plantats, tot i que rarament els hem vist.... sols. Ejem, ejem... Però està clar que s’ha d’anar cap al nord. Com més al sud, més baixets i panxarruts. L’home mediterrani és així. I si tens la poca gràcia de ser una noia una mica més alta que la mitja, estàs condemnada a no poder-te posar talons al costat d’un home mai més. I aixó no ho podem consentir ( per a més informació sobre aquest tema us recomanem rellegir el post Tacones Lejanos, publicat en aquest estimat blog nostre)

Estem parlant del fitxatge de mascles estil Ralph Fiennes, Alexander Skarsgard, Clive Owen, Eric Bana (sense necessitat de què vagi maquillat de verd), Hugh Jackman,  Jason Statham, Alex O'loughlin i tal...

Imagineu-vos com seria trobar un home així tallant llenya, feinejant amb la seva eina afilada, tallant troncs en bocins d’un sol cop per fabricar els tions dels vostres fills, nebots, néts... No em digueu que no seria una imatge adorable? I encara que el primer impacte fos colpidor, no tindrieu por i no us faltarien ganes per tornar-vos a creuar amb ells. Què podria ser més perfecte que això? Per exemple: que mentre et tornen el canvi dels tions que has comprat et diguin amb una veu profunda i vellutada “Que passi un Bon Nadal i un Feliç Any Nou”. Així sí que tens la certesa que l’any vinent serà millor. Jo m’ho creuria.

Com diu la tradicional cançó de fer cagar el tió... Ara vénen festes, festes glorioses, dones amoroses, gallineta a l’olla, cua de mixó... caga tió! Nosaltres, per demanar que no quedi! Ja ens encarregarem de posar l’amorositat de la nostra part.
Paraula de Menstruació.


dilluns, 5 de desembre del 2011

ESTRELLES ESTRELLADES



Avui... Les cantants “it girls”
La Rihana: està perduda, pobreta. Abans era guapa però va començar una mutació estranya de looks, competint amb la Lady Gaga i la Beyoncé, i ha acabat essent una barreja estranya de totes dues que no sabríem com definir, segurament ni ella sap què és, va perduda. Consell: sabem que destacar en estètica i música en el món en què et mous és complicat, per tant, quasi que et recomanem que continuïs en la línia d’escàndols de la vida privada on tampoc ets original però almenys dones alguna noticia...

La Lady Gaga: és com una cosa estranya però tampoc l’odiem. Per culpa seva les cantants competeixen cada cop més per veure qui s’assembla més a un arbre de Nadal i és divertit. Tampoc l’idolatrem, però suposo que algú ha de fer el paper de rareta en tot això. Es declara reina dels freaks però no sabem si la condició de superestrella belluga-masses la pot mantenir dins la condició de freak, perquè almenys quan nosaltres anàvem a l’institut sota l’etiqueta de freaks, l’únic que aconseguíem era marginació. Consell: quan s’atacabin els camins per escandalitzar  al personal treu el teu primer single en català: tornaràs a ser estimada i odiadada a parts iguals!

La Beyoncé: malgrat la competència es manté. Sap triar les col·laboracions per no perdre pistonada. Ja els té fets, els calers, ja els té fets...Injustament criticada pels seus “enormes” (?¿?) malucs (la industria està malalta: que si unes massa primes, que si unes altres massa grasses...que si  ets massa morena, que si abans erets més negre que ara...marededeusenyor!). No li calen consells, la nena sap el que es fa.

La Jennifer Lopez: JLo! Tu i el Marc Anthony feieu caguera! Sort que us heu separat! Fins als collons hem quedat de tu i el Pitbull aquest estiu! Ufffffff és que si no ho dic exploto!! Consell:  No t’ajuntis amb segons qui per fer col·laboracions...a vegades millor sola que mal acompanyada, no?

La Katy Perry: pobreta també. El seu estilista és el seu pitjor enemic, tot i que en algo havia de destacar la damisel·la, no?. Aquesta dona no es vesteix, s’embolica de film com els entrepans! No sabem com s’ho fa perquè no li agafi una lipotimia. No sua? És de plàstic tota ella com una Barbie? Quan l’incinerin quedarà reduïda a una bola de plàstic socarrimada? ...potser és una replicant! aquesta pell i aquesta cara impassible i sempre preparada per a fel·lacions no pot ser humana... Consell:  deixa’t veure de tant en tant amb el teu aspecte normal o començarem a malpensar!

La Miley Cyrus: ha passat massa ràpid del Disney Chanel a “Hannah se lo Monta con hombres” i s’ha fotut una patacada èpica. No us recorda a la fallida història de la Britney? I aquesta estranya relació de dependència amb son pare? Aiaiai no ens feu malpensar! I després diuen que Disney és per a tots els públics...aix...Consell:  fuga’t a les munatnyes i conviu entre bèsties, ells t’entendràn.

La Selena Gomez: la compadim. Ha de fer de nòvia-tapadora del Justin Bieber, perquè no es noti tant que és un gayer, però no se’n surt gaire bé la pobra.  Consell: busca’t un bon amant i protagonitza un parell d’escàndols i demostra’ns que tens sang a les venes!

La Gwen Stefani: què se n’ha fet d’aquesta dona? Va quedar escarmentada després de l’últim trunyu de disc que va treure? Tia, abans molaves. Torna amb els teus homes de la banda, que sola no et menges un torrat! Consell: torna, si us plau...

La Shirley Manson: també desapareguda en combat. Ella va escrivint al feisbuc i no s’hi mata massa. Sabem que ets asmàtica, però tu no has deixat de cantar per això, sinó perquè et passes “los lunes al sol y los martes a la sombra”. Que bé que vivim, eh reina? Consell: Surt i que et toqui l’aire!

La Taylor Swift: blanca, esvelta, rossa, amb els ulls blaus... Visca la raça ària! Si és que... sabíem que lo d’ella amb el Taylor Lautner no podia funcionar: haguéssin tingut fills mestissos i no podia ser. A part: que raro ha de ser que el teu nòvio es digui com tu, no? Consell:  pren drogues o algo, perjudica’t una mica filleta...aaaaai...

La Madonna: és eterna, com Nostru Senyor, i ens fa tanta por que no sabem què dir-ne... no sigui que ens la trobem una dia al portal de casa i ens foti una pallissa amb aquells braços i aquelles cames que té...o ens lligui i amordaci ! Consell: fes un pas enrere i barreja la mala llet amb el sexe, volem un nou Vogue!

La Britney Spears: s’ha aprimat i ha volgut tornar a ser el que era... però ja no sedueix ningú. No ens podem treure del cap que té dues criatures. Temem que els seus companys de classe seràn cruels amb ells quan creixin. Consell: torna a resorgir com l’estrella-de-capa-caiguda-drogodependent –que-ets i fes-ne la teva bandera! Seràs autèntica i propera.

La Cristina Aguilera:  també mama i separada, inflada i aprimada i mal redissenyada. Ni tot el maquillatge del món l’ha pogut salvar de la fallida. Trobarem a faltar el teu pitu de veu. O no. Consell:  casa’t amb el Hugh Hefner que farem més via.

dijous, 24 de novembre del 2011

Ferum de Safari, cap.1. Avui... el HPH.


Hola, benvinguts a la nostra primera expedició de Ferum de Safari, una secció on ens aventurarem a explorar la conducta i l’hàbitat de les bestioles més sorprenents i inversemblants de la jungla. Avui ens endinsarem en el món de l’Home Patrimoni de la Humanitat.

L’Home Patrimoni de la Humanitat (a partir d’ara HPH) és conscient que té molt a oferir. Estima a la seva dona i/o nòvia, en cas de tenir-ne. La té com una icona, o sigui, allà en un racó, com qui té una Mare de Déu antiga i només s’hi acosta per demanar consell i orientació, demanar perdó, plorar i fustigar-se. I pobre del què gosi tocar-la! Però quan la dona icona surt de l’escena, ell sap que té un deure amb la humanitat. Envers els homes, té el deure d’instruïr-los en el seu art del saber fer, si és que en són dignes. Si no, els ha de fer notar en tot moment que ell és el mascle alfa de la manada. I envers les dones té un deure molt més absorbent i sacrificat: el d’obsequiar-les amb la meravella de la seva presència i tracte exquisits. És conscient de la fascinació que desperta en elles (idea delirant que només està en la ment del HPH) pel fet de ser un home poderós, intel·ligent i atractiu. Però cap d’aquestes qualitats és més gran que la més destacable de totes: la seva infinita compassió i equanimitat, la seva bondat a l’hora de donar-se als altres i cobrir les seves necessitats, i sempre, sense esperar res a canvi, per descomptat!

Podríem dividir la població de HPH en dos subgrups d’edat per analitzar millor el seu hàbitat i costums.  Però, tot i fer aquesta diferenciació d’edat cronològica, heu de tenir present que el HPH manté la seva edat mental i genital a l’adolescència. I en cada una de les dues categories tenim una lleugera diferència entre dos subgrups separats per poder adquisitiu.

HPH incipient. Entre l’adolescència i els 35-45 anys.

El HPH incipient que ve de bona família, li agraden els esdeveniments festius de tota mena. Qualsevol marc que sigui adequat per mostar al món la seva disposició constant a estar disposat a la gresca. Envers el públic (perquè el HPH no té amics, té públic) masculí ha de donar la nota sempre per situar-se al nivell de popularitat més alta, sigui per apreci o per despreci dels presents. El més important és fer notar que és una personalitat singular, allà on vagi. Pel que fa al públic femení, no sempre té èxit, però a ell li és igual: ha de mantenir un estatus... són elles que no ho entenen, ja tornaràn demanant-ne més...

Podeu trobar-lo en tota mena d’events socials locals i en ambients de festa molt diversos, tot i que té predil·lecció per les carpes i els festivals de música alternativa. I es deixa caure per les Festes Majors.

El HPH de procedència obrera, actualment, és molt possible que estigui a l’atur. Les seves dificultats econòmiques, però, no el priven de ser l’ànima de la festa. Aquest HPH no està tan preocupat com el de bona família de mantenir alguna activitat de caire social, tot i que acostuma a ser un gran amant dels animals de tota mena. No hi ha agenda prou gran que pugui encabir tots els col·legues que té ni és tampoc prou extensa pel nombre de fèmines amb les que ha tingut algun afer, real, fictici o esborrat pels efectes secundaris de l’alcohol i la xocolata.

Podeu trobar-lo en tota mena de pubs, bars, acampades, raves... però on es sent més a gust i entre amics és en el “botellón” (o garrafada, en català).

Però en els dos casos, el de bona i el de família obrera, tenen en comú el fet de ser uns “tites sueltes” i/o uns “bales perdudes”. Aquestes categories poden evolucionar amb l’edat o quedar reprimides en el cas de contrarure matrimoni o millorar el seu càrreg professional, com veurem en l’apartat següent.

HPH consolidat. A partir de 35-45 anys en endavant.

Aquest HPH es caracteritza per tenir un negoci propi que dóna beneficis o un càrreg més o menys important, normalment a l’administració, que fa que la seva posició econòmica no el preocupi gaire. Per això, l’edat de la seva consolidació té un marge de 10 anys: depèn de la seva posició sòcio-econòmica. I si té la flor al cul, pot ser abans. La seva preocupació és més de tipus emocional-existencial, però no ho admetrà mai. Persegueix el reconeixement públic i privat en tot moment, intentant cuidar molt de tapar les esquerdes per on poguéssin sortir les seves inseguretats i pors respecte el rebuig dels altres, tot i que, paradoxalment, sembla inmune al ridícul. D’alguna manera es rebutja a ell mateix, però és un pensament que queda relegat a l’inconscient, per deixar a primera línia, en tot moment, el seu narcicisme exagerat, disfressat de falsa modèstia. Sí, és un fantasma.

Però allò que caracteritza al HPH, distingint-lo d’un vulgar mecenes, és el seu deliri secret de ser una icona sexual en potència. No perd cap ocasió de flirteig amb cap femella menor de 30-35 anys. L’edat de la femella és inversament proporcional a l’estarrufament de Pavo Real que llueix el HPH i el material visual que ell n’extreu per alimentar les seves fantasies onanistes. O sigui: com menor sigui l’edat de la femella més flipa el HPH i més verds son els seus pensaments. Però sobretot si té un càrreg de responsabilitat té molt clar on està el límit de la prima línia vermella que separa el seu fruïr fantasiós i la consolidació dels seus actes, que podrien conduïr-lo a una situació incòmoda. En el cas de traspassar aquesta prima línia vermella, ho negarà tot o al·legarà que la fèmina en qüestió va empènye’l a dur a terme tal o qual acte amb la seva vestimenta voluptuosa i/o la seva actitut clarament libidinosa cap a ell.

Si es donés el cas que el HPH passés a l’acció, aquest ja entraria a la categoria de “tita suelta”. Si gastés més diners dels que té en la femella en qüestió per impressionar-la mentre condueix cotxes esportius, pren drogues de disseny i vesteix com si tingués deu anys menys s’hi afegiria el plus de “bala perduda”. El HPH d’aquesta última subcategoria contractaria els serveis d’una professional en el cas de no obtenir beneficis sexuals de la femella que s’ha proposat seduïr.

Això si, independentment de quina sigui la naturalesa de la femella amb qui acabi al llit, després ha de fardar amb els amics de lo contentes que les deixa totes encara que segurament ni se li aixeca, i que ho anomena com volent ser discret però treu ell el tema, sense que li preguntin. Però el detall més curiós és que mai explicarà exactament què va passar exactament en l’encontre sexual. Ho explicarà a grans trets o de seguida caurà en generalitats, tòpics o desviarà el tema per la tangent cada vegada que el seu interlocutor vulgui arribar a treure’n l’aigua clara. L’opinió del HPH és com el Guadiana, que apareix i desapareix aleatòriament, sense avís previ.

La complexitat d’aquests espècimens ens demostra que encara queda molt per investigar. Quins factors determinants de la seva infància afavoreixen al seu desenvolupament? Com aconsegueixen reproduïr-se? Són misteris que queden en el tinter, a l’espera de ser esbrinats. Fins aleshores seguirem ensumant entre els matolls de la jungla fins que, de nou, sentim... Ferum de Safari.

Paraula de Menstruació

dilluns, 21 de novembre del 2011

TACONES LEJANOS



Saps què no ho has de fer...T'has repetit mil vegades que no t'has de comprar sabates de taló perquè després no hi ha Déu que t'aguanti la mala llet que t'agafa amb el mal de peus... Però eren tan boniques... Si és que te les has emprovat i ja t'assemblaves una mica més a la Carrie Bradshaw (seee, tu ets més alta, més corpulenta, menys glamourosa i més pobra...però!...). La culpa, més que res, és de la dependenta que si “este año se llevan mucho...te quedan geniales...están muy bien de precio...es un tacón alto pero comodisimo, eh?!...). Sí, tinc una carrera i sempre m’he considerat amb dos dits de front i tot i així amb aquestes quatre parides mal argumentades ja em tenen… Perquè totes caiem a la ratera de pensar que POTSER aquestes precioses sabates amb 7cm de taló no ens faràn mal??? Oixx mai n'aprenem!! 

I sí, per lluïr s'ha de patir però la tortura no estava prohibida?? I tu encara tens seny... però no em digueu que no se us fot un nus a l'estomac quan de nit, en algun local veieu a una noia amb unes sabates de vèrtig, amb punta beeeeeen estreta, i una mísera civelleta aguantant el turmell... Ja em marejo de dolor, aquestes fan mal només de mirar... I és que ja ho deia la gran grandíssima Masiel “una buena voz empieza por unos pies descansados” mentre desenfundava les callositats que tenia més avall dels turmells i començava a arrencar-se a cantar descalça, olé! Perquè aquí ve l'efecte secundari de les sexys i glamouroses sabatetes: perds la sensibilitat de mitja planta dels peus i part dels dits... i que no em venguin espongetes de latex, silicona ni polvo de estrellas que posis lo que et posis, si t'has passat amb l'alçada de taló no et salva ni la padrina de la Ventafocs...(més aviat els talons et fan veure la padrina, jejeje és un chist…) mentre ensumes l’aire intentant buscar a algú que estigui fumant maria de la bona, a veure si et dóna una calada i deixes de sentir el dolor. Si va bé pels malalts crònics perquè no hauria d’anar bé per un “mal de talons”? Que, perdoneu-me però era una mala pècora aquesta fada...mira que “regalar-li” unes sabates de cristall! Això és mala folla!! ràbia continguda d'una dona madura que veu el seu protagonisme minat per una bella jove... com quan et pentina una perruquera que t’enveja secretament  -no sé a valtrus, però a mi em passa molt això xD- i t’asseca el cabell tot cardat per a que semblis una iaia!- Però això ja son figues velles d'un altre paner. Només falta que tu, intentant dissimular el mal que et fan les (putes) sabates i creient que la teva cara de dolor queda amagada darrere un gran somriure forçat, vingui algú preguntant-te si estàs bé i si et fan mal les sabates perquè “camines raru”...que dius que quèee? Raro?? O_o??... T'arrossegues fins al lavabo per comprovar fins a quin punt és cert tan humil·liant insult: et mires al mirall del lavabo mentre intentes caminar de manera natural però comproves esgarrifada que només falta que deixis anar un crit a lo tiranosaurus rex de lo encorvada que vas:  Tiranosaurus depuntiensis!

I pots anar ben mona amb les teves sabatetes que ja pots carregar el bolso de la Mary Poppins de tirites, esparadrap, iode per les llagues que et sortiràn, i com no: unes sabates de “repuestu”(aqui fem servir el català de tots, què passa??). El cas més popular és el dels casaments: TOTES ho fem, no ens hem d'avergonyir... Totes volem anar perfectes i elegants durant la ceremònia i la festa, totes aguantem, però arriba l'hora bruixa en què ja no dissimulem tant i només necessitem veure a la mare del nòvio descalçar-se i posar-se amb cara d'orgasme unes sabatilles d'estar per casa que ens falta temps per córrer a buscar-nos les bambes. I sentir el contrast d'anar plana com si caminessis amb les puntes més alçades que els talons mentre torna el somriure de manera natural a la teva cara.

I què me'n diueu de la tortura psicològica de cagar-la amb uns talons massa alts perquè el nostre acompanyant queda per sota nostre?! Què surts, amb un home o una Polly Pocket ?! –“Polly Pocket, Polly Pocket és una mida ideal” -Aaaaarg!! Déu no ho vulgui!! Això als homes els intimda (excepte els que ja són baixets de mena i ja ho tenen assumit) i a nosaltres també; de cop i volta abandonem la disfressa de dones sexys i decidides per sentir-nos com travestis (al tantu amb el maquillatge noies, que pot ser un fet decisiu per evitar el següent pas cap a Drag Queen). Cagunlamarequevaparirelstalonsmassaalts!

I tornaré a caure a la temptació, ho sé, ho faré i em sentiré genial emprovant-me'ls a la botiga i fent quatre passets a lo Marilyn autoconvencent-me que en necessito uns “sempre se'n han de tenir uns, mai se sap si algun dia hauràs d'anar a recollir un Oscar o anar un sopar de gal·la per aconseguir diners pels pobres negrets de l’Àfrica que passen gana...” i que aquests seràn els definitius que aconseguiràn no llagar-me els peus i la moral...

Les dones seguirem amb aquest estira i arronsa amb la nostra estètica i l'autodictadura per estar “guapes”. Ves a saber, potser valorem tant l'aspecte perquè sabem el què costa aconseguir-ho?!... mmmm...O som lo que no hi ha perquè ens acontenta una mirada lasciva d’algun mascle que ha notat que caminem sobre agulles de fer mitja i ja ni pensem en tot el dolor que comporta? La fina línia que separa el dolor del plaer: nosaltres patim el dolor de les altures i ells senten el plaer de l’observador, suposo que el karma ja s’encarregarà de tornar-nos el que ens mereixem ;)

Paraula de Menstruació

dimecres, 16 de novembre del 2011

La Història del Galifardeu Miserable



Era un galifardeu miserable que passejava... miserablement. Rera les seves ulleres de sol, guaitava de cua d’ull a tothom, sospitant tothora maldats inimaginables o maldejant inimaginablement... fixeu-vos si n’era de miserable el galifardeu aquell!
Les seves ulleres eren fosques com la seva ànima, que s’ennegria més i més a cada miserable passa que feia. Aquell home era un miserable de cap a peus i un galifardeu d’esquerra a dreta. Però la seva malvadoria no estava ni de bon tros a l’altura de la seva retentiva esbalaïda, de l’absentisme de la seva perícia, de la seva malbaratada manca de coordinació, dels seus oblits i els seus acudits avorrits. Si, dames i vagabunds: el galifardeu era un perfecte pòtol. I com podia ser tan miserable - us preguntareu – si no donava peu amb bitlla? Doncs precisament perquè aquest és el detall intrigant d’aquesta història. És un misteri de la fe agnòstica, una dimensió desconeguda sense porta, un barret sense cap i una sabata sense peu... Només us podré dir que el galifardeu galifardia i esclafia a riure de manera miserable, però només quan deixava de posar cara de peix bullit. I com n’era de bullit! Era d’aquelles persones que sembla que les hagin deixat massa estona en remull i hagin mutat alguns dels seus gens per esdevenir esponges blanquinoses penes de líquid, amb un to cendrós de pell que antany fou bruna i suau com una pell de pruna.

El galifardeu fumava. Tabac de liar, per fer-se l’interessant. Com aquells que diuen “així fumo menys”, “el de liar és més natural, no està tan processat, per tant, és més ecològic i beneficiós pel medi ambient i els animals”. Que ja veus tu... un galifardeu preocupat per les bestioles, els arbres i les muntanyes, quina barrabassada, no? Sí... però no oblideu que estem parlant d’un galifardeu... i que a sobre és un miserable! – ja sé que em reitero, però és important que quedi clar aquest detall. I què és exactament un galifardeu? Segons la Gran Enciclopèdia Catalana és un esbirro, un agutzir, un home capaç de fer-ne de totes, un bordegàs. Sí, així era el nostre home. Però per què miserable? Perquè era digne de tota compassió per la seva desgràcia? Perquè no tenia un cèntim? Perquè era extraordinàriament gasiu i mesquí? O menyspreable pel seu ínfim valor, la seva insignificança o insuficiència? Potser ho era per totes aquestes causes o potser per l’absència de totes elles i la nul·litat de reconeixença davant del valor que podia ser capaç d’albergar encara en el seu si més íntim. Potser perquè moria dia rere dia, assecat pel seu cor ennegrit de sutge de tant fumar, i no volia fer-ne esment fins que en feia... i ai las quan en feia! Aleshores la desgràcia que desprenia ho ennuegava tot, fins i tot els animals i les plantes que tant deia estimar. Potser perquè s’havia gastat fins l’últim ral en tuguris de mala mort, en vicis, en compres absurdes, en regals oblidats i en vacances no disfrutades... i tot per acabar vivint de lloguer en apartaments i pensions miserables de rajoles esquerdades i parets buides i grogoses. Sense ser d’enlloc, sense ser de ningú, era miserable perquè es minvava a ell mateix fins a la porció més ínfima del seu ésser, grotesc com el retrat de Dorian Gray i sec com el cadàver d’un arbre a punt de caure, foradat i osteoporositzat pels corcs.

L’altre dia, tal com us feia esment, vaig tenir l’ocasió de creuar-me’l mentre passejava. Bé... de fet passejava jo i a mi em va fer l’efecte que ell també passejava... però a saber què feia i què rumiava! Venia cap a mi, de cara, tot decidit, quan de cop i volta, com si no em veiés, va donar un quart de volta per fugir corrents i endinsar-se dins d’un carreró... sense sortida. Ja us vaig avisar que era un pòtol, aquest galifardeu miserable. Al passar per davant del carreró vaig poder distingir, entre les ombres i les tenebres, retalls de llum que delataven la seva presència i un miserable filet de fum que s’enlairava i es difuminava. “Quina estupidesa més miserable” vaig dir-me amb veu baixa “si no volia saludar-me més valdria que hagués canviat de vorera uns metres abans, com fa tothom, no sortir corrents just al costat meu, com fet expressament perquè jo sabés que fugia de mi, com perquè fos conscient de la seva presència miserable i me’n quedés constància per fer-me divagar sobre aquest fet, probablement de naturalesa aleatòria i absurda...” Talment ho semblava, talment ho delatava, de la mateixa manera que ballava pel meu cap l’intent inútil de buscar-li una raó a aquesta fotesa. I és que l’especialitat del galifardeu, aquest pòtol menyspreable, era la de fer perdre el temps a tot aquell que es creuava amb ell. Mireu si n’eren d’ínfimes i miserables les seves galifardies!




I així s’ha contat i així s’acaba la història del galifardeu miserable. Ja veieu com n’és de minsa la història miserable que pugui tenir un galifardeu com aquest! A menys que torni a galifardir-ne una de les seves...¬¬

Cròniques Blaves. Capítol I

Crec que no hi ha millor dia que avui per publicar aquest relat que vol ser novela negra d'humor i erotisme bizarro al mateix temps. I com es diu sempre: aquesta és una història de ficció basada en fets reals, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. No tinc més capítols però he pensat que així quedava més... més... de novela negra radiofònica, perquè us en feu a la idea.

Va, que comença...

Plovia… Una cascada fangonosa queia sobre la vila del Vendrell. La brutícia acumulada sobre el vidre de la finestra es barrejava amb el fang i l’aigua, dutes per la pluja…. I regalimava avall, com llàgrimes lletoses… I això, a ELL, l’excitava… No podia deixar de pensar en l’encontre que havia tingut lloc… moments abans… al local on anava periòdicament a fer renèixer el seu desig, a contemplar la seva estimada, l’única espurna de llum frágil en la seva vida espartana de solitari. Plovia… i amb tota l’aigua que queia semblaven caure també les il·lusions. D’una llambregada va escrutar el carrer, orfe de vianants. I en aquell moment era com si el carrer reflexés l’animadversió que ell sentia per tanta buidor… una buidor omplerta d’anys d’estudi i coneixement, però una buidor buida, al cap i a la fi.

Es va girar per fitar intensament les dues bosses de plàstic que havia deixat damunt la taula. Jeien molles en la penombra de l’estança, expressant tantes experiències viscudes, malgrat el seu silenci! Aquelles humils bosses reutilitzades havien notat el tacte de les mans de la Martina, la dependenta del local, l’última ponzella d’una familia curulla, formada per set germans i uns pares sacrificats i exemplars. En aquest moment passaven, rera la seva retina, totes les imatges del moment… estaven gravats en el seu cervell els delicats moviments que la femella havia fet al introduïr els volums recentment enquadernats dins l’espai buit que els acollia. Les bosses eren com dues coves obertes i acollidores… que ara descansaven com dos lliris humits acabats de collir. Ell n’havia escollit acuradament el tamany abans de sortir de casa. Definitivament, el més important de tot era el tamany… trobar el tamany adequat del contenidor per a cada contingut. Com tot a la vida, la qüestió clau, era el tamany… de la mateixa manera que cada olla té la seva poll… la seva tapadora. O quelcom - mai recordava exactament el refrany, però tenia clar què volia dir – quelcom que s’introdueix a l’emplaçament correcte on s’ha d’introduïr.

Els refranys… aquests entranyables aforismes de sabiesa popular… Mai s’equivoquen… i aquest cas no seria una excepció. Va acostar-se fins a les bosses, decidit a palpar els volums, allà allotjats. Va ficar-hi una mà… després l’altra… per notar la la pell seca i freda de l’enquadernació. Tanmateix, estaven en un lloc relativament calent, si ho comparava amb la fredor humida de la part exterior de la bossa. Això el feia pensar en la fredor de l’aparença externa d’algunes dones, tot i que el seu interior fos calent, com el formatge fos a l’interior d’un entrepà sucat amb tomacó de temporada.
Aquell matí, la Carme, d’entrada, havia estat el mateix bloc de gel de sempre. Tot just entrar havia pogut presenciar de lluny la seva figura, allà dreta, parlant amb veu animosa. Però, al apropar-se ell, havia enmudit, com sempre… tot i que ell sabia que tard o d’hora no podria resistir creuar amb ell una mirada que ho desencadenaria TOT… com sempre. Encara recordava la mirada lasciva que li havia llençat l’última vegada que s’havia atrevit a mirar-lo, fit a fit, deixant dil·lucidar el seu desig ardent, deixant anar les seves fantasies de posseïr-lo allà mateix, damunt del taulell… davant de tothom… només per enaltir el seu plaer de ser penetrada per aquell home madur i cepat, sentint-se observada per la luxúria dels presents – creia recordar que hi havia hagut la Martina i ningú més.

El seu record era clar i diàfan com l’alè diví que animava l’existència d’essers tan angelicals i alhora demoníacs com la seva estimada Carme. El seu múscul cardíac bombava la sang, amarada de colesterol i triglicèrids fruit d’una dieta a base d’entrepà de xoriço ibèric, cap a tots els capil·lars del seu cos. I quan dic tots, és TOTS. Els del teixit adipós també. La seva respiració s’accelerava i es feia més lleugera – si és que hi havia força al món per eixamplar el seu tors turgent i dur com una llosa feta de llardons de l’any passat – mentre exhalava el perfum agredolç que emergia de l’interior de les bosses… bosses grosses, llises i dures… resistents i impenetrables, com ho eren els ulls foscos de la Carme… com ho deuria ser la seva vagina, segurament esgangalada per tantes nits de sexe, amb tants homes…! Però amb ell no… amb ell no… Ell només podia somniar-la i la somniava, ara i aquí, ben despert… Amb una mà dins la bossa i una mà a fora, notava l’escalfor i la fredor alhora i això encara el feia pensar més en ella… Es va acostar el plàstic al seu membre viril, dur i ardent com un dimoni sortit de les calderes d’en Pere Botero… Amb la mà mullada per les gotes de pluja que encara relagimaven del plàsic, va procedir a obrir-se la cremallera… abaixar-se l’eslip blanc, com un glop de llet, i deixar caure el seu artefacte de l’amor damunt la taula. Podia sentir-lo damunt la fusta… però no podia veure’l – la magnitud del seu abdòmen no li ho permetia des de l’any 1987 – però el notava… oh, i tant que el notava! Amb una hàbil maniobra, apresa després de molts anys d’onanisme convuls, va entaforar el seu pilot d’avió dins la bossa, que com una nau còsmica el conduïria més enllà, un cop més… si Déu ho volia. Va aixecar el volum i va ficar-la a sota, per deixar caure el pes de la cultura sobre el seu dit gros de mascle alfa. Ara, amb les dues mans, no li’n quedava altra que fer presió sobre el llibre mentre els seus malucs començaven un vaivé pausat i enèrgic. El dolor de sentir-se atrapat per aquell pes contrastava amb el plaer de fregar la pell nova i curtida de l’enquadernació… aquell tacte tan familiar, que li recordava tant a la pell de la seva estimada mare. Si… era pervers desitjar-la… però més pervers era haver desitjat tenir-la. La mà de la seva mare li havia creuat la cara d’una bufa al descobrir-lo tocant-se, pensant en ella… Però ella no ho sabia… O si? D’alguna manera ell intuïa que ella ho sabia… i que en el fons el desitjava secretament, doncs bé es refugiava en els seus braços quan el pare l’escridassava per tota la casa, dient-li que era una bagassa que només anava amb homes per diners. Aleshores ella plorava… i ell aprofitava per fitar-li els mugrons durs, a través de la camisa. Ella l’havia enganxat més d’una vegada espiant-la mentre es canviava i l’havia renyat durament, li havia pegat cruelment amb el calçador, li havia dit que era brut i un porc, com el pare. I en això s’havia convertit, en un porc brut que desitjava coses brutes, en un porc que desitjava la carn que no podia tocar, per por a contagiar-se dels gèrmens enganxosos i tòxics que amaraven la pell bruta de bagasses com la Carme. Por a allò tòxic contraposat al desig de fusionar els dos cossos en una sola massa sexual…

Mentre aquestes imatges venien a la seva ment el moviment de la seva pelvis va esdevenir com un aleteig de col·librí, un frenesí que el portava a experimentar el plaer i el dolor més grans. Tenia cianòtiques les puntes dels dits de tant apretar… i suava perles de foie gras mentre la seva cara, contreta per l’esforç, s’enrojolava… inclús més que les galtes de Maria al ser fecundada per l’Esperit Sant. Els seus gemecs de brau feien tremolar els vidres de les vitrines que contenien, amb prou feines, la seva col·lecció de llibres, que repicaven dins l’estanteria. Els querubins penjats a la paret tremolaven al ritme del seu plaer. La seva col·lecció de plats de ceràmica del Penedès s’estrafeia mentre fins i tot la senyera que penjava rera la porta era abduïda per un tremolor persistent. Va respirar una última bocanada d’aire abans d’expulsar la lleterada, mentre mirava d’ofegar amb la mà un crit agut de garrí en zel. Tot el procés potser havia durat ben bé cinc minuts. Exhaust per l’esforç, va retirar el seu membre, pelat pel freg rugós amb la tapa dura i el plàstic. Va procedir a netejar-lo amb una altra bossa de plàstic destinada exclusivament a aquest menester, mentre el nèctar que havia vessat s’extenia, calent encara, dins la cavitat de la bossa. Com una vagina gegant el contindria fins l’endemà, com era el costum. Fins que s’assequés i cristal·litzés a la bossa i al llibre. Així l’endemà podria continuar amb la segona etapa del ritual: fregar-se amb el llibre i la bossa fins que el semen endurit caigués a bocins, com la pell morta d’una psoriasis aguda, com la caspa dels cadàvers que havia estimat físicament en els seus anys de joventut.

dimarts, 15 de novembre del 2011

El Naixement de “La Menstruació”


Anirem al gra: quan a les dones se’ls acut posar-se a rajar d’algo i deixen anar algun sarcasme, renec, grolleria, vulgaritat o qualsevol cosa per l’estil  hi ha algun home a la vora que fa obsequi de verbalitzar l’original comentari “Que tens la regla?”. Pot ser que si o pot ser que no. Potser les dones, conscients que portem a dintre la nostra motxilla l’obligació de ser les encarregades de la moral en la nostra cultura, aprofitem aquesta setmana vermella del mes per permetre’ns que la sang calenta ens surti enfora per altres llocs que no siguin únicament la vagina. La resta del mes estem castigades a haver de demostrar a cada segon com en som de meravelloses i impecables, sempre esforçant-nos per dir allò que més convé a cada moment, intentant conduir de manera impecable perquè no ens pitin a la mínima, intentant vestir de manera femenina però no massa opulenta per no ser confoses de seguida amb prostitutes però tampoc de manera massa sòbria per no ser titllades de monges, tenint una paciència pràcticament infinita amb criatures i homes a canvi d’una paraula amable o un detall que rares vegades arriba, aguantant de manera estoica i pacient les mirades i els comentaris dels vells verds i els pervertits, i un llarg etc que deixaré de mencionar, en part perquè ja m’he cansat d’escriure sobre això.

Definitivament, són massa coses com per treure-les en una sola setmana al mes. Nosaltres també tenim mala hòstia, odi, enveja, ira, orgull, ambició, avorriment, picor a l’entrecuix ( i no només perquè ens estiguin creixent els pèls perquè la última vegada ens vam depilar amb “cutxilla”... que també) i moltes altres coses desagradables. Sembla que haguem nascut per adonar-nos molt bé de tots els nostres defectes i passar-nos la resta de la vida intentant fer l’impossible per amagar-ho i fer que ningú se n’adoni. I si algú ho fa, estem perdudes, perquè aleshores ens senyalen amb el dit, per ser unes fresques, unes mal follades, atraiem totes les mirades crítiques en un segon i altres catàstrofes que ens acaben sepultant per una muntanya de merda molt més gran que la que teníem ja en el nostre interior, acumulat i augmentat per les nostres pròpies jutgesses internes implacables. Massa merda per no utilitzar-la d’adob, no us sembla?

El sentit de l’humor que es fa servir per expulsar els fantasmes de la mala llet no és de la nostra jurisdicció... encara. S’intenta, però encara costa. Nosaltres, les administradores d’aquest blog, ens coneixem de fa molts anys i creiem que tenim força pràctica a exorcitzar els mals esperits transformant-los en titelles estúpides a mercè d’una mena de brainstorm que ens poseeix de manera sobtada transformant qualsevol misèria en una anada d’olla còsmica. I sense drogar-nos, que encara té més mèrit! Ens partim el cul i ens estranya veure la poca gent que comparteix el nostre humor. Serà veritat que som unes males persones? Nosaltres creiem que no i que si d’altra gent es dedica a dir les seves parides per la ràdio, com els Oscars de La Competència, o a escriure guions per l’APM, les nostres parides també fan gràcia i mereixen un espai, almenys en aquest blog. A més, si llegiu això des de casa vostra, no us haureu d’amagar de ningú pel fet de riure d’alguna cosa horrible i escatològica. Si esteu en un cyber o llegint això perquè teniu Iphone i esteu al tren o al metro, foteu-vos i rieu per sota el nas dissimuladament, com fa tothom.

Això no vol ser un blog feminista, ens agraden més els homes que a un tonto un llapis, però com que som ties les que escrivim, doncs assumim que la redacció tindrà un caire femení si o si i avisem: de vegades, tius, rajarem de valtrus. És lo que hi ha, sorry. Sense ànim d’ofendre, però de vegades pensem que un parell d’hòsties ben donades no us anirien malament. I que consti que detestem la violència. Per això creiem que és millor posar-nos a escriure xorrades que pujar a un terrat amb una metralladora i començar a matar gent... que al cap i a la fi no saps qui són, pobres, i encara foteriem a matar algú que no s’ho mereix. I aleshores el karma què? Eh? Encara ens reencarnariem en algun adefesio tipu Duquesa de Alba... però sense diners, està clar!

I que consti que dir grolleries no vol dir deixar de ser unes senyores amb totes les de la llei. No és que vulguem ser desagradables, ens encantaria estar divines sempre, l’únic que no volem és estar-hi obligades a cada segon ni haver de suar sang (ni menstruació) per fer-ho. Les coses s’han de poder disfrutar i no cal que tot s’hagi de prendre tan a la valenta en aquesta vida.
En fi... que ens anirem veien per aquí, pel bé de la humanitat, ok? Almenys farem unes” rises” .
Paraula de Menstruació.