Cròniques Blaves. Capítol I

Crec que no hi ha millor dia que avui per publicar aquest relat que vol ser novela negra d'humor i erotisme bizarro al mateix temps. I com es diu sempre: aquesta és una història de ficció basada en fets reals, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. No tinc més capítols però he pensat que així quedava més... més... de novela negra radiofònica, perquè us en feu a la idea.

Va, que comença...

Plovia… Una cascada fangonosa queia sobre la vila del Vendrell. La brutícia acumulada sobre el vidre de la finestra es barrejava amb el fang i l’aigua, dutes per la pluja…. I regalimava avall, com llàgrimes lletoses… I això, a ELL, l’excitava… No podia deixar de pensar en l’encontre que havia tingut lloc… moments abans… al local on anava periòdicament a fer renèixer el seu desig, a contemplar la seva estimada, l’única espurna de llum frágil en la seva vida espartana de solitari. Plovia… i amb tota l’aigua que queia semblaven caure també les il·lusions. D’una llambregada va escrutar el carrer, orfe de vianants. I en aquell moment era com si el carrer reflexés l’animadversió que ell sentia per tanta buidor… una buidor omplerta d’anys d’estudi i coneixement, però una buidor buida, al cap i a la fi.

Es va girar per fitar intensament les dues bosses de plàstic que havia deixat damunt la taula. Jeien molles en la penombra de l’estança, expressant tantes experiències viscudes, malgrat el seu silenci! Aquelles humils bosses reutilitzades havien notat el tacte de les mans de la Martina, la dependenta del local, l’última ponzella d’una familia curulla, formada per set germans i uns pares sacrificats i exemplars. En aquest moment passaven, rera la seva retina, totes les imatges del moment… estaven gravats en el seu cervell els delicats moviments que la femella havia fet al introduïr els volums recentment enquadernats dins l’espai buit que els acollia. Les bosses eren com dues coves obertes i acollidores… que ara descansaven com dos lliris humits acabats de collir. Ell n’havia escollit acuradament el tamany abans de sortir de casa. Definitivament, el més important de tot era el tamany… trobar el tamany adequat del contenidor per a cada contingut. Com tot a la vida, la qüestió clau, era el tamany… de la mateixa manera que cada olla té la seva poll… la seva tapadora. O quelcom - mai recordava exactament el refrany, però tenia clar què volia dir – quelcom que s’introdueix a l’emplaçament correcte on s’ha d’introduïr.

Els refranys… aquests entranyables aforismes de sabiesa popular… Mai s’equivoquen… i aquest cas no seria una excepció. Va acostar-se fins a les bosses, decidit a palpar els volums, allà allotjats. Va ficar-hi una mà… després l’altra… per notar la la pell seca i freda de l’enquadernació. Tanmateix, estaven en un lloc relativament calent, si ho comparava amb la fredor humida de la part exterior de la bossa. Això el feia pensar en la fredor de l’aparença externa d’algunes dones, tot i que el seu interior fos calent, com el formatge fos a l’interior d’un entrepà sucat amb tomacó de temporada.
Aquell matí, la Carme, d’entrada, havia estat el mateix bloc de gel de sempre. Tot just entrar havia pogut presenciar de lluny la seva figura, allà dreta, parlant amb veu animosa. Però, al apropar-se ell, havia enmudit, com sempre… tot i que ell sabia que tard o d’hora no podria resistir creuar amb ell una mirada que ho desencadenaria TOT… com sempre. Encara recordava la mirada lasciva que li havia llençat l’última vegada que s’havia atrevit a mirar-lo, fit a fit, deixant dil·lucidar el seu desig ardent, deixant anar les seves fantasies de posseïr-lo allà mateix, damunt del taulell… davant de tothom… només per enaltir el seu plaer de ser penetrada per aquell home madur i cepat, sentint-se observada per la luxúria dels presents – creia recordar que hi havia hagut la Martina i ningú més.

El seu record era clar i diàfan com l’alè diví que animava l’existència d’essers tan angelicals i alhora demoníacs com la seva estimada Carme. El seu múscul cardíac bombava la sang, amarada de colesterol i triglicèrids fruit d’una dieta a base d’entrepà de xoriço ibèric, cap a tots els capil·lars del seu cos. I quan dic tots, és TOTS. Els del teixit adipós també. La seva respiració s’accelerava i es feia més lleugera – si és que hi havia força al món per eixamplar el seu tors turgent i dur com una llosa feta de llardons de l’any passat – mentre exhalava el perfum agredolç que emergia de l’interior de les bosses… bosses grosses, llises i dures… resistents i impenetrables, com ho eren els ulls foscos de la Carme… com ho deuria ser la seva vagina, segurament esgangalada per tantes nits de sexe, amb tants homes…! Però amb ell no… amb ell no… Ell només podia somniar-la i la somniava, ara i aquí, ben despert… Amb una mà dins la bossa i una mà a fora, notava l’escalfor i la fredor alhora i això encara el feia pensar més en ella… Es va acostar el plàstic al seu membre viril, dur i ardent com un dimoni sortit de les calderes d’en Pere Botero… Amb la mà mullada per les gotes de pluja que encara relagimaven del plàsic, va procedir a obrir-se la cremallera… abaixar-se l’eslip blanc, com un glop de llet, i deixar caure el seu artefacte de l’amor damunt la taula. Podia sentir-lo damunt la fusta… però no podia veure’l – la magnitud del seu abdòmen no li ho permetia des de l’any 1987 – però el notava… oh, i tant que el notava! Amb una hàbil maniobra, apresa després de molts anys d’onanisme convuls, va entaforar el seu pilot d’avió dins la bossa, que com una nau còsmica el conduïria més enllà, un cop més… si Déu ho volia. Va aixecar el volum i va ficar-la a sota, per deixar caure el pes de la cultura sobre el seu dit gros de mascle alfa. Ara, amb les dues mans, no li’n quedava altra que fer presió sobre el llibre mentre els seus malucs començaven un vaivé pausat i enèrgic. El dolor de sentir-se atrapat per aquell pes contrastava amb el plaer de fregar la pell nova i curtida de l’enquadernació… aquell tacte tan familiar, que li recordava tant a la pell de la seva estimada mare. Si… era pervers desitjar-la… però més pervers era haver desitjat tenir-la. La mà de la seva mare li havia creuat la cara d’una bufa al descobrir-lo tocant-se, pensant en ella… Però ella no ho sabia… O si? D’alguna manera ell intuïa que ella ho sabia… i que en el fons el desitjava secretament, doncs bé es refugiava en els seus braços quan el pare l’escridassava per tota la casa, dient-li que era una bagassa que només anava amb homes per diners. Aleshores ella plorava… i ell aprofitava per fitar-li els mugrons durs, a través de la camisa. Ella l’havia enganxat més d’una vegada espiant-la mentre es canviava i l’havia renyat durament, li havia pegat cruelment amb el calçador, li havia dit que era brut i un porc, com el pare. I en això s’havia convertit, en un porc brut que desitjava coses brutes, en un porc que desitjava la carn que no podia tocar, per por a contagiar-se dels gèrmens enganxosos i tòxics que amaraven la pell bruta de bagasses com la Carme. Por a allò tòxic contraposat al desig de fusionar els dos cossos en una sola massa sexual…

Mentre aquestes imatges venien a la seva ment el moviment de la seva pelvis va esdevenir com un aleteig de col·librí, un frenesí que el portava a experimentar el plaer i el dolor més grans. Tenia cianòtiques les puntes dels dits de tant apretar… i suava perles de foie gras mentre la seva cara, contreta per l’esforç, s’enrojolava… inclús més que les galtes de Maria al ser fecundada per l’Esperit Sant. Els seus gemecs de brau feien tremolar els vidres de les vitrines que contenien, amb prou feines, la seva col·lecció de llibres, que repicaven dins l’estanteria. Els querubins penjats a la paret tremolaven al ritme del seu plaer. La seva col·lecció de plats de ceràmica del Penedès s’estrafeia mentre fins i tot la senyera que penjava rera la porta era abduïda per un tremolor persistent. Va respirar una última bocanada d’aire abans d’expulsar la lleterada, mentre mirava d’ofegar amb la mà un crit agut de garrí en zel. Tot el procés potser havia durat ben bé cinc minuts. Exhaust per l’esforç, va retirar el seu membre, pelat pel freg rugós amb la tapa dura i el plàstic. Va procedir a netejar-lo amb una altra bossa de plàstic destinada exclusivament a aquest menester, mentre el nèctar que havia vessat s’extenia, calent encara, dins la cavitat de la bossa. Com una vagina gegant el contindria fins l’endemà, com era el costum. Fins que s’assequés i cristal·litzés a la bossa i al llibre. Així l’endemà podria continuar amb la segona etapa del ritual: fregar-se amb el llibre i la bossa fins que el semen endurit caigués a bocins, com la pell morta d’una psoriasis aguda, com la caspa dels cadàvers que havia estimat físicament en els seus anys de joventut.