Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humor. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de setembre del 2013

El Consultori de la Dra.XX. Avui... El Top Ten de la Feminitat!

fashion-strong-women-favim-com-272661.jpg (500×323)
themerna.wordpress.com
Hola estimades oientes i... oients, que ens escolteu d'amagat de les vostres dones, que ho sabem!

Es veu que hem perdut la feminitat, les dones. Si, tu! Que ens hem adaptat al món que han organitzat els homes, que els hem volgut imitar i que per això tenim les hormones amb les potes enlaire, demanant socorro. Problemes amb la menstruació, càncers de mama, problemes d'infertilitat, problemes en les relacions... problemes, problemes, problemes!
Llegiu llibres d'autoajuda i aneu a fer meditacions per connectar amb valtros mateixes, i no hi ha manera, seguiu com loques, sense trobar aquesta feminitat que resulta que us falta.
Moltes de valtrus m'heu escrit demanant-me consell sobre el tema, però no patiu, que no he fet uídus sordus. No us compliqueu més la vida i seguiu el meu Top Ten de la Feminitat!

1. Primer que res, toca't! Si, si... em refereixo a l'entrecuix. T'ha desaparegut la vagina? Si veus que tens dificultats, ajuda't d'un mirallet de mà, ben il·luminat. Mentre no deixis de tenir vagina, crec que no hi ha cap dubte de que ets una dona. Si veus alguna cosa rara, vés al metge. A lo millor ets hermafrodita i tuns pares no t'ho havien dit. Si és així, accepta la teva nova condició de monstre de la creació i sent-te'n orgullosa.

2.Et vesteixes com una monja? Mal fet. Tothom ha de saber que ets una tia. Fes el favor de posar-te faldilla curta i marcar corbes i regatera. Si no ets original, agafa qualsevol arquetip de vestimenta apta per fèmines i copia-la. Tant se val com te sentis per dins, la qüestió és que el missatge quedi clar des de l'exterior.

3.Parla de sexe sovint. No t'oblidis de ser vulgar en públic de tant en tant i fer comentaris en veu alta a les teves amigues sobre els tios bons que passin per davant vostre. Ser vulgar t'humanitza! Sigues cuqui, però deixa entreveure lo marrana que ets.

4. Si et consideres una dona "pro" i no et convenç la vulgaritat, fes servir ecocopa quan tinguis la regla. Això sí, no et descuidis de comentar-ho, encara que no vingui a cuento de res, sinó no val.

5.Quan reneguis fes servir la paraula "cony". Introdueix en el teu vocabulari tants sinònims i expressions com se t'acudeixin que facin referència a la teva vagina, llavis, clítoris, fluxe vaginal, ovaris, pelambrera púbica, mamelles i demés.

6. Quan estàs a la piscina o a la platja, has d'aconseguir que un mascle intenti ofegar-te. Si veus que mai t'intenta ofegar ningú, planteja't la següent qüestió: m'estaré depilant correctament? Mandroses! Deixeu de fer servir cutixilla, que punxeu! Així com voleu que un tiu us vulgui pujar a coll? Ains... quant de mal ha fet la Gilèt Venus!

7.Heu d'anar a la pelu. Tant se val si us importa un pitu la conversa soporífera que us dóna la perruquera, tant se val si el fet d'agafar la HOLA! us causa una erupció cutània! Heu d'anar a fer safareig, criticar i explicar les vostres coses! Deixeu-vos de psicòlegs i terapeutes! Això deixeu-ho als neoyorkins i les lesbianes!

8.Porteu sempre un bolso tant atapeït que no hi càpiga ni un cabell! Què dic atapeït? El teu bolso sembla la butxaca màgica d'en Doraemon? NO? Doncs no ets una dona. Les dones tenen el poder innat de fer cabre un univers paral·lel dins d'una bossa de mà. Al loro!

9.Xiscla! Quan vegis una cuca o una aranya, xiscla com si t'hi anés la vida! Trenca els timpàns de tot quisqui a un quilòmetre a la rodona.

10. Quan parlis amb altres fèmines dirigeix-te a elles fent servir paraules com "carinyu", "flor", "preciosa", "bonica" o qualsevol altre paraula sinònima. Tant se val si les coneixes o no! Això és lo de menus! Ah, si, i fes el favor de fer servir diminutius quan parlis, sobretot quan et refereixis a cosetes femenines, com la robeta interior. Què és això de dir "calces" o "tanga"? "Calcetes" i "tangueta"!

Si després d'aplicar aquest Top Ten de la Feminitat no us sentiu més dones, torneu a llegir-vos el punt número 1 i plantegeu-vos si heu anat a visitar el metge correcte. Ja us dic jo, que si voleu respostes segures, haureu d'anar a un metge de pago si o si.

Amb amor menstrual,
Dra. Xènia Xuriguera

divendres, 8 de març del 2013

Què és deixar de ser verge?

Gent alliberada sexualment! Aprofitem el dia de la dona per fer el nostre retorn bloggero amb aquesta crida: què és deixar de ser verge?

Tot i que, se suposa, estem en un país avançat i lliure, trobem que aquest és un tema que queda poc clar. Els investigadors no es posen d'acord. Estan massa ocupats provant els efectes secundaris de noves drogues psicodèliques experimentals. Ara mateix estàn tots mirant, fixament, com cauen les gotes d'una gotero dins d'una galleda de plàstic, flipant amb les ondulacions que crea cada gota al caure dins de l'aigua. Tota una efemèride, us ho asseguro! És per això que des de La Menstruació hem decidit prendre'ns la investigació per la nostra mà i escriure, així, a la tun tun, lo primer que se'ns acudia sobre el tema.

El pes de la tradició encara fa que molta gent tingui la creença que perdre la virginitat és lo que diríem "coit" o "unión pene-vagina".

Aviam, pot ser. O no. Perquè un fet primordial, sembla ser el trencament de l'himen durant la penetració, per deixar de ser verges. És per això, que moltes fèmines d'ètnies culturals que aprecien el fet d'arribar verge al matrimoni,  s'especialitzen en ser penetrades analment. Són per això, més verges que una altra dona, d'una altra procedència cultural diferent (o no), que es casin amb l'himen trencat però sense haver catat mai com li entra "la serpiente de un solo ojo" per "el lado oscuro de la fuerza" ?

Reflexionem-hi. Són les verges anals més verges que les verges vaginals? I si el que compta és l'himen, deixes de ser verge si te'l trenques accidentalment en altres circumstàncies? Recordem l'escena cèlebre de "Persiguiendo a Amy" on la protagonista explica com es va trencar l'himen al caure d'un gronxador quan encara no tenia edat de ser desvirgada oficialment per un mascle.



Per cert... Com collons està assegut al gronxador el Ben Affleck si li falta una cadena al gronxador? Levita? S'entrena per fer de caganer? Hem de cridar l'Iker Giménez perquè ho investigui?

Proseguirm... Deixant de banda les penetracions de les "parts baixes"... Què me'n dieu de les "parts altes"? Les persones que han practicat sexe oral abans d'enfrontar-se a la penetració d'una vagina fins a perforar-li l'himen, com s'han de considerar? Només han deixat de ser verges de boca? O ja van deixar de ser-ho quan es van fer el primer petó amb algú?

Deixar de ser "verge de boca" també és un tema controvertit. El primer petó ha de ser obligatòriament amb algú del sexe contrari, per deixar de ser verge? I els homosexuals que no han catat mai el sexe contrari, què? Són verges heterosexualment parlant però deixen de ser-ho homosexualment? I a la inversa amb els heteros que mai han catat els llavis del seu mateix sexe?

Recordem que hi ha ambients culturals on, entre els familiars i/o amics, es donen petons a la boca. Sense anar més lluny: molts actors es saluden amb un pico a la boca. Què fan aquesta gent? Orgies picotianes?

Són igual de no-verges-de-boca-petó els que s'han fet un pico com els que s'han introduït amb la llengua fins a la gola de l'altre?

I en el cas dels no-verges-de-boca-mamada: són igual de no-verges les persones que han llepat, les que han aguantat a la boca una "bola de nieve"per expulsar-la posteriorment i les que han ingerit tals efluvis?

Després d'una jornada de reflexió profunda, hem decidit per unanimitat,(les dues que som) que això de perdre la virginitat és molt relatiu. Tan per tant, sembla que és un ritus iniciàtic important en la nostra societat. Perquè deixar-lo en mans de la confusió, doncs? A les tribus de l'Amazones, l'Àfrica i puestus així, ho tenen més clar: si passes un ritus iniciàtic, ja passes de la pubertat a ser persona adulta. Ja tens el respecte de la tribu. I punto. No hi ha mitges tintes, ni tantes punyetes!

Votem per tornar a implantar ritus de supervivència al bosc, tallar-se la pell per simular les escates d'un rèptil, els tatuatges per tot el cos rollo Yakuza o algun tipus de competició on hi hagi risc de mort, com escalar una palmera a pèl per veure qui és el primer que cull un coco. Coses simples, que puguis dir: mira, s'ha de fer això i ja tens el respecte de la tribu per sempre més.

Una altra opció és la d'encarar cada nova relació sexual amb ganes de posar-s'hi. Sense pensar que ja sabem com va això o allò.  No és veritat, estimats nostres, que amb cada persona és diferent? No és veritat que, en el cas de la monogàmia, si no introdueixes canvis, t'acabes avorrint? Oi que no hi ha dubte davant d'aquestes veritats irrefutables? Doncs perquè tanta hòstia amb el tema de la virginitat? Reflexioneu, caps pensants! I responeu aquest post, no sigueu tímids, que aquí ningú té la última paraula!

Paraula de Menstruació!

dissabte, 14 d’abril del 2012

El Consultori de la Dra. XX. Avui... ¡Haz un trío cómo puedas!


Bona nit, reis i reines... Avui encetem una secció on posarem fil a l’agulla a les vostres vicissituts en el terreny de les relacions íntimes. Qui us acompanya és una servidora, la Dra. Xènia Xuriguera (també coneguda com a Dra XX) que us convida a llençar-vos de cap a la piscina del plaer, amb gorro de bany, aletes, triquini o a pèl, com més us agradi.

Però deixem-nos de metàfores i anem al consultori, amb una carta de la nostra amiga Elisenda... que diu així...

“Benvolguda Dra XX, estic exasperada i necessito el seu consell. Sóc de les que pensen que és molt difícil trobar un home que ho faci tot bé: que si aquest petoneja bé però és massa “oso amoroso”, que si aquest altre folla que t’hi cagues però fora del llit és fred i soso com una mala cosa, que si amb aquest hi tinc una connexió molt profunda però en els moments crucials no se li aixeca…
Per altra banda, des de sempre he pensat que, per una dona, fer un trio amb dos homes és la millor opció, així tens les dues vessants en què se solen dividir els homes: un que sigui molt sexual i l’altre que tingui sensibilitat i saber fer.





Per circumstàncies de la vida, ja he tingut certa experiència en aquest camp, però sempre acabo amb la conclusió que els trios son un merder: que si jo vull que me la xupis ara, que si jo vull clavar-te-la dreta, que si jo també, que si a mi no m’has fet això que li has fet a l’altre… i sempre hi ha algú que acaba amb cara de pomes agres. I clar, una només té dues mans i els forats que té, sap? No em puc desdoblar. I m’acabo sentint com l’encarregada de distribuir les feines, com si fos sa mare i ells els meus dos fills mal criats. I aquest pensament em talla bastant el rollo, la veritat.
Tot i així continuo amb el pensament que és molta coincidència trobar-ho tot en una persona. Fins i tot m’atreviria a dir que és una exigencia massa gran que ningú hauria de carregar. I és per això que vaig tornar a donar voltes a la solució del trio. Què faig malament? Se’m va acudir, que les vegades que ho havia intentat, no coneixia prèviament als participants i tot acabava essent una mena d’experiment a correcuita…  a l’estil “¡Haz un trío cómo puedas!”
Aleshores vaig pensar: seria millor fer abans una mena de càsting i després mirar de combinar les parelles que podrien funcionar juntes?
Sento que estic en un encreuament de camins, Dra XX, i que vostè és la única que em pot ajudar. Què em recomana fer?
Firmat:
Elisenda”

Resposta:
Estimada Elisenda, crec que en la teva reflexió has posat la clau al pany del parany: l’organització és la clau! I el més important és que comencis posant clares les idees del que vols trovar en el teu "menaix a truá”.

Recullo amb especial entusiasme la idea que exposes de ficar-te al llit primer amb els posibles candidats, per separat. És una manera de simplificar les coses: així ja saps el pa que s’hi dóna.
Prent-ho com si fóssis una empresària i haguéssis de contractar personal. Oi que abans has de fer una entrevista als candidats i després escollir els que creguis millor per a cada feina? Has d’anar amb la intenció de crear un equip. A més, si ho mires des del punt de vista d’ells, si també et conèixen a tu prèviament i els exposes la teva petició, és posible que estiguin més disposats a col·laborar.  

Veig que una de les teves preocupacions és que s’estableixi una rivalitat entre ells que et faci estar angoixada, minvant la teva disposició a relaxar-te i disfrutar de la expreriència. Sí, amiga, aquestes coses passen… Per això és important que, si s’ha d’establir una rivalitat, es faci abans de consumar l'acte d'amor a tres bandes.
Et proposo que apleguis els possibles candidats i els duguis a un bosc amb un obrellaunes, una llanterna i una cantimplora. Els deixes allí una setmana, i quan tornis, tries dos dels supervivents... si és que n’ha quedat algun.



També és útil, i menys dramàtic, portar-los a un paintball. Així, deixen anar la mala llet fotent-se trets, però no es fan mal, perquè són de mentirijilla, i de passada feu unes rises veient a quants d’ells els han encertat els ous o el cul amb una bala de pintura. Una altra ventatge del paintball és que pots veure com els candidats es desenvolupen amb una arma a la mà.Un altre truc per saber les seves habilitats amb objectes contundents és fer-los fer un concurs de tallar troncs, com al País Basc... i si lo de trencar troncs pot ser a cops de membre viril, millor.



Per altra banda també m'expliques que has tingut alguna experiència prèvia on el caos es va apoderar de la situació. És cert que de vegades pot haver-hi l’oportunitat de fer una trobada amorosa entre tres, sense que estigui planificat i sense conèixer prèviament als participants i que pots pensar “perquè no aprofitar-ho?”. Que és justament el que em va passar a mi la setmana passada. Vaig anar a una coneguda sala de festes de Calafell i em vaig trobar a un parell de romanesos fornits i virils que em van convidar a pujar a la seva furgoneta. Va ser una experiència intensa... que encara avui continua, doncs aquestes línies les estic escrivint dins la furgona, amb el portàtil d’un d’ells, aprofitant que han marxat a comprar tabac i cinta americana i m’he pogut deslligar les mans. La situació s’ha posat una mica tensa després que un volgués encular a l’altre sense avisar, cosa que ha fet que acabéssim tots tres a hòsties, jo al mig. Aquestes coses passen... I és probable que a una novatilla la impressionin. Però jo sóc una dona que ja n’ha vist de tots colors. Per aquests casos tinc implantat un xip a la cella dreta. Quan l'aixeco 33 vegades seguides, avisa automàticament a una banda de koreans molt econòmica, que fan una feina meravellosa en pocs minuts. Tenen gent a tot el món connectats les 24 per busca i són capaços de trobar el xip via satèl·lit, apallissar a qui faci falta i marxar com una ombra enmig de la nit. A més, tenen la ventatge que pots pagar-los per paypal. És molt còmode. Però a mi, com que ja ens coneixem i sé què els hi agrada, de vegades ens ho arreglem a la nostra manera... saps?

Amb tot això vull dir-te que mai s’ha de perdre de vista l’objectiu principal que és disfrutar de l’experiència. En el teu cas veig, en l’inici, com una frustració davant de voler trovar certes qualitats que encara no has trobat en un sol home. Certament, és difícil coincidir en tot, però si a tu fer un "menaix a truá" t’ajuda a triar i remenar millor… doncs remena, nena, remena!
Una abraçada, de la teva… Dra. XX.

dilluns, 26 de març del 2012

Oda, Pdimaveda!


Arriba la primavera... temps de transició climàtica, també anomenat “mig temps” on encara fa massa fred per anar sense una rebequeta al migdia i massa calor com per no deixar dues generoses rodanxes de suor sota les aixelles.

http://cat.bloctum.com/phanoramix/2007/08/27/suor/

A la primavera... la sang s’altera! O això diuen. No ho podem corroborar amb dades científiques, però el que sí és cert és que canvien coses... per bé... o per mal. La caloreta et fa recordar que va haver-hi un temps en el qual anaves a passejar per la platja els diumenges al matí i no podies sortir de casa sense les ulleres del sol o la gorra... o les dues coses. Recordes que amb el sol et surten taques a la cara i que, quan ja ets al carrer, te n’adones que no has pres la precaució d’untar-te amb crema solar.

També recordes que no saps si tens al·lèrgia o no, però tens com una picoreta als ulls i al nas peculiars, que t’acompanyaràn juntament amb la idea “he d’anar al metge per mirar-me què és això” que no acabaràs de dur a terme per tres raons: 1- És una simptomatologia sorda que emprenya però no sembla mortal. 2- Fa mandra perdre un matí a l’hospital. 3- Per por de tenir “algo”. 

http://www.rac105.cat/2011/3/comencem-la-primavera-parlant-d-allergies


I mentre els “crypto-al·lèrgics” estem en aquesta tessitura, els que ho són i ho saben es preparen psicològicament per passar-les putes. Quan arriba la primavera són com els marginats de la classe: tothom s’ho està passant la mar de bé i fent gamberrades mentre ells estàn en un racó odiant la humanitat perquè tothom està de puta mare menys ells. I és que haver d’estar pendent dels mocs aquosos que et rajen involuntàriament, com si fos una regla nasal, no és agradable. I no sentir cap gust ni olor mentre et parlen del camp ple de floretes deliciosament perfumades, tampoc. Això, afegit a la vaga sensació de desorientació acompanyada de la impressió de tenir una butllofa gegant sobre la closca, que proporciona el mal de cap, degut als canvis de pressió atmosfèrica, aporta els ingredients ideals per sentir-se com atrapat dins d’una escafàndra ruixada per dins amb amoníac. En Thom Yorke, dins la peixera del videoclip No Surprises, tenia més llibertat respiratòria que aquesta gent. Des d’aquí el nostre condol. Ànims! Sobreviureu! Només heu d’aguantar la respiració fins al juny!



Deixant de banda el pol·len i  altres desastres naturals, la primavera és adorable. Aquest cap de setmana vam canviar l’hora i aquest matí s’ha fet de dia més tard i aquest vespre trigarem més a veure la nit. Presta a passejar i contemplar com els aparadors de les botigues conspiren per vendre’ns un parell de sandàlies a conjunt amb les noves ulleres de sol Ray Ban, que són curiosament semblants a les dels models de l’any passat, però lleugerament diferents. I això et fa recordar que ja falta poc perquè s’exhaureixi  el termini  de postposar una depilació a fons. I una altra cosa... més tard o més d’hora hauràs de fer un pensament i... fer el canvi d’armari!!! 

http://jordipujadas.blogspot.com/2007/01/el-puto-armari.html


Persones que no disposeu d’una habitació dedicada al vestidor, com la Preysler (o sigui, la majoria)...  Alerta roja! Amagueu les criatures! Enceneu les alarmes! El canvi d’armari ja és aquí! Un tsunami arrassarà casa vostra durant setmanes fins que s’hagi establert definitivament el canvi de temps. Fins aleshores, totes les persones seràn preses del pànic, exhibint comportaments extranys pel carrer: duràn botes de pell amb minifaldilles vaporoses de flors, jaquetes amb pèl combinades amb shorts i mitges transparents, leggings amb manoletinas sense mitjons... Veureu gent de tirants i banyant-se a la platja, mentre alguns aprofiten les últimes esquiades de Setmana Santa.  On s’és vist una època de l’any en què convisquin la neu i les cadiretes de platja? Ho sabem: tenim un país amb un ric patrimoni paisatgístic. En tenim per tots els gustos. Però cal tenir tanta climatologia variada en tan poc espai? Això ens fa més adaptables o ens empeny a una abominable entropia? Deixem uns minuts perquè hi reflexioneu.

http://elblogdelbuenvivir.wordpress.com/2012/03/16/saber-meditar-y-saber-pensar/


Feta la reflexió anterior i seguint la línea de pensament lògica, on creieu que ens porta tot això? A l’operació biquini. I després diuen que la primavera la sang altera i revoluciona les hormones i les feromones... En principi és el tema classic de la primavera (almenys, el que tothom treu en una conversa casual). La primavera, el bon temps... si no tens amor segur que el trobaràs i si ja tens parella viuràs un renaixement de la relació, etc. Aleshores l’astènia primaveral què és? No hauria d’existir! I menys a la primavera! Això és una estafa! Que ens tornin l’hivern, que almenys estavem calentets vora l’estufa, però cofois, no excitats com cabres, emparrant-nos per les parets i suant per les aixelles, ni plorant pels racons o moquejant com una aixeta de bidet mal tancada!

La primavera, senyores i senyores, només afavoreix als qui tenen la flor al cul. Però crec que aquestos precisament, la tenen tot l’any. Paraula de Menstruació!

dimecres, 21 de març del 2012

L'OUTFIT IMPOSSIBE


Som idiotes. Ens encanta mirar catàlegs, blogs de moda, revistes, webs de marques, it girls i enamorar-nos de lo únic que pràcticament és impossible que aconseguim dur mai, per vàries raons:

1- Són outfits (ni “modelitos”, ni look, ni roba...ara hem de dir outfit. Repetiu amb mi-. oooouuuutfiiiit) impossibles. I amb impossible vull dir improvable, gairebé impossible de portar, creat per a éssers... superiors, perfectes, alienígenes? Deixem-ho en “E-ssers”, pertanyents a una classe d’homínids que només existeixen a les webs i als catàlegs i que no senten calor, fred ni dolor, que nosaltres sapiguem. “Ui que mona va la Sienna Miller amb les botes camperes, el vestit d’estiu i una armilla de pèl...”....Eeeehhh viam,en quin cony de país es pot dur una armilla peluda mentre dus els braços i les cames a la intempèrie?? Una de dos: o ens cobrim amb greix de foca el cos per aguantar les baixes temperatures o hem de passar per quiròfan per extreure’ns les glàndules sudoríperes.


2- Necessites ser elegant. I, acceptem-ho ja, només el 15% de les dones ho són realment, un altre 20% fa veure que ho és i se’n surt prou bé i després queda el 65% restant que Monstrusenyor va decidir fer-nos rudes com camperoles holandeses. I per a què ens entenguem, tots sabem que l’elegància no és una talla ni un aspecte concret ( una putada, perquè si fos així amb dieta i maquillatge totes seriem elegants) és més aviat una actitut i una manera de fer. Ser elegant és anar amb bailarines, pantalons curts, samarreta marinera i americana (blaaaazer! ara s’ha de dir blazer! Repetiu amb mi: Blaaaaazeeeer) i quedar més com la Carla Bruni i no tant com el George Michael. Ser elegant és anar a un còctel ( mireu a la vostra agenda, segur que en teniu uns quants entre recepcions amb l’emperador i recollides d’òscars) amb un vestit negre (aaaal tantuu! S’ha de dir LBD -Little Black Dress-  no la caguéssiu!!) i unes perles (busqueu-les al joier, al costat del pedrot de Titànic i les boles de drac) i no necessitar res més. És a dir, per gent elegant, no per a nosaltres ni per la Lady Gaga.


3- Són coses moniiiiiisssimes que duren una mitja hora en tendència. Passada aquesta mitja hora s’autodestrueixen de l’univers de les tendències i passen a una estranya fossa comuna anomenada The Demodé World on no serveixen ni per anar de retro (VINTAAAAGEE!! Cal que us torni a dir que ho repetiu amb mi?) ni d’alternativa ( és a dir, que segueixes les modes però vas d’estrafalaria) ni res. I ja no les veus ni maques, les prendes, penses “i amb això em veia jo tan mona de la muerte-moribunda-mortal??”. Però té una cosa bona, i és que al abandonar l’antiga tendència t’has fet adepte de la nova tendència i et sents molt trendy orgullosa i penses que has evolucionat i que vas camí d’un estil nou molt més proper a tu. Mentida.  


4- Ens enganyen. “Que no nos engañen! que nos digan la verdad!”. Ens diuen que són prendes atemporals (mentida. Llegir punt nº3) i que combinen amb tot (mentida podrida). Només evites semblar una hortera si ho portes exactament planificat com està esterotipat. O ets de les que realment tenen estil propi, una rara espècie com les dones elegants, i ho combines a la teva manera i la gent pensa que tens una personalitat molt marcada que traspassa la teva persona i s’adapta a la manera de vestir. O vas de compi amiga de la boja del barri. La línia és finissima: et diuen que barrejar estampats està molt IN, tu ho proves a casa i sembla que hagis d’anar a parlar a Sálvame dels toreros que t’has tirat. No t’avisen de que sí, barrejar estampats és tendència però barrejar els de Dolce Gabbana i els de YSL, no els tretrangus que tu tens per casa! I tu pobra  innocent ho estaves provant amb les mitges a ratlles i la faldilla de quan et molava la Hannah Montana...




Sabem que tenim un gran repte davant nostre, un camí plagat de dificultats i penúries, però seguirem lluitant buscant un estil que la gent sàpiga apreciar i que ens retrati pel carrer un Cool Hunting per treure’ns com a referent al proper Vogue...i sentir a altres noies dir “la tia aquesta no sé com s’ho fa però va sempre genial...Guarra!”... Paraula de Menstruació!

dimecres, 14 de març del 2012

Ferum de Safari. Cap. 2. Avui... Les “Russes”

Hola de nou! A punt per anar de safari? Abans que res voldria aclarir el títol d’aquest capítol d’avui. No som racistes, per això hem posat el nom “Russes” entre cometes. Si bé és cert que aquest apel·latiu l’acollim arran de l’allau de suposades dones de països de l’est que contacten homes espanyols/catalans per casar s’hi , el concepte de “Russa” va més enllà de la nacionalitat. És més aviat un estereotip. Per raons culturals, en la nostra societat, cada cop més avesada a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, aquesta figura semblava avocada a l’extinció. Però encara en queden reductes. I ara, amb la crisi econòmica, sembla que hi ha hagut un retorn d’aquesta figura femenina, tan peculiar.


Ens vidriem a referir a tota aquella dona que utilitza a consciència la seva bellesa física (natural o adquirida a través de la cirurgia) i els seus favors sexuals per aconseguir un home que li proporcioni seguretat material en forma de diners i propietats. També podria voler aconseguir els papers per una nova nacionalitat, en el cas de ser estrangera, una família o contactes per treballar... però això, en tot cas, seria en una segona fase, més humana i més propera a la voluntat de ser una dona que vol viure d’una altra cosa que no siguin els seus poders de seducció i manipulació.


L’objectiu de la “Russa” és encarnar, el millor possible, l’ideal de dona que l’home desitja poseïr. Les “Russes” poden ser de totes les races i els colors, però potser ens decantem per les noies caucàsiques perquè creiem que són les que tenen més aconseguit el seu objectiu d’encarnar la “dona perfecta” (per als homes llatins, entenem-nos...) : altes i primes, però amb un bon cul i un bon parell de pits; rosses, amb melena llarga, ulls blaus, maquillatge perfecte, ungles de gel amb manicura francesa, talons, roba ajustada fashion i una actitut molt femenina en qualsevol paraula o gest.


El seu principal objectiu és casar-se amb un home que tingui pasta. És igual si és jove o vell, alt o gras, o prim, o un yonki alcohòlic. La qüestió és tenir un lloc on viure, poder comprar-se roba de marca i anar a la perruqueria cada setmana per fer-se les ungles i unes metxes. És per això que la “Russa” vindria a ser la parella natural d’un HPH (vegeu post del 20/11/11). És la tradicional dona mantinguda o “mujer florero”, amb una diferència: la “Russa” és una dona ambiciosa. Segurament, si totes les “Russes” del món unissin forces i posessin la seva intel·ligència al servei de finalitats nobles, en comptes de preocupar-se només de la seva subsitència individual i abraçar la possibilitat d’estar envoltada de luxe, aquest seria un món millor. Però no. Es dediquen a jornada complerta a buscar la manera de viure sense haver d’embrutar-se les mans, a mirar de tenir el seu “home” babejant per elles, fent-li creure que és el millor del món, mentre per l’esquena, segurament se n’estàn tirant a un altre o a varis amb l’excusa que han anat al gimnàs o a arrissar-se les pestanyes. Són dones de caràcter, fredes i calculadores, disfressades d’estrelles porno o lolitas, segons el gust del consumidor.

Virginia Gallardo y Ricardo Fort de OT Telefé. Pels curiosos deixo el link, sense desperdici: ninaloly.blogspot.com/2011/10/ot-telefe-virginia-gallardo-no-era-el.html


En una societat com la nostra, on el narcicisme i el culte a un físic impecable és l’ideal, ens preguntem fins a quin punt aquestes dones deuen haver assolit el sostre de les aspiracions d’una civilització. Realment els HPH i les “Russes” són la raça ària de la nostra generació i els lletjos i pobres no mereixen res més que morir o fer-los d’assistenta?

El cas és que tots coneixem un amic d’un amic que ha mort plomat per una fèmina d’aquest tipus. Obertament, tots els homes afirmaràn odiar-les. Però la realitat ens demostra que les prefereixen en un alt nivell de probabilitat bastant alta. Tenir una dona que encarna una actriu porno, amb caràcter de señorita Rottenmeier que et diu què dir i què fer en cada moment, sembla una opció pràctica i desitjable per a molts, fent d’amant i de mama al mateix temps, aquest rol que tant odien les dones que volen aspirar a tenir una relació amorosa basada en l’intercanvi equitatiu entre dos persones madures i responsables de les seves vides.



La “Russa” sembla la solució fàcil encarada a què res canviï. I per altra banda: perquè ha de canviar alguna cosa si el que importa és la supervivència del cos i els plaers, que és l’únic que té un valor en aquesta vida? Quina importància té la necessitat de tenir una vida emocional recolzada per un vincle afectiu treballat si tens un xalet amb piscina i un Volvo al garatge? Això és el que la gent enveja, això és el que cal tenir! Paraula de Menstruació!

dimecres, 7 de març del 2012

Tornem a La Competència i La Segona Hora

El divendres passat La Segona Hora va fer una crida demanant públic, ja que els havien fallat, a última hora, un grup de 20 persones que havia d'omplir l'estudi de la planta 15 de RAC 1. I la Laura, que és de les que pensa que les oportunitats s'han d'agafar al vol, va apuntar-se al carro. També va preguntar per anar a La Competència, però ja estava ple. Tot i així, si algú fallava, encara tenia alguna possiblitat d'entrar.

Els regals? Aquesta vegada, una caixa de 12 madalenes integrals per cada programa (podeu veure la recepta a Drip Drap Creacions, Madalenes Integrals).

Una caixa per en David Bisbal de La Competència. Amb nota. Aquest cop ja vam mirat que la frase fos curta i concisa, per no ficar en jardins a la gent  ^_^


I per La Segona Hora, una altra caixa, i una col·lecció de 6 tangues chinese fashion.


Doncs bé, a les 11:45h ja la teniu allà, fent cua, creuant els dits. No parava d'arribar gent i més gent... Mentre la recepcionista de la planta 15 passava llista, la Laura mirava d'assegurar-se que, almenys, les madalenes entrarien. Va arribar l'hora i havia arribat tothom menys UNA  persona. Va ser d'aquells moments en què s'adverteix l'acció de la mà de Déu en els esdeveniments ( o en l'acció dels pinxos que vam contractar perquè tenquéssin les cames al desafortunat oient abans d'arribar a les portes de RAC 1... Uahahahaha!!).

Primera prova superada: poder entrar. També va haver-hi la sort que va ser un dia de pocs regals. La gent només va portar dos regals: croissants de xocolata i una ampolla de vi halal. Tothom es va passar el programa endrapant: els Òscars, la Natza, el Manel Fuentes, l'Oriol de Balanzó, en Víctor Oller, el públic... Desconeixem si el motiu de què l'Oscar Dalmau anés repartint les viandes com si fos la nostra mare era perquè està prohibit guardar menjar als estudis de RAC 1 o perquè tothom s'havia aixecat ben d'hora ben d'hora ben d'hora i ja tenien l'esmorzar als peus, però allà no va quedar res. I sembla que les madalenes de la Laura, confoses a primer cop d'ull per uns muffins, van complir la intenció de fer una mica de caliu.

L'últim dia, els assistents de públic, no era que fóssin bordes, és quasi que no es van mirar entre ells ni a la cara. Si és que... la gent de ciutat són uns estirats... (argument una mica tonto, tenint en compte que allí sempre hi ha gent de varies contrades). Realment, no sabem què va passar, perquè també va haver-hi problemes amb el so i algunes ficades de pota en el guió, (resoltes amb "desinvoltura") però el programa va ser molt divertit i es respirava la sensació de què tothom s'ho estava passant la mar de bé. Si escolteu el programa sentireu a la Laura partint-se el cul. Només se sent ella. Cosa que no entén gaire bé, perquè al costat seu hi havia un senyor que va acabar vermell com un pebrot de tant riure. No sabem si era només del riure o també de nervis o era un altre dels símptomes de deshidratació a causa de la calor infernal que feia allí. A l'estudi de RAC1 s'hi podrien covar ous de dinossaure, amics meus! La Laura ja anava equipada per aquesta eventualitat, tot i així sort de l'ampolla d'aigua que reparteixen, que sinó...

Al acabar, va arribar el torn de demanar la foto. Mentre el Dalmau s'interessava per saber la diferència entre una madalena i un muffin (pels curiosos: el muffin generalment està fet amb mantega i la manera de preparar-lo és diferent) anaven recollint els "bártulos" per sortir al passadís a fer-nos una foto. Com que no hi havia cap candidat a "càmera-man", es va haver d'improvitzar una "autofoto". Després d'uns quants intents, de la lluita d'enquadrar tres caps de meló al fotograma i de descobrir que era millor aprofitar la llargada de braç de l'Òscar Andreu, aquest va ser el resultat ^_^  Ideal com a foto de perfil! No?


Després del breu photocall improvitzat, ja teniu a la nostra fan oficial perdent el cul perquè no li tanquin als morros la porta de l'estudi. Comença La Segona Hora! Un programa d'investigació, que fa riure... sense en JAIR DOMINGUEZ? Jaiiir!!! Perquè la Llei de Murphy és tan implacable? No hi ha manera de veure't el pèl a la ràdio! (una raó de més per tornar-hi un altre dia?).

La meitat del públic procedia del programa de La Competència, que s'havien quedat, i el repartiment de 12 madalenes va trigar una mica més a desaparèixer. En Quim Morales, molt atent, com sempre, va preguntar a la Laura si li havia agradat la presentació del llibre del Jair (ella els va penjar al mur de facebook del programa l'últim post d'aquest blog, i se l'havien llegit! I no és maco això? Us estimem!! T_T)

En Xavier Pérez Esquerdo va fer una foto a la Candela Figueras amb la meitat del repartiment de tangues made in china que podeu veure al mur de La Segona Hora.


Creiem que va haver-hi una saturació amb el tema tanguil. Ningú va fer l'intent de posar-se'n un per sobre dels pantalons. I és que... era ser agosarat, perquè eren realment petits. Clar... ja se sap: les "xines" son baixetes i no tenen "ni tripa ni moca"! Van repartir tangues entre els guanyadors del lot de cava Ferrer i Catasús i, en ocasions, van volar tangues pels aires de l'estudi, impactant als llocs més insospitats.


I per acabar: primícia! Aquest divendres en Xavier Pérez Esquerdo sortirà a passejar amb en Charlie Rexach!! Que com ho sabem? Perquè al acabar el programa, en Xavi va demanar si algú del públic volia sortir a passejar amb ell i un famós. La Laura es va apuntar a un bombardeig, perquè la veritat és que es va posar una mica nerviosa... L'altra participant li va robar totes les preguntes que hauria volgut fer... Coses del directe que s'emet en diferit, senyores i senyores! Però segur que quan ho escolteu el divendres ho hauràn editat de manera que quedi la mar de bé! Paraula!


dilluns, 6 de febrer del 2012

Visita a Rac 1. Primer Plat: entrepà d'Òscars amb Laura.

El passat dimarts 31 va ser el meu aniversari. Moltes gràcies per tots els que em vau felicitar! I com vaig escriure en l’últim post, em vaig auto-regalar una excursioneta per anar de públic a Rac1, a La Competència (de 12 a 13h) i a La Segona Hora (de 13 a 14h).
Dona previsora, val per tres. Vaig agafar el tren una hora abans, per si de cas. O sigui, que ja em tens a mi, llevant-me a les 7 del matí per anar a un programa que comença a les 12. I fes això el dia del teu aniversari, sense que et regalin res, per voluntat pròpia... He de confessar que vaig pensar: ets gilipolles. I segurament, ho era, però ja era tard per rajar-se.
I... el tren va ser puntualíssim! O sigui, que vaig arribar a la ràdio una hora abans. I què vaig fer? Al costat de la porta de l’edifici hi havia un cafè i vaig estar-me allí... prenent-me un parell d’infusions. Tothom prenia cafè i jo til·la i mansanilla, mentre xatejava amb la Marta per la BB (Black Berry). Nota mental: portar uns crusigrames, uns sudokus o un quadern blanc per fer-me la bohèmia. 

Em sentia una mica com aquelles fans boges que estàn obsessionades amb algun famós i l’espien. I sí, vaig veure arribar els Òscars a la ràdio, primer l’Andreu (sí, és altíssim) i després el Dalmau (no, no és tan baixet com sembla)... i després... ja no vaig tenir gaires més distraccions perquè el bar estava buit i era avorrit. Elegant, però avorrit.
Per allà un quart de dotze, davant meu, es van asseure un parell de modernes que feien tota la pinta d’anar al programa, com jo. A dos quarts vaig decidir pagar i anar enfilant cap al pis 15. A recepció em van donar una tarja de plàstic per poder sortir després (que posteriorment no em va servir de res perquè la porta no se m’obria...) i em van fer passar les bosses per una màquina de rajos X, com la dels aeroports. Després ascensor, amb dosi de salutació banal entre dos cavallers molt correctes. Semblava que en aquell edifici només hi treballava gent seriosa i molt formal.


Ptanta 15, a la fi. Sóc la primera? "Esperi fora el passadís".  Nota mental: portar una cadireta plegable o venir a menys 10. Espera interminable mentre va arribant gent amb comptagotes. Silenci, només trencat per l'entrada d'en Quim Morales que va saludar amb un “No és aquí on es fa La Competència?”. Els demés no semblaven saber ni qui era. Pòtols...


Quan ja quasi eren les dotze, ens van fer passar cap a l’estudi. A la dreta, les cadires del públic, unes 30. A l’esquerra, la taula ovalada dels radiofonistes. Tot recte, la porta que feia cap al cau del tècnic de so, en Víctor Oller. L’Òscar Andreu ens va donar la benvinguda i les instruccions adients perquè ens anéssim acomodant, talment com una hostessa de vol.
Vaig seure a primera fila, al costat dels nens que se m’havien colat al davant. Però de seguida vaig veure que era com quan estàs a la primera fila de la classe, que ho veus tot com molt d’aprop i et fa l’efecte que has d’estar molt atent a tot o et faràn sortir a la pissarra a resoldre un problema. Al costat meu vaig posar les bosses i vaig treure la caixa vermella del regal per l’Angelines. Vaig preguntar-li a l’Andreu on podia posar el regal i em va fer deixar-lo a la taula. Mentrestant anaven entrant la resta de col·laboradors i feien les seves postes a punt, escrivia les meves últimes lletres a la Marta, testimoni “in life” de cada detall per culpa del meu avorriment i els meus nervis... quan de sobte, l’Òscar Dalmau em va picar la mà renyant-me “Deixeu els mòvils!” i jo pensant “Joooo... l’estava apagaaant! T_T  Nota mental: la primera fila és una mala idea.
I... pim pam pum! Va començar el programa i vam aplaudir, molt obedients, a les ordres de l’Andreu mentre el Dalmau presentava el programa i la seccció “Si us acabeu de llevar heu de saber que...” Després d’això venia la de “Obrir coses”. Hi havia bastanta cosa acumulada damunt la taula, tot i que la nostra caixa es veia d’una hora lluny i estava en bona posició: just davant del micròfon del Dalmau (el radiofònic, pervertits!).


Va arribar l’hora d’obrir coses, que va començar amb una carta d’amor per la Natza, una carta pel Mohamed Jordi... i la nostra caixa! Les mugroneres, que eren el plat fort, van fer furor. Dono fe que l’Òscar Dalmau les va alçar perquè tothom les veiés... però no va obrir la nota que li havíem deixat dins del sobre i em feia l’efecte que no s’estava entenent el regal. Vaig dir “Que hi ha una nota!” i aleshores l’Angelines la va començar a llegir... i em va fer l’efecte que encara es va entendre menys, tot plegat XD com si entengués que jo em feia dir La Menstruació i va llegir la rima que m’havia currat, a la velocitat de la llum, que no es va entendre res. Total, que es va fer una mica la pitxa un lío i va ser l’últim regal, perquè ja no quedava més temps.


Després, quan ho vaig sentir pel podcast, a casa meva, em va semblar que no havia quedat tan malament, però estant allí no podia evitar sentir que havia quedat fatal. I a sobre m’havien destrossat el text T_T Com si d’una sessió de psicodrama es tractés, l’Angelines hagués fet talment com la meva iaia, que mai entén res del que faig. I suposo que precisament per això era bastant inevitable que a l’Angelines no li acabés d’agradar que una nena li regalés aquelles coses i un traballengües tan difícil. Nota mental: fer més breu i intel·ligilble el text per no ficar en jardins a la gent i evitar que allò acabi semblant una pel·li de Fellini.
Mentre em recuperava del meu insight el programa anava desplegant-se, seguint fidelment el guió, trampejant els lapsus del Víctor Oller... mentre nosaltres aplaudíem i rèiem quan tocava. Ens vam portar la hòstia de bé, tu! Però tot i que ens van donar una ampolla d’aigua, la calor infernal de l’estudi estava convertint el meu rouge en una mostra fòssil del Pleistocè. Nota mental: en els llocs tancats amb calefacció, portar gloss.
Quan es va acabar el programa, tothom anava desfilant de pressa, perquè en cinc minuts començava la Segona Hora. En Quim Morales ja havia vingut uns minuts abans per avançar alguns continguts. Mentre intentava no ser un obstacle per la gent que entrava i sortia per la porta vaig demanar a l’Òscar Andreu, portaveu de l’equip a la resta de mortals “Em puc fer una foto amb vosaltres?”. Va assentir. L’Oriol de Balanzó es va oferir tímidament a fer-nos la foto. En un nanosegon vaig quedar falcada, com l’embotit d’un entrepà, entre els dos Òscars. L’Oriol va fer una foto i una altra “per si de cas” i mentre comprobava que havia quedat bé, tothom es va fer fonedís passadís avall. Val a dir que no m’hauria importat fer-me una foto amb l’Oriol i la Natza, però em vaig deixar portar pel protocol del photo call establert. Nota mental: assajar a casa la pose de foto.


Adjunto les fotos, que també podeu veure i comentar al Facebook de La Menstruació... i aquí també. Paraula!

diumenge, 29 de gener del 2012

La Menstruació a la Ràdio!

Com ja vam avisar pel Facebook, La Menstruació tindrà representació entre el públic de La Competència i La Segona Hora de Rac1 (99.2 a Tarragona, tot i que jo no l'he agafat MAI des de casa i l'escolto bàsicament per internet o el TDT de la tele)  amb un obsequi especial per cada programa. Serà aquest proper dimarts 31 de gener, de 12 del migdia fins les 2. El motiu? Una servidora, Laura Tous, s'ha regalat un dia a la ràdio pel seu aniversari. Equips respectius dels dos programes: ¡GRACIAS POR ESTE SUEÑO!

Sense més preàmbuls.... I EN EXCLUSIVA... les imatges dels regals!

1r. Per l'Angelines el "Demolines Kit":


Estimada Angelines:
Perquè les noies hem d'estar cuquis, des de La Menstruació et fem arribar el "Demolines Kit", que inclou: uns tapamugrons (peça única), un tanga amb picarols (perquè es puguin sentir per la ràdio) i un trident i banyetes de diablessa (gentilesa dels xinos del costat de casa). Així, podràs cantar-li als iogurins: SI DE DISFRUTART TU LO QUE QUIERES ES MORIRTE, CON LA DEMOLINES ES QUE TIENES DE VENIRTE". Deixaràs l'Osvaldo bocabadat i la María Carícias morta d'enveja! Paraula de Menstruació!

La Menstruació
lamenstruacio.blogspot.com
cerca’ns a Facebook!



2n. Una faixa-tanga pel Jair ( per la seva secció, no perquè se la posi! Pro buenu... a casa seva que faci el que vulgui...)



Tal com va dir la Marta Pell en el seu dia: aquí teniu la prova fefaent que hi ha tangues que violen. MARE DE DÉU, VERGE SANTÍSSIMA! Qui pot posar-se això sense fer-se l'ablació?
 
La Menstruació
lamenstruacio.blogspot.com
cerca’ns a Facebook!


No sé perquè pro la primera foto del tanga em surt girada i no hi ha manera... pro bueno... en fi... coses del "directe"... És igual. La cosa és que avui tenim una entrada amb moltes fotos que esperem us hagin agradat. Volem comentaris! Que ens ho hem currat tota la setmana a tope! Sobretot la Marta Pell, amb el disseny exclusiu dels tapamugrons i el pàckaging, gentilesa de Books & Box! I gràcies també a la Piuà Lopez per la correcció dels textos que acompanyen els regals. Aviam quan em trec el nivell D de català...

Nosaltres ja hem fet la feina, ara només falta esperar que arribi dimarts! Aixxxxxxx! Quins nerviiiiis! Comença el compte enrere! TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC...

Pel que fa a mi, prometo a l'Angelines que, pel gran honor que és conèixer-la en persona, em vestiré em maquillaré i em pentinaré el dia abans i dormiré en una cadira amb una rejilla al cap per no despentinar-me!

Paraula de Menstruació!!

dilluns, 16 de gener del 2012

Decàleg de l’Home de Debò


L’hem demanat als Reis, com a desig d’any nou, mentre bufàvem les espelmes d’aniversari ( merda, que no es pot dir! >_<)...El 12 d’agost també el vam demanar, mentre se’ns cremaven les pestanyes de mirar el cel ennuvolat buscant un estel fugaç... Hem posat una espelma a la Moreneta i l’hem demanat la nit de Sant Joan, mentre ens jugàvem la vida saltant la puta foguera o entrant d’esquena dins del mar (unes hòsties quan et trobes un clot d’aquells malparits... !!) Però res. Ja no sabem què més fer. Potser el problema és que hem de concretar més? No serveix només demanar “per aquest any vull un home de debò”? Quan passa un estel fugaç, per exemple, no tens temps de demanar massa cosa que ja ha passat!  Nosaltres, almenys, creiem que ho tenim molt clar.

Val a dir, que com que som dues dones d’altura (en aquest país, si fas més de metre setanta i et poses talons ja et confonen amb la geganta del poble, i si et pintes massa per sortir, amb un travesti) és de calaix que necessitem que sigui alt! Amb lo de ros, moreno, color d’ulls i tal podem fer de més i de menys, però un metre vuitanta no se’ns pot negar! O és que no heu sentit parlar d’allò de “metete con álguien de tu tamaño”? Només volem fer justícia a les lleis de la sabia Mare Naturalesa.

Però això és una nimietat a l’hora de descriure un home de debò. Un home de debò no és que sigui guapo o estigui bo... és que és increïblement atractiu... i no ho sap!





  • Un home de debò no es deixa les ungles dels peus llargues (tots tenim a la ment aquelles ungles llargues, grogues i dures, com les d’una àguila.)
  • Entenem que existeixen problemes com: caspa, psoriasi, halitosi, herpes, dermatitis seborreica, verrugues, lepra... Entenem que es pot ser una persona acurada en la seva higiene i tenir algun petit problema de salut amb efectes secundaris poc elegants. Però un concepte: aneu al metge i compreu pomadetes, que no son tan cares. Sense ànim de ser bordes, però quan nosaltres no anem estupendament depilades, ells també arrufen el nas. Només volem unes mínimes garanties higièniques.
  • No va amb xancles de plàstic de piscina per sortir al carrer.
  • No es tira pets abans, durant o després de follar.
  • No menja all abans de fer-te un petó (s’entén que no és a la galta, tot i així s’olora igual, pro buenu...)
  • Un home de debò no té problemes per posar-se un putu condó abans d’introduïr el seu membre viril (que tiene nombres mil) dins la teva casita de chocolate.
  • Un home de debò no et deixa un chupetón enorme al coll o a qualsevol altre lloc, d’aquells que sembla que t’hagin marcat com una vaca per demostrar a la gent que ets seva. ..rollo com els gossos quan pixen a les cantonades, que van a marcar el terreny.
  • Un home de debò sap on es troba el límit que separa la cortesia de la cursileria.
  • Un home de debò sap fer un bon paper al llit sense estar pendent tota l’estona de mirar-se al mirall de l’habitació.
  • Un home de debò es posa a “la feina” amb ganes d’innovar i deixar-te satisfeta, no fa tiquinyueles només per aconseguir que li acabis xupant i així ell no hagi de fer res.
  • Un home de debò no alaba la teva truita a la francesa només perquè li acabis fent sempre tu.
  • Un home de debò sap com arreglar-se per acompanyar-te a un “evento”. Portarà un look casual d’americana i texans o sabrà lluir un “chaleco” i un barret d’ala curta si és la ocasió.

  • Un home de debò va més enllà del seu outfit: la seva companyia és agradable en tot moment perquè no només sap parlar bé sinó que també escolta.
  • No et regalarà una entrada per anar al futbol si és algo que només li agrada a ell. I és capaç d’acompanyar-te a un concert o a una obra de teatre que a tu t’agrada i sentir-ne curiositat, sense fer morros tota l’estona.
  • Té un punt juganer, cosa que no és el mateix que ser com una criatura irresponsable i capritxosa.
  • Una conversa amb ell és clara i diàfana com la llum del dia i no serveix en cap cas per indagar informació que tu no estàs disposada a donar directament.

Tenim clar que així és un home de debò. Ara falta saber com cony trobar-lo... perquè sabem que existeixen, però només els hem vist comprometent-se (i fins i tot casant-se!) amb altres. I tenen fills i n’estàn encantats, els porten al parc i els donen el biberó. El que faci falta, tu. No descartem el fet de què ens semblin tan adorables justament perquè estàn amb altres i hem idealitzat la situació... però sembla tan real!

I nosaltres acabem de rebre, per fi, el nostre “cepo para osos” de la marca ACME. No sabem si servirà, haurem de provar-lo el diumenge que ve al Parc de la Ciutadella...

Paraula de Menstruació.