Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jair Dominguez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jair Dominguez. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de març del 2012

Tornem a La Competència i La Segona Hora

El divendres passat La Segona Hora va fer una crida demanant públic, ja que els havien fallat, a última hora, un grup de 20 persones que havia d'omplir l'estudi de la planta 15 de RAC 1. I la Laura, que és de les que pensa que les oportunitats s'han d'agafar al vol, va apuntar-se al carro. També va preguntar per anar a La Competència, però ja estava ple. Tot i així, si algú fallava, encara tenia alguna possiblitat d'entrar.

Els regals? Aquesta vegada, una caixa de 12 madalenes integrals per cada programa (podeu veure la recepta a Drip Drap Creacions, Madalenes Integrals).

Una caixa per en David Bisbal de La Competència. Amb nota. Aquest cop ja vam mirat que la frase fos curta i concisa, per no ficar en jardins a la gent  ^_^


I per La Segona Hora, una altra caixa, i una col·lecció de 6 tangues chinese fashion.


Doncs bé, a les 11:45h ja la teniu allà, fent cua, creuant els dits. No parava d'arribar gent i més gent... Mentre la recepcionista de la planta 15 passava llista, la Laura mirava d'assegurar-se que, almenys, les madalenes entrarien. Va arribar l'hora i havia arribat tothom menys UNA  persona. Va ser d'aquells moments en què s'adverteix l'acció de la mà de Déu en els esdeveniments ( o en l'acció dels pinxos que vam contractar perquè tenquéssin les cames al desafortunat oient abans d'arribar a les portes de RAC 1... Uahahahaha!!).

Primera prova superada: poder entrar. També va haver-hi la sort que va ser un dia de pocs regals. La gent només va portar dos regals: croissants de xocolata i una ampolla de vi halal. Tothom es va passar el programa endrapant: els Òscars, la Natza, el Manel Fuentes, l'Oriol de Balanzó, en Víctor Oller, el públic... Desconeixem si el motiu de què l'Oscar Dalmau anés repartint les viandes com si fos la nostra mare era perquè està prohibit guardar menjar als estudis de RAC 1 o perquè tothom s'havia aixecat ben d'hora ben d'hora ben d'hora i ja tenien l'esmorzar als peus, però allà no va quedar res. I sembla que les madalenes de la Laura, confoses a primer cop d'ull per uns muffins, van complir la intenció de fer una mica de caliu.

L'últim dia, els assistents de públic, no era que fóssin bordes, és quasi que no es van mirar entre ells ni a la cara. Si és que... la gent de ciutat són uns estirats... (argument una mica tonto, tenint en compte que allí sempre hi ha gent de varies contrades). Realment, no sabem què va passar, perquè també va haver-hi problemes amb el so i algunes ficades de pota en el guió, (resoltes amb "desinvoltura") però el programa va ser molt divertit i es respirava la sensació de què tothom s'ho estava passant la mar de bé. Si escolteu el programa sentireu a la Laura partint-se el cul. Només se sent ella. Cosa que no entén gaire bé, perquè al costat seu hi havia un senyor que va acabar vermell com un pebrot de tant riure. No sabem si era només del riure o també de nervis o era un altre dels símptomes de deshidratació a causa de la calor infernal que feia allí. A l'estudi de RAC1 s'hi podrien covar ous de dinossaure, amics meus! La Laura ja anava equipada per aquesta eventualitat, tot i així sort de l'ampolla d'aigua que reparteixen, que sinó...

Al acabar, va arribar el torn de demanar la foto. Mentre el Dalmau s'interessava per saber la diferència entre una madalena i un muffin (pels curiosos: el muffin generalment està fet amb mantega i la manera de preparar-lo és diferent) anaven recollint els "bártulos" per sortir al passadís a fer-nos una foto. Com que no hi havia cap candidat a "càmera-man", es va haver d'improvitzar una "autofoto". Després d'uns quants intents, de la lluita d'enquadrar tres caps de meló al fotograma i de descobrir que era millor aprofitar la llargada de braç de l'Òscar Andreu, aquest va ser el resultat ^_^  Ideal com a foto de perfil! No?


Després del breu photocall improvitzat, ja teniu a la nostra fan oficial perdent el cul perquè no li tanquin als morros la porta de l'estudi. Comença La Segona Hora! Un programa d'investigació, que fa riure... sense en JAIR DOMINGUEZ? Jaiiir!!! Perquè la Llei de Murphy és tan implacable? No hi ha manera de veure't el pèl a la ràdio! (una raó de més per tornar-hi un altre dia?).

La meitat del públic procedia del programa de La Competència, que s'havien quedat, i el repartiment de 12 madalenes va trigar una mica més a desaparèixer. En Quim Morales, molt atent, com sempre, va preguntar a la Laura si li havia agradat la presentació del llibre del Jair (ella els va penjar al mur de facebook del programa l'últim post d'aquest blog, i se l'havien llegit! I no és maco això? Us estimem!! T_T)

En Xavier Pérez Esquerdo va fer una foto a la Candela Figueras amb la meitat del repartiment de tangues made in china que podeu veure al mur de La Segona Hora.


Creiem que va haver-hi una saturació amb el tema tanguil. Ningú va fer l'intent de posar-se'n un per sobre dels pantalons. I és que... era ser agosarat, perquè eren realment petits. Clar... ja se sap: les "xines" son baixetes i no tenen "ni tripa ni moca"! Van repartir tangues entre els guanyadors del lot de cava Ferrer i Catasús i, en ocasions, van volar tangues pels aires de l'estudi, impactant als llocs més insospitats.


I per acabar: primícia! Aquest divendres en Xavier Pérez Esquerdo sortirà a passejar amb en Charlie Rexach!! Que com ho sabem? Perquè al acabar el programa, en Xavi va demanar si algú del públic volia sortir a passejar amb ell i un famós. La Laura es va apuntar a un bombardeig, perquè la veritat és que es va posar una mica nerviosa... L'altra participant li va robar totes les preguntes que hauria volgut fer... Coses del directe que s'emet en diferit, senyores i senyores! Però segur que quan ho escolteu el divendres ho hauràn editat de manera que quedi la mar de bé! Paraula!


diumenge, 26 de febrer del 2012

Eiii !! Que anem a la presentació del segon llibre d'en Jair Domínguez, "Hawaii Meteor"!!


Hola a totes i tots! Aquest divendres passat  24 de febrer, la nostra corresponsal mensturada, la Laura (a l'esquerra de la foto), es va deixar caure per l'Estació de França a la presentació del nou llibre d'en Jair Domínguez (el gafaspastas amb look gòtic, a la dreta de la foto). Pels qui no el coneixeu, és guionista del programa de ràdio La Segona Hora de RAC1, on fa la secció del Síndic de Greuges i les Instruzione i, segons fonts contrastades, és fill de Figueres. I el seu primer llibre de contes "Jesucrist era marica" se'l va autoeditar ell mateix, amb dos collons. És un altre guionista sortit de Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria absoluta que deixa de ser un "hombre en la sombra" per ennuegar-nos de riure cada dia amb les seves frases lapidàries a La Pregunta del Dia, de la Segona Hora i demés seccions que ja hem esmentat. El dia que la Laura va anar de visita a la ràdio, no va tenir el gust de trobar-lo, cosa que ens feia sospitar que la seva existència era merament un mite. Per això, havíem de corroborar-ho! O nooooo??

Pel que fa a la presentació, en sí, va ser... una olla de grills amenitzada per la manifestació de la Llei de Murphy. Si alguna cosa podia sortir malament, hi sortiria! Havia de començar a les set i es va retrassar gairebé una hora. L'empaçament de la presentació estava amagada en un racó del bar que hi ha tot just entrant a l'Estació de França. Allà al final,  a l'escaire de la dreta, van improvitzar un mini plató amb un sofà i dues butaques, una tauleta i unes quantes cadires plegables pel "públic". Com és fàcil endevinar, la gran majoria de la gent (m'incloc) érem drets darrera els cadires plegables. L'event era presentat pel Quim Morales, amb un micro que gairebé no se sentia, i gravat per una càmera que projectava una imatge a la paret, mig borrosa. Això, afegit al caos de veus dels comensals mentre prenien algo, amplificades pels alts sostres del bonito lugar, van provocar que més d'un intentés furtar el sonotone d'una persona gran per poder sentir quelcom.

Pel que vaig poder copsar, primer van presentar l'editorial Triallibres els amos del tros i després de què en Quim presentés el llibre del Jair, ell mateix en va parlar una mica. Es veu que és una novel·la de ficció que tracta d'uns terroristes que planegen assassinar el rei d'Espanya. Hi surt molt de sang i fetge i tal. Suposo que això, farà vendre. Almenys, a mi, ja me l'ha venut. I us puc assegurar que, les pàgines que porto llegides, em deixen un regust a Tarantino-movie indiscutible.

Al final va parlar el paio que ha fet la portada i, posteriorment, li va tornar el torn a "l'altre". Si, si, hi havia la presentació d'un altre llibre, Furioso Reloj, de Pau Palacios. Com que no és un tipus famós, conscient del seu anonimat, es va currar una presentació que t'hi cagues. Paral·lelament al llibre s'ha fet una web interactiva amb els mapes de llocs que surten a la novel·la, un tràiler i una pàgina de feisbuc perquè la gent que el llegeixi hi digui la seva... Sortejant els petits problemes tècnics i de comunicació amb el tècnic, es va assegurar que ho veiéssim tot, fil per randa. Admirable de debò! Li seguirem la pista, no sigui cas que algún dia ens necessiti per un cameo en un dels seus vídeos artístics.

Després de tot plegat, en Quim Morales va anunciar que els autors signarien els seus llibres... però es va descuidar de dir-nos ON. El caos va regnar de nou i es van fer un parell de proto-files al costat de cada autor. Jo vaig intentar buscar la cua de lectors d'en Jair... "Qui és l'últim?"- "Sembla que jo"- Un noi la mar de simpàtic amb serrellet d'emo que, quan li va tocar, em va demanar si li podia fer una foto amb el Jair, amb el mòvil tàctil. Naturalment, ho vaig fer, preguntant-li si després em podia fer una foto a mi, amb la meva brontomàquina del pleistocè. Va accedir, mentre jo intentava presentar-me a l'autor del llibre:
"Hola, em dic Laura...!"
I ell "Hola, com et dius?"
"Laura! T'ho acabo de dir!" - cridava perquè hi havia tant soroll que amb prou feines em devia sentir.
"Perdona, sóc la persona amb menys memòria del món!"- es va disculpar.

Mentre em dedicava el llibre, el noi estava mirant el seu telèfon, però era per allà la vora. Vaig esperar. Va haver-hi un moment de silenci en què ens vam quedar mirant, el Jair i jo. Per donar-li conversa vaig dir-li que havia anat al programa de la ràdio i que no l'havia vist, que em pensava que era una psicofonia. Molt educat, es va disculpar per no ser-hi, perquè estava malalt. Vaig apartar-me d'ell un nanosegon per explicar-li un detall de la càmera al meu improvitzat ajudant. En aquest temps, a l'esquerra, dues adolescents es van abraonar cap al Jair mentre una li preguntava "Jair, em firmaries aquí?" obrint-se l'escot i ensenyant la meitat d'un dels seus pits de mandarina. I del meu darrere van sortir dos nois que ja li donaven el llibre perquè el signés. Vaig haver de posar una mica d'ordre "Perdoneu, és que em volia fer una foto, encara no havia acabat jo." El Jair, atentament, es va posar al meu costat i el noi va fer la foto que veieu a l'inici d'aquest post, en un temps rècord. Vaig donar-los les gràcies i vaig fugir d'allí!

La vetllada estava amenitzada per la música del DJ Phil Musical, alter ego del sr. Òscar Dalmau. El local era ple de mudernus i modernes, nois alts gafaspastes i amb barba ben retallada, parelletes adorables, molt de jovent i més gent que no em pensava que traspassava la cinquantena. Un guateque barceloní amb tota regla, amb la presència de personatges com en Toni Soler i família (presumpta dona i dos fills), en Xavier Pérez Esquerdo, la Candela Figueras i en Quim Morales i família (presumpta dona i tres querubíns rossos i esmprimatxats). Amb la compra del llibre et regalaven una consumició, però després de la presentació (molt audaços, ells). M'hagués quedat més estona, però el tren no espera a ningú.

La dedicatòria que em va escriure el Jair? "LAURA, ARA JO NO M'OBLIDO DEL TEU NOM. PETONS. JAIR".  No m'imagino l'atabalamenta que devia dur a sobre aquell home! Esperem que en properes presentacions de llibres s'ho sàpiguen manegar millor per no caure alte cop a mans de l'entropia. I és que alguna cosa em deia que ja van fer tot el que van poder, malgrat tot. Grandíssims professionals tots!

Paraula de Menstruació!