dimarts, 24 d’abril del 2012

Buscant en Bras desesperadament!

Hola de nou a tothom! Benvinguts/des a un nou reportatge patillero de La Menstruació, de puny i lletra de la nostra corresponsal, la Laura (pobreta, té poca feina i s'ha d'entretenir amb algo... O la tenim entretinguda o es provoca autòlisi intentant desfer-se ella sola les lligadures de la camisa de força... ) El motiu de la patilleria? La recerca i captura d'en Pep Bras (ex guionista del Terrat) perquè li dediqui el seu nou llibre "La Vida en Siete Minutos" i, de passada, el seu vell llibre "Exemplar Gratuït". El dia abans no hi havia notícia de en quina llibreria signaria el nostre autor, només se sabia que al matí estaria a Barcelona i a la tarda a Premià. Molt maco, Premià, moooolt! Però quedava una mica lluny. Es va optar per anar a Barna i, a les males, intentar parlar amb en Pep abans o després de l'entrevista que li faria en Xavier Grasset al seu programa l'Oracle de Catalunya Ràdio... a les 3 de la tarda. Per lo demés, la resta de la jornada seria com buscar a Wally. Se us acudia un plan millor per aquest matí de Sant Jordi? A ella, no. Us deixem amb el seu relat dels fets...

Gràcies, veu en off, gràcies! ( me les pagaràs després per deixar-me com una "perturbada mental..." ^_^U) Doncs... el que dèiem... Quin dia ahir! Sense cap més informació fiable que un tweet on posava lo de l'entrevista de ràdio, en vaig encaminar cap a la ciutat comptal. Un dia fantàstic i assolellat, com ha de ser un Sant Jordi com Déu mana! La Plaça Calanunya era un bullici de ràdios i tele.
Vaig anar als stands de les tres llibreries on podien vendre el llibre d'en Pep, començant pel de la FNAC del Triangle. Intent fallit. I al stand d'autors, ni rastre del nom. A l'Alibri, del carrer Balmes, vaig trobar, pulumenus, el llibre, després d'haver-lo de demanar. I ja que vaig tenir el privilegi de ser atesa per una llibretera professional, i no una pre-púver (amb tots els respectes) vaig preguntar pels autors de la carpa d'Alibri. Tampoc va haver-hi sort. Em faltava encaminar-me cap a la Casa del Llibre, a Passeig de Gràcia, la meva última opció. Tampoc. "Ni rastre! Aquet home realment vol signar llibres avui? O és que té por escènica...? Caaaaaa!!" - mentre aquests pensaments rodolaven per la meva ment, com una pilota de branques seques en un western, vaig fer un últim intent desesperat: trucar a un amic que tingués tweeter pq em mirés si hi havien novetats sobre el tema de les signatures. Nota mental: obrir una compta a tweeter. "Que no costa tant, dona!" - direu. "Que tothom en té i és molt fàcil" I tindreu raó, però fins el dia d'ahir pensava: no sé pq cony em pot servir tenir tweeter. Doncs per buscar una informació d'última hora i no trobar-la, vet-ho aquí!

Al final de tot aquest serial em vaig resignar finalment a esperar-me fins les 3. Vaig anar a plaça Catalunya a menjar-me l'entrepà que havia dut per dinar mentre escoltava de fons el sr. Dalmau presentant el Gran Dictat.


Vaig tenir la temptació d'anar fins a Arc de Triomf, a veure si hi havia més coses per veure, però una actuació de l'Anna Roig a l'escenari del stand de Catalunya Ràdio em va fer despertar de la meva letàrgia de llangardaix a l'ombra i em va fer aixecar el cul del banc.


Mentre li estava tirant unes quantes fotos i ella acabava de cantar la cançó de La Sra. Tímida, a la meva esquerra es va començar a aplegar un grupet de gent. El motiu? Un motí? Noooooooo! Una entrevista a en Creixell!


Qui li havia de dir a aquest home, que es faria el putu amo després de sortir al APM dient coses com "i a qui no li agradi, calavera, pinta i ratlla al mig!" I mentre em deia per a mi mateixa que la vida té coses del tot imprevisibles, se m'acosta un guiri, alt i ros preguntant-me "Do you speak english?" Jo li vaig dir que sí, no gaire segura de mi mateixa, i ell em va preguntar que perquè aquell home era famós. Em vaig explicar com vaig poder... in English... I bueno, no ho devia fer tan malament, perquè em va acabar proposant de fer un cafè. Em va semblar bona idea, ja que encara faltava una bona estona per les 3 i allà a la plaça feia un sol de justícia que aviat em fregiria el cervell si no feia res per evitar-ho.

I així va ser com vaig conèixer a en Jesper Harborg, un periodista d'esports danès que havia vingut a Barcelona a veure perdre el Barça contra el Madrid. No era la primera vegada que visitava Barcelona. Havia vingut sol, deixant uns dies a la dona i les criatures, a prendre's unes petites vacances. Com que la ciutat ja no li era desconeguda, no anava a la recerca de monuments, sinó a l'espera de moments inesperats. Em va agradar la idea. Suposo que m'hi vaig sentir identificada perquè moltes vegades vaig als llocs sola, i en aquestes circumstàncies, tenir en compte l'inesperat i l'espontaneitat, et porta per camins que no hauries trobat d'una altra manera. Jo estava avorrida de vagar tot el matí amunt i avall i ell estava avorrit d'haver-se passat dies sense tenir conversa amb ningú. O sigui que no ens va costar gaire anar a fer un cafè.

Us presento en Jesper!


I és així com vaig descobrir que a Dinamarca hi ha un poble costaner anomenat Grenaa que no és gaire més diferent que el Vendrell i una ciutat, Middlefart, que podria equiparar-se a Barcelona. Després d'haver escalfat butaca al Starbucks de Rambla Catalunya, tenia un inesperat ajudant en la meva empresa pseudo-periodística. Tot i que el seu fort és l'escriptura, aquest cop, en Jesper era l'encarregat de la càmera. Va ser arribar al stand radiofònic i... si! En Pep Bras estava assegut, esperant que comencés el programa. M'hi vaig acostar perquè em signés els dos llibres. Era tot una mica precipitat, perquè l'Oracle estava a punt de començar, però em va escriure una dedicatòra en lletra de metge (que queda sempre més trendy) a cada llibre.
Heu vist quina emoció? Moment fan, memorable, de debò!

Vam escoltar el principi de la tertúlia, on va fer un petit resum de l'argument del llibre que va acabar amb una divagació sobre quin és el significat del títol "La vida en siete minutos" i si té alguna cosa a veure amb el temps que dura un bon polvo. Ja sabeu... aquestes tertúlies sempre acaben així... parlant de sexe o de política... o de les dues coses!


Acabada l'entrevista, no estava segura de si tornar m'hi a apropar. De fet, volia una foto "ben feta" de fan com déu mana. Potser us semblarà una banalitat, i segurament ho és, però em feia il·lusió. Cagadubtes com sóc, em debatia entre la por a un ridícul imaginari i l'alegria estúpida i gratuïta d'una criatura petita. Encoratjada per en Jesper, vaig deixar de dubtar per anar a demanar la foto acompanyada de la tòpica frase "Per mi aquest llibre (l'Exemplar Gratuït) és el millor!"


Estúpid? Potser. Potser no estic acostumada a dir en veu alta quines coses m'encanten, i menys encara si son un llibre boig fet de retalls del qual em creia la única fan incondicional en aquest món. En Pep va explicar-me la història del llibre que no pensava que havia escrit fins que un editor va trucar-lo dient que el publicava. No havia estat ell qui havia dut l'original a l'editorial, sinó un amic seu, que s'havia dedicat a recol·lectar de la paperera totes les idees fallides i descartades a l'hora d'escriure guions. Quines coses, no? Una altra història d'aquelles en què l'inesperat dóna un gir a la història, agafant una magnitut que el protagonista no hauria imaginat abans. Serà així també "La vida en siete minutos"? Let's read and see... Ho llegirem i ja ho veurem, no?

Per ara estic d'acord amb el meu nou amic Jesper: potser és estúpid, però aquest moment el recordaràs, perquè t'ha fet feliç, simplement, i això és el que realment importa. Benvinguts al temple de sabiduría dels moments inesperats! Què més es pot demanar? Personalment, després de rebre aquesta rosa simbòlica de Sant Jordi, jo el que faré és procurar regar-la bé! Paraula de Menstruació!


dissabte, 14 d’abril del 2012

El Consultori de la Dra. XX. Avui... ¡Haz un trío cómo puedas!


Bona nit, reis i reines... Avui encetem una secció on posarem fil a l’agulla a les vostres vicissituts en el terreny de les relacions íntimes. Qui us acompanya és una servidora, la Dra. Xènia Xuriguera (també coneguda com a Dra XX) que us convida a llençar-vos de cap a la piscina del plaer, amb gorro de bany, aletes, triquini o a pèl, com més us agradi.

Però deixem-nos de metàfores i anem al consultori, amb una carta de la nostra amiga Elisenda... que diu així...

“Benvolguda Dra XX, estic exasperada i necessito el seu consell. Sóc de les que pensen que és molt difícil trobar un home que ho faci tot bé: que si aquest petoneja bé però és massa “oso amoroso”, que si aquest altre folla que t’hi cagues però fora del llit és fred i soso com una mala cosa, que si amb aquest hi tinc una connexió molt profunda però en els moments crucials no se li aixeca…
Per altra banda, des de sempre he pensat que, per una dona, fer un trio amb dos homes és la millor opció, així tens les dues vessants en què se solen dividir els homes: un que sigui molt sexual i l’altre que tingui sensibilitat i saber fer.





Per circumstàncies de la vida, ja he tingut certa experiència en aquest camp, però sempre acabo amb la conclusió que els trios son un merder: que si jo vull que me la xupis ara, que si jo vull clavar-te-la dreta, que si jo també, que si a mi no m’has fet això que li has fet a l’altre… i sempre hi ha algú que acaba amb cara de pomes agres. I clar, una només té dues mans i els forats que té, sap? No em puc desdoblar. I m’acabo sentint com l’encarregada de distribuir les feines, com si fos sa mare i ells els meus dos fills mal criats. I aquest pensament em talla bastant el rollo, la veritat.
Tot i així continuo amb el pensament que és molta coincidència trobar-ho tot en una persona. Fins i tot m’atreviria a dir que és una exigencia massa gran que ningú hauria de carregar. I és per això que vaig tornar a donar voltes a la solució del trio. Què faig malament? Se’m va acudir, que les vegades que ho havia intentat, no coneixia prèviament als participants i tot acabava essent una mena d’experiment a correcuita…  a l’estil “¡Haz un trío cómo puedas!”
Aleshores vaig pensar: seria millor fer abans una mena de càsting i després mirar de combinar les parelles que podrien funcionar juntes?
Sento que estic en un encreuament de camins, Dra XX, i que vostè és la única que em pot ajudar. Què em recomana fer?
Firmat:
Elisenda”

Resposta:
Estimada Elisenda, crec que en la teva reflexió has posat la clau al pany del parany: l’organització és la clau! I el més important és que comencis posant clares les idees del que vols trovar en el teu "menaix a truá”.

Recullo amb especial entusiasme la idea que exposes de ficar-te al llit primer amb els posibles candidats, per separat. És una manera de simplificar les coses: així ja saps el pa que s’hi dóna.
Prent-ho com si fóssis una empresària i haguéssis de contractar personal. Oi que abans has de fer una entrevista als candidats i després escollir els que creguis millor per a cada feina? Has d’anar amb la intenció de crear un equip. A més, si ho mires des del punt de vista d’ells, si també et conèixen a tu prèviament i els exposes la teva petició, és posible que estiguin més disposats a col·laborar.  

Veig que una de les teves preocupacions és que s’estableixi una rivalitat entre ells que et faci estar angoixada, minvant la teva disposició a relaxar-te i disfrutar de la expreriència. Sí, amiga, aquestes coses passen… Per això és important que, si s’ha d’establir una rivalitat, es faci abans de consumar l'acte d'amor a tres bandes.
Et proposo que apleguis els possibles candidats i els duguis a un bosc amb un obrellaunes, una llanterna i una cantimplora. Els deixes allí una setmana, i quan tornis, tries dos dels supervivents... si és que n’ha quedat algun.



També és útil, i menys dramàtic, portar-los a un paintball. Així, deixen anar la mala llet fotent-se trets, però no es fan mal, perquè són de mentirijilla, i de passada feu unes rises veient a quants d’ells els han encertat els ous o el cul amb una bala de pintura. Una altra ventatge del paintball és que pots veure com els candidats es desenvolupen amb una arma a la mà.Un altre truc per saber les seves habilitats amb objectes contundents és fer-los fer un concurs de tallar troncs, com al País Basc... i si lo de trencar troncs pot ser a cops de membre viril, millor.



Per altra banda també m'expliques que has tingut alguna experiència prèvia on el caos es va apoderar de la situació. És cert que de vegades pot haver-hi l’oportunitat de fer una trobada amorosa entre tres, sense que estigui planificat i sense conèixer prèviament als participants i que pots pensar “perquè no aprofitar-ho?”. Que és justament el que em va passar a mi la setmana passada. Vaig anar a una coneguda sala de festes de Calafell i em vaig trobar a un parell de romanesos fornits i virils que em van convidar a pujar a la seva furgoneta. Va ser una experiència intensa... que encara avui continua, doncs aquestes línies les estic escrivint dins la furgona, amb el portàtil d’un d’ells, aprofitant que han marxat a comprar tabac i cinta americana i m’he pogut deslligar les mans. La situació s’ha posat una mica tensa després que un volgués encular a l’altre sense avisar, cosa que ha fet que acabéssim tots tres a hòsties, jo al mig. Aquestes coses passen... I és probable que a una novatilla la impressionin. Però jo sóc una dona que ja n’ha vist de tots colors. Per aquests casos tinc implantat un xip a la cella dreta. Quan l'aixeco 33 vegades seguides, avisa automàticament a una banda de koreans molt econòmica, que fan una feina meravellosa en pocs minuts. Tenen gent a tot el món connectats les 24 per busca i són capaços de trobar el xip via satèl·lit, apallissar a qui faci falta i marxar com una ombra enmig de la nit. A més, tenen la ventatge que pots pagar-los per paypal. És molt còmode. Però a mi, com que ja ens coneixem i sé què els hi agrada, de vegades ens ho arreglem a la nostra manera... saps?

Amb tot això vull dir-te que mai s’ha de perdre de vista l’objectiu principal que és disfrutar de l’experiència. En el teu cas veig, en l’inici, com una frustració davant de voler trovar certes qualitats que encara no has trobat en un sol home. Certament, és difícil coincidir en tot, però si a tu fer un "menaix a truá" t’ajuda a triar i remenar millor… doncs remena, nena, remena!
Una abraçada, de la teva… Dra. XX.