Buscant en Bras desesperadament!

Hola de nou a tothom! Benvinguts/des a un nou reportatge patillero de La Menstruació, de puny i lletra de la nostra corresponsal, la Laura (pobreta, té poca feina i s'ha d'entretenir amb algo... O la tenim entretinguda o es provoca autòlisi intentant desfer-se ella sola les lligadures de la camisa de força... ) El motiu de la patilleria? La recerca i captura d'en Pep Bras (ex guionista del Terrat) perquè li dediqui el seu nou llibre "La Vida en Siete Minutos" i, de passada, el seu vell llibre "Exemplar Gratuït". El dia abans no hi havia notícia de en quina llibreria signaria el nostre autor, només se sabia que al matí estaria a Barcelona i a la tarda a Premià. Molt maco, Premià, moooolt! Però quedava una mica lluny. Es va optar per anar a Barna i, a les males, intentar parlar amb en Pep abans o després de l'entrevista que li faria en Xavier Grasset al seu programa l'Oracle de Catalunya Ràdio... a les 3 de la tarda. Per lo demés, la resta de la jornada seria com buscar a Wally. Se us acudia un plan millor per aquest matí de Sant Jordi? A ella, no. Us deixem amb el seu relat dels fets...

Gràcies, veu en off, gràcies! ( me les pagaràs després per deixar-me com una "perturbada mental..." ^_^U) Doncs... el que dèiem... Quin dia ahir! Sense cap més informació fiable que un tweet on posava lo de l'entrevista de ràdio, en vaig encaminar cap a la ciutat comptal. Un dia fantàstic i assolellat, com ha de ser un Sant Jordi com Déu mana! La Plaça Calanunya era un bullici de ràdios i tele.
Vaig anar als stands de les tres llibreries on podien vendre el llibre d'en Pep, començant pel de la FNAC del Triangle. Intent fallit. I al stand d'autors, ni rastre del nom. A l'Alibri, del carrer Balmes, vaig trobar, pulumenus, el llibre, després d'haver-lo de demanar. I ja que vaig tenir el privilegi de ser atesa per una llibretera professional, i no una pre-púver (amb tots els respectes) vaig preguntar pels autors de la carpa d'Alibri. Tampoc va haver-hi sort. Em faltava encaminar-me cap a la Casa del Llibre, a Passeig de Gràcia, la meva última opció. Tampoc. "Ni rastre! Aquet home realment vol signar llibres avui? O és que té por escènica...? Caaaaaa!!" - mentre aquests pensaments rodolaven per la meva ment, com una pilota de branques seques en un western, vaig fer un últim intent desesperat: trucar a un amic que tingués tweeter pq em mirés si hi havien novetats sobre el tema de les signatures. Nota mental: obrir una compta a tweeter. "Que no costa tant, dona!" - direu. "Que tothom en té i és molt fàcil" I tindreu raó, però fins el dia d'ahir pensava: no sé pq cony em pot servir tenir tweeter. Doncs per buscar una informació d'última hora i no trobar-la, vet-ho aquí!

Al final de tot aquest serial em vaig resignar finalment a esperar-me fins les 3. Vaig anar a plaça Catalunya a menjar-me l'entrepà que havia dut per dinar mentre escoltava de fons el sr. Dalmau presentant el Gran Dictat.

Vaig tenir la temptació d'anar fins a Arc de Triomf, a veure si hi havia més coses per veure, però una actuació de l'Anna Roig a l'escenari del stand de Catalunya Ràdio em va fer despertar de la meva letàrgia de llangardaix a l'ombra i em va fer aixecar el cul del banc.

Mentre li estava tirant unes quantes fotos i ella acabava de cantar la cançó de La Sra. Tímida, a la meva esquerra es va començar a aplegar un grupet de gent. El motiu? Un motí? Noooooooo! Una entrevista a en Creixell!

Qui li havia de dir a aquest home, que es faria el putu amo després de sortir al APM dient coses com "i a qui no li agradi, calavera, pinta i ratlla al mig!" I mentre em deia per a mi mateixa que la vida té coses del tot imprevisibles, se m'acosta un guiri, alt i ros preguntant-me "Do you speak english?" Jo li vaig dir que sí, no gaire segura de mi mateixa, i ell em va preguntar que perquè aquell home era famós. Em vaig explicar com vaig poder... in English... I bueno, no ho devia fer tan malament, perquè em va acabar proposant de fer un cafè. Em va semblar bona idea, ja que encara faltava una bona estona per les 3 i allà a la plaça feia un sol de justícia que aviat em fregiria el cervell si no feia res per evitar-ho.

I així va ser com vaig conèixer a en Jesper Harborg, un periodista d'esports danès que havia vingut a Barcelona a veure perdre el Barça contra el Madrid. No era la primera vegada que visitava Barcelona. Havia vingut sol, deixant uns dies a la dona i les criatures, a prendre's unes petites vacances. Com que la ciutat ja no li era desconeguda, no anava a la recerca de monuments, sinó a l'espera de moments inesperats. Em va agradar la idea. Suposo que m'hi vaig sentir identificada perquè moltes vegades vaig als llocs sola, i en aquestes circumstàncies, tenir en compte l'inesperat i l'espontaneitat, et porta per camins que no hauries trobat d'una altra manera. Jo estava avorrida de vagar tot el matí amunt i avall i ell estava avorrit d'haver-se passat dies sense tenir conversa amb ningú. O sigui que no ens va costar gaire anar a fer un cafè.

Us presento en Jesper!

I és així com vaig descobrir que a Dinamarca hi ha un poble costaner anomenat Grenaa que no és gaire més diferent que el Vendrell i una ciutat, Middlefart, que podria equiparar-se a Barcelona. Després d'haver escalfat butaca al Starbucks de Rambla Catalunya, tenia un inesperat ajudant en la meva empresa pseudo-periodística. Tot i que el seu fort és l'escriptura, aquest cop, en Jesper era l'encarregat de la càmera. Va ser arribar al stand radiofònic i... si! En Pep Bras estava assegut, esperant que comencés el programa. M'hi vaig acostar perquè em signés els dos llibres. Era tot una mica precipitat, perquè l'Oracle estava a punt de començar, però em va escriure una dedicatòra en lletra de metge (que queda sempre més trendy) a cada llibre.

Heu vist quina emoció? Moment fan, memorable, de debò!

Vam escoltar el principi de la tertúlia, on va fer un petit resum de l'argument del llibre que va acabar amb una divagació sobre quin és el significat del títol "La vida en siete minutos" i si té alguna cosa a veure amb el temps que dura un bon polvo. Ja sabeu... aquestes tertúlies sempre acaben així... parlant de sexe o de política... o de les dues coses!

Acabada l'entrevista, no estava segura de si tornar m'hi a apropar. De fet, volia una foto "ben feta" de fan com déu mana. Potser us semblarà una banalitat, i segurament ho és, però em feia il·lusió. Cagadubtes com sóc, em debatia entre la por a un ridícul imaginari i l'alegria estúpida i gratuïta d'una criatura petita. Encoratjada per en Jesper, vaig deixar de dubtar per anar a demanar la foto acompanyada de la tòpica frase "Per mi aquest llibre (l'Exemplar Gratuït) és el millor!"

Estúpid? Potser. Potser no estic acostumada a dir en veu alta quines coses m'encanten, i menys encara si son un llibre boig fet de retalls del qual em creia la única fan incondicional en aquest món. En Pep va explicar-me la història del llibre que no pensava que havia escrit fins que un editor va trucar-lo dient que el publicava. No havia estat ell qui havia dut l'original a l'editorial, sinó un amic seu, que s'havia dedicat a recol·lectar de la paperera totes les idees fallides i descartades a l'hora d'escriure guions. Quines coses, no? Una altra història d'aquelles en què l'inesperat dóna un gir a la història, agafant una magnitut que el protagonista no hauria imaginat abans. Serà així també "La vida en siete minutos"? Let's read and see... Ho llegirem i ja ho veurem, no?

Per ara estic d'acord amb el meu nou amic Jesper: potser és estúpid, però aquest moment el recordaràs, perquè t'ha fet feliç, simplement, i això és el que realment importa. Benvinguts al temple de sabiduría dels moments inesperats! Què més es pot demanar? Personalment, després de rebre aquesta rosa simbòlica de Sant Jordi, jo el que faré és procurar regar-la bé! Paraula de Menstruació!