diumenge, 26 de febrer del 2012

Eiii !! Que anem a la presentació del segon llibre d'en Jair Domínguez, "Hawaii Meteor"!!


Hola a totes i tots! Aquest divendres passat  24 de febrer, la nostra corresponsal mensturada, la Laura (a l'esquerra de la foto), es va deixar caure per l'Estació de França a la presentació del nou llibre d'en Jair Domínguez (el gafaspastas amb look gòtic, a la dreta de la foto). Pels qui no el coneixeu, és guionista del programa de ràdio La Segona Hora de RAC1, on fa la secció del Síndic de Greuges i les Instruzione i, segons fonts contrastades, és fill de Figueres. I el seu primer llibre de contes "Jesucrist era marica" se'l va autoeditar ell mateix, amb dos collons. És un altre guionista sortit de Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria absoluta que deixa de ser un "hombre en la sombra" per ennuegar-nos de riure cada dia amb les seves frases lapidàries a La Pregunta del Dia, de la Segona Hora i demés seccions que ja hem esmentat. El dia que la Laura va anar de visita a la ràdio, no va tenir el gust de trobar-lo, cosa que ens feia sospitar que la seva existència era merament un mite. Per això, havíem de corroborar-ho! O nooooo??

Pel que fa a la presentació, en sí, va ser... una olla de grills amenitzada per la manifestació de la Llei de Murphy. Si alguna cosa podia sortir malament, hi sortiria! Havia de començar a les set i es va retrassar gairebé una hora. L'empaçament de la presentació estava amagada en un racó del bar que hi ha tot just entrant a l'Estació de França. Allà al final,  a l'escaire de la dreta, van improvitzar un mini plató amb un sofà i dues butaques, una tauleta i unes quantes cadires plegables pel "públic". Com és fàcil endevinar, la gran majoria de la gent (m'incloc) érem drets darrera els cadires plegables. L'event era presentat pel Quim Morales, amb un micro que gairebé no se sentia, i gravat per una càmera que projectava una imatge a la paret, mig borrosa. Això, afegit al caos de veus dels comensals mentre prenien algo, amplificades pels alts sostres del bonito lugar, van provocar que més d'un intentés furtar el sonotone d'una persona gran per poder sentir quelcom.

Pel que vaig poder copsar, primer van presentar l'editorial Triallibres els amos del tros i després de què en Quim presentés el llibre del Jair, ell mateix en va parlar una mica. Es veu que és una novel·la de ficció que tracta d'uns terroristes que planegen assassinar el rei d'Espanya. Hi surt molt de sang i fetge i tal. Suposo que això, farà vendre. Almenys, a mi, ja me l'ha venut. I us puc assegurar que, les pàgines que porto llegides, em deixen un regust a Tarantino-movie indiscutible.

Al final va parlar el paio que ha fet la portada i, posteriorment, li va tornar el torn a "l'altre". Si, si, hi havia la presentació d'un altre llibre, Furioso Reloj, de Pau Palacios. Com que no és un tipus famós, conscient del seu anonimat, es va currar una presentació que t'hi cagues. Paral·lelament al llibre s'ha fet una web interactiva amb els mapes de llocs que surten a la novel·la, un tràiler i una pàgina de feisbuc perquè la gent que el llegeixi hi digui la seva... Sortejant els petits problemes tècnics i de comunicació amb el tècnic, es va assegurar que ho veiéssim tot, fil per randa. Admirable de debò! Li seguirem la pista, no sigui cas que algún dia ens necessiti per un cameo en un dels seus vídeos artístics.

Després de tot plegat, en Quim Morales va anunciar que els autors signarien els seus llibres... però es va descuidar de dir-nos ON. El caos va regnar de nou i es van fer un parell de proto-files al costat de cada autor. Jo vaig intentar buscar la cua de lectors d'en Jair... "Qui és l'últim?"- "Sembla que jo"- Un noi la mar de simpàtic amb serrellet d'emo que, quan li va tocar, em va demanar si li podia fer una foto amb el Jair, amb el mòvil tàctil. Naturalment, ho vaig fer, preguntant-li si després em podia fer una foto a mi, amb la meva brontomàquina del pleistocè. Va accedir, mentre jo intentava presentar-me a l'autor del llibre:
"Hola, em dic Laura...!"
I ell "Hola, com et dius?"
"Laura! T'ho acabo de dir!" - cridava perquè hi havia tant soroll que amb prou feines em devia sentir.
"Perdona, sóc la persona amb menys memòria del món!"- es va disculpar.

Mentre em dedicava el llibre, el noi estava mirant el seu telèfon, però era per allà la vora. Vaig esperar. Va haver-hi un moment de silenci en què ens vam quedar mirant, el Jair i jo. Per donar-li conversa vaig dir-li que havia anat al programa de la ràdio i que no l'havia vist, que em pensava que era una psicofonia. Molt educat, es va disculpar per no ser-hi, perquè estava malalt. Vaig apartar-me d'ell un nanosegon per explicar-li un detall de la càmera al meu improvitzat ajudant. En aquest temps, a l'esquerra, dues adolescents es van abraonar cap al Jair mentre una li preguntava "Jair, em firmaries aquí?" obrint-se l'escot i ensenyant la meitat d'un dels seus pits de mandarina. I del meu darrere van sortir dos nois que ja li donaven el llibre perquè el signés. Vaig haver de posar una mica d'ordre "Perdoneu, és que em volia fer una foto, encara no havia acabat jo." El Jair, atentament, es va posar al meu costat i el noi va fer la foto que veieu a l'inici d'aquest post, en un temps rècord. Vaig donar-los les gràcies i vaig fugir d'allí!

La vetllada estava amenitzada per la música del DJ Phil Musical, alter ego del sr. Òscar Dalmau. El local era ple de mudernus i modernes, nois alts gafaspastes i amb barba ben retallada, parelletes adorables, molt de jovent i més gent que no em pensava que traspassava la cinquantena. Un guateque barceloní amb tota regla, amb la presència de personatges com en Toni Soler i família (presumpta dona i dos fills), en Xavier Pérez Esquerdo, la Candela Figueras i en Quim Morales i família (presumpta dona i tres querubíns rossos i esmprimatxats). Amb la compra del llibre et regalaven una consumició, però després de la presentació (molt audaços, ells). M'hagués quedat més estona, però el tren no espera a ningú.

La dedicatòria que em va escriure el Jair? "LAURA, ARA JO NO M'OBLIDO DEL TEU NOM. PETONS. JAIR".  No m'imagino l'atabalamenta que devia dur a sobre aquell home! Esperem que en properes presentacions de llibres s'ho sàpiguen manegar millor per no caure alte cop a mans de l'entropia. I és que alguna cosa em deia que ja van fer tot el que van poder, malgrat tot. Grandíssims professionals tots!

Paraula de Menstruació!

dimarts, 21 de febrer del 2012

Si el meu nòvio fos....

Un blogger... Començariem compartint idees, però cadascú voldria que el seu blog tingués una imatge i un públic propi. Això ens portaria a picar-nos a veure qui fa entrades més ocurrents i concorregudes, qui té més amics al feisbuc, qui està present en més xarxes socials... Fins i tot aprofitaríem aquest pique perquè els nostres fanbloggers estiguéssin enfrontats, fundant un imperi del terror que acabaria amb la raça humana, tal i com la coneixem.



Un fotògraf... Podria utilitzar-lo per fer fotos guays i modernes pel meu blog. Em podria fer un book. Després ho deixariem perquè ja no tindríem res en comú.



Director de cine...Col·laboraria amb ell com la seva musa, com l’Allen i la Farrow, però, com a ells, ens acabaríem odiant a mort perquè ell em tractaria d’actriu estúpida i jo a ell de director maniàtic i dictador. Fotríem escandaleres al plató i sortiríem massa a les revistes del cor, perdent la credibilitat en el món del cinema. Ningú ens contractaria i acabariem escarbant en cubells de la brossa, pixant-nos-hi i gravant-ho "càmera en mà", com en Lars Von Trier.



Un esportista... M’obligaria a estar en forma, com ell, i em faria sentir com una truja obesa cada vegada que em mengés una madalena. A sobre, l’hauria d’anar a veure a competir i no podriem fotre un casquet abans de la competició, no fos que anés a dormir massa tard i no es pogués llevar ben d’hora ben d’hora ben d’hora. Per això li acabaria fotent les banyes amb l’entrenador, que aquest pot fotre un clau quan vol.



Un malalt del Barça... Compartiríem ídol: en Pep Guardiola. I no sé fins a quin punt podria ser bo o dolent que el meu nòvio tingués més fotos i pòsters d’ell a l’habitació que jo...



Un guionista... Seria un catxondo amb la feina i els amics, però a casa, amb mi, seria un avorrit, cansat del seu paper d’haver de dir sempre “el xhistet”. I quan a mi se m’acudís una gracieta, mai riuria i se’m quedaria mirant amb cara de fàstic i menyspreu com dient “és el millor que saps fer, mediocre estúpida?”



Un dandy anglès... La nostra relació arribaria a un punt semblant al descrit anteriorment amb el guionista. La diferència seria que, al mateix temps que proferiria el seu insult sorneguer, es treuria un dels seus guants de cuir per bofetejar-me i, posteriorment, reptar-me a un duel a mort a les sis de matí del dia següent, que no podria rebutjar per motius d'honor. Això sí, em deixaria escollir arma en primer lloc. Les senyoretes primer, sempre!


Un artista... Pensaria que seria genial poder parlar junts d’art i pintar, crear junts.... A tots ens ve a la ment una escena de Ghost... Però en la realitat ell seria un narcisista de merda d’aquells que s’escolten quan parlen i són totalment inflexibles i opacs als punts de vista aliens. Ni tan sols follaríem perquè estaria massa ocupat gravant-se amb la webcam per després publicar-ho al vimeo.


Un xarcuter... Em recordaria a cada moment que tinc la pell de color mortadela i que quan suo faig olor a foie gras. Però sabria fer talls finets de pernil...un art només accessible per a uns pocs...


Un mudernu... Hauria de dur Ray Bans i vestir-me de topus i portar un monyo despentinat. Podríem anar junts de compres! I sempre aniríem als locals plens de mudernus, on coneixeria a molta gent moderna, com nosaltres... tius i ties amb Ray Bans, pantalons pitillo, estampats de topus, combinacions de colors rollo Almodòvar, monyus despentinats... i a lo millor, entre local i local, acabaria perdent-lo entre la multitut de mudernus per acabar la nit amb algun desconegut amb un outfit idèntic al seu.


Un “del poble de tota la vida”... La gent comentaria “ja saps que la nena dels Tal surt amb el nen de cal Mangal?" I encara que no hagués explicat a ningú que som parella aniria a comprar el pa i la dependenta em diria “Acaba de venir el teu sogre, nena!”. Ens veuríem obligats a passar per qualsevol festa del poble com si estiguéssim en una novel·la de la Mercè Rodoreda i quan talléssim tot deu fotria la pota preguntant per ell (sempre saben quan comenceu a sortir però mai saben o no volen saber quan ho deixeu....així els comentaris fan més mal).

dilluns, 13 de febrer del 2012

Amistat Post-Coital

Fa molts, molts anys, quan el Jordi González encara estava a la tv3 i tenia un programa a les nits d’estiu, amb un sofà blanc de plàstic inflable que es va fer famós... i que és tan antic que no trobo imatges il·lustratives a google XD ...

Doncs bé, per fer una mica de memòria, era un Late Show amb entrevistes, premsa del cor, actuacions en directe... i el públic tenia una participació bastant activa. I aquí vaig: una nit, una assistent del públic, va fer realitat el seu desig de reunir tots els seus ex al plató... per dir-los que els estimava o alguna cursilada d’aquestes. Total: per fer enveja i quedar com una campiona davant de tota Catalunya. Vosaltres sabeu quina mà de tios hi havia? Com a mínim eren 25! Semblaven un equipu de futbol! I tots estaven allà, de bon rotllo, somrients... i el més fort: tots dèien estar encantats d’estar allí i que la tia aquella era de puta mare i que era genial tornar-la a trobar, que li desitjaven lo millor... i ella a ells...



Riute’n tu del dia dels enamorats! Aquella va ser la nit de l’amor en grup. Segur que després del programa se’n van anar tots a fer una orgia... o no es van matar perquè hi havia les càmeres al davant i cadascú se’n va anar a casa seva. Perquè no podia ser, tant bon rollo, home! Era un montaje! MONTAJE! A LOS TRIBUNALES!! Aix aix... que m'agafa el "síndrome de La Noria".

Tot i així, una part de mi volia creure que allò podia ser possible. Aquella dona va passar a ser la meva ídol i em vaig proposar, que si algun dia havia de reunir tots els meus ex, volia que fos d’aquella manera: que tots diguéssin meravelles de mi, que no hi hagués ni recels ni rencors i que jo pogués sentir-me feliç i satisfeta de tornar-los a veure, a tots plegats. I, per descomptat, també volia que fóssin molts XD

Dono fe que he intentat posar les millors intencions a la realització d'aquest somni. Però la realitat ha resultat un xic més ardua.

L'etern buit legal i emocional que amaga la frase "...però seguim sent amics, no?" serà sempre un misteri per a nosaltres. Cansades ja d'intentar fer-la realitat, tot i sabent que una amistat mai serà la mateixa després d'un trastorn sentimental pel mig, ens declarem en vaga.

Tots hem patit a les nostres carns l'efecte amistat post-coital...sabem lo estranya que resulta...però si aquesta decisió de seguir amb l'amistat la prenen les dues persones implicades, perquè sempre n'hi ha un que sembla que no ho hagués dit seriosament? Tampoc ens enganyarem, la frase amaga una intenció poc amagada de fer sentir millor al rebutjat, com una mica dient "ja que no em pots tenir com a parella et deixo ser el meu amic... Condescendència? No sempre és així, estem d’acord, però sovint si. I no hi ha cap problema, i aquí parlem com a persones que a vegades han estat rebutjades (oita que queda trist així escrit...¬¬' només ens falta el cartellet de Pringaos Anónimos). No hi ha problema perquè el rebutjat ja sap a què s'enfronta amb una amistat amb el que hagués pogut ser el seu amic+amant. Però em sembla que el que deixa anar les fatídiques paraules s'acolloneix més que l'altre en el repte i acaba per desaparèixer del mapa social... Potser per por a haver de suportar un admirador disfressat d'amic? Por a no tenir les coses clares i caure en una ratera creada per ell mateix? Por a confondre a l'altre i per tant la única solució que troba és la casi-indiferència? Un mar de preguntes ens embriaga. I... si les parelles ja són prou complicades suma-li l'amistat per acabar de fer-te ballar el cap.

I és que sembla que demanant amistat a la persona que deixes ja està solucionat. I si, en part, hem començat afrontant el problema com a persones adultes, però resta la part de l'esforç. Sí home, la de “t'he dit que vull ser amic teu i a sobre...t'ho demostro!”.



Potser hauriem de buscar un nou mot per una relacio d'aquesta mena...perquè ja no sou “parella”, ja no sou “amics”, ja no sou “follamics”...i la paraula “ex” porta tantes connotacions negatives que no trobem just que comporti una POSSIBLE amistat...Saber com anomenar-ho i quina definició té potser ens deixaria les coses més clares.

Potser les dones som més impacients, en aquest sentit, volem saber de seguida on ens estem posant per aclarir el tema i passar a preocupar-nos per coses que realment necessiten l'atenció de les nostres neurones. Crec que no ens espanten les respostes mentre siguin clares, ens agradaran més o menys, però no ens espanten. I crec que, a vegades, als homes la pregunta directa els desarma i es deixen portar... Diuen barbaritats que no senten ni pensen però ens volen complaure i ens diuen el que creuen que volem sentir... Complicat, com sempre, molt complicat... Fins que arriba un moment de confusió que s'atança al paroxisme, de tal manera, que t'emprenyes, perquè tots els teus esforços per ser raonable cauen en sac trencat i el pes de la teva humanitat cau com una llosa damunt del teu sentit comú i l'esclafa, assassinant-lo a sang freda.



En plena emprenyamenta decideixes prendre una decisió pragmàtica i dividir els homes que circulen per la teva vida en diferentes categories: familiars (per tant: no follables), amics (no follables), amants (follables en curs), antigues relacions (esperant a ser atropellats per un autobús o engolits per un tsunami). Vistes les poques ganes que hi ha de tenir una relació adulta t’abandones a l’odi infantil i sense lògica: l'escridasses o busques alguna víctima substituta per descarregar-li un reguitzell de calúmnies per quedar-te descansada un segon després i igual o pitjor a partir del segon número dos. Només després de desfer-te d'aquest odi, pots tornar a recuperar, almenys, part de la teva talla de persona adulta i abraçar la possibilitat de tornar-te a sentir persona civilitzada. Aleshores torna a venir, a la teva ment, les ganes de reempendre la recerca de la fòrmula que et dugui a l'equilibri.

La moraetja de tot plegat és que, una amistat és una amistat, posa-li l'etiqueta que et vingui més de gust... I si algú te l'ofereix intenta donar-ho tot, que ja es veurà on és el límit, no?

Paraula de Menstruació

dilluns, 6 de febrer del 2012

Visita a Rac 1. Segon Plat: sarsuela de tanga faixa.

Hola! Aquesta és la segona part de la meva visita a Rac 1! En aquest segon i últim capítol parlaré dels successos que van tenir lloc al segon programa, "aquells que criden" a... La Segona Hora!

Després d'un intercanvi de públic ( crec que només jo repetia ) van aparèixer els col·laboradors de La Segona Hora: Quim Morales, Xavier Pérez Esquerdo, Candela Figueras i el Xavi Puig... En Víctor Ollé seguia a la peixera i en Jair Dominguez... NO EXISTEIX!!! Senyores i senyores: estava grabat! Com les psicofonies d'en Víctor Ollé! I si escoltes el podcast sembla que estava allà, entre nosaltres!! Amazing de la muerte!

Abans que res, vaig fer-li entrega a en Quim del nostre tanga faixa adquirit als xinos i, després de titubejar una mica, vaig seguir asseguda al mateix lloc. Total... ja no venia d'aquí...

En aquest cas el portamveu de l'equip a la "plebe" era el Xavier Pérez Esquerdo, que després de fer-nos fer uns exercicis d'escalfament amb els braços que vam imitar com iaies artròsiques, va posar-se a aplaudir amb nosaltres al inicial el programa per procedir, posteriorment, a etzibar-nos (amb carinyu, eh!) amb les bosses de Bosanova que ens enduríem com a obsequi.

Després de La Caixa dels Trons, amb la Candela i els comentaris de feisbuc de la penya, i el Síndic de Greuges amb el Jair, les trucades d’investigació de l’estudi d’audiència amb el Xavier Pérez Esquerdo, La Veu del Poble amb les psicofonies d'en Víctor Oller, seguit de la publicitat... I aleshores VA PASSAR! En Quim i la Candela van començar un debat sobre el tanga faixa que jo havia porta. Vaig explicar-los que el motiu era un comentari de Facebook que havien llegit en antena uns dies abans de la Marta Pell, col·labora d'aquest blog, com tots sabeu. El tema anava de queixes sobre roba interior i les seves sabies paraules van ser que "hi ha tangues que violen". I aquesta n'era la prova! Mentre discutien qui es quedaria el tanga, el Xavier Pérez esquerdo va manllevar-los a la Candella i se'l va començar a posar, per sobre dels pantalons. Va ser un moment mereixedor de ser immortalitzat. En Quim va fer una foto amb el mòvil que va penjar al Facebook del programa. I a mi no em van posar cap entrebanc per prendre aquestes instantànies, que també podeu veure al feisbuc de La Segona Hora i al grup de feisbuc de La Menstruació, des de dimarts passat.




Dono fe que va continuar fent el programa amb el tanga faixa posat, amb aquella calor infernal que feia! I dono fe, també, que al sonar la sintonia del Carrussel de l'Actualitat, tots els col·laboradors asseguts al voltant de la taula ovalada, van començar a girar al voltant d'ella, asseguts a les seves respectives cadires de rodetes, talment com si estiguéssin en un carrussel de debò, agafats a una barra de cavallet de fira invisible i donant-se impuls amb els peus. Memorable, de debò! I en Xavi vestit amb el tanga, que encara tenia posada l'etiqueta i la nostra nota!
Seguidament, tocava el torn a les Instruzione de Jair Dominguez, que podeu trobar a la pàgina de la Segona Hora o seguint el següent link: http://rac1.org/lasegonahora/seccions/instruczione/
Segons paraules textuals d'en Quim, el tanga faixa també és candidat per aquesta secció. A veure si és veritat! Tot i que, al costat de les perles que envia la gent, com les instruccions de les estisores, crec que en tenim per rato XD
I no: en Xavier Pérez Esquerdo no va aguantar tot el programa amb el tanga faixa posat. Per la secció d'esports d'en Xavier Puig ja se l'havia tret, a risc de ser fagocitat per ell.
I és que la vam encertar amb el regal. Va fer tant de furor que fins i tot la Dra BB (Bibiana Ballbe) va acabar assabentant-se de la seva existència. D'aquí a dos dies, el tanga faixa, serà el complement trendy del mes! I sinó... al tiempo!
Quan va acabar el programa, en Quim va avisar-nos que marxéssim de puntetes per no interferir en el programa de notícies que venia després. I jo vaig repetir la meva pregunta "Em puc fer una foto amb vosaltres?" i es va posar tot l'equip, en fila, amb mi. En aquest cas, no sé qui ens va fer la foto, que adunto a continuació, però puc dir que d'esquerra a dreta som: Xavier Puig, Candela Fiqueras, Víctor Oller, una servidora, Quim Morales i Xavier Pérez Esquerdo, fent propaganda de Rac1 amb una bossa de Bosanova. I és que, resulta, que és una emissora financiada totalment amb capital privat, sabeu? Paraula de Xavier Pérez Esquerdo!

Visita a Rac 1. Primer Plat: entrepà d'Òscars amb Laura.

El passat dimarts 31 va ser el meu aniversari. Moltes gràcies per tots els que em vau felicitar! I com vaig escriure en l’últim post, em vaig auto-regalar una excursioneta per anar de públic a Rac1, a La Competència (de 12 a 13h) i a La Segona Hora (de 13 a 14h).
Dona previsora, val per tres. Vaig agafar el tren una hora abans, per si de cas. O sigui, que ja em tens a mi, llevant-me a les 7 del matí per anar a un programa que comença a les 12. I fes això el dia del teu aniversari, sense que et regalin res, per voluntat pròpia... He de confessar que vaig pensar: ets gilipolles. I segurament, ho era, però ja era tard per rajar-se.
I... el tren va ser puntualíssim! O sigui, que vaig arribar a la ràdio una hora abans. I què vaig fer? Al costat de la porta de l’edifici hi havia un cafè i vaig estar-me allí... prenent-me un parell d’infusions. Tothom prenia cafè i jo til·la i mansanilla, mentre xatejava amb la Marta per la BB (Black Berry). Nota mental: portar uns crusigrames, uns sudokus o un quadern blanc per fer-me la bohèmia. 

Em sentia una mica com aquelles fans boges que estàn obsessionades amb algun famós i l’espien. I sí, vaig veure arribar els Òscars a la ràdio, primer l’Andreu (sí, és altíssim) i després el Dalmau (no, no és tan baixet com sembla)... i després... ja no vaig tenir gaires més distraccions perquè el bar estava buit i era avorrit. Elegant, però avorrit.
Per allà un quart de dotze, davant meu, es van asseure un parell de modernes que feien tota la pinta d’anar al programa, com jo. A dos quarts vaig decidir pagar i anar enfilant cap al pis 15. A recepció em van donar una tarja de plàstic per poder sortir després (que posteriorment no em va servir de res perquè la porta no se m’obria...) i em van fer passar les bosses per una màquina de rajos X, com la dels aeroports. Després ascensor, amb dosi de salutació banal entre dos cavallers molt correctes. Semblava que en aquell edifici només hi treballava gent seriosa i molt formal.


Ptanta 15, a la fi. Sóc la primera? "Esperi fora el passadís".  Nota mental: portar una cadireta plegable o venir a menys 10. Espera interminable mentre va arribant gent amb comptagotes. Silenci, només trencat per l'entrada d'en Quim Morales que va saludar amb un “No és aquí on es fa La Competència?”. Els demés no semblaven saber ni qui era. Pòtols...


Quan ja quasi eren les dotze, ens van fer passar cap a l’estudi. A la dreta, les cadires del públic, unes 30. A l’esquerra, la taula ovalada dels radiofonistes. Tot recte, la porta que feia cap al cau del tècnic de so, en Víctor Oller. L’Òscar Andreu ens va donar la benvinguda i les instruccions adients perquè ens anéssim acomodant, talment com una hostessa de vol.
Vaig seure a primera fila, al costat dels nens que se m’havien colat al davant. Però de seguida vaig veure que era com quan estàs a la primera fila de la classe, que ho veus tot com molt d’aprop i et fa l’efecte que has d’estar molt atent a tot o et faràn sortir a la pissarra a resoldre un problema. Al costat meu vaig posar les bosses i vaig treure la caixa vermella del regal per l’Angelines. Vaig preguntar-li a l’Andreu on podia posar el regal i em va fer deixar-lo a la taula. Mentrestant anaven entrant la resta de col·laboradors i feien les seves postes a punt, escrivia les meves últimes lletres a la Marta, testimoni “in life” de cada detall per culpa del meu avorriment i els meus nervis... quan de sobte, l’Òscar Dalmau em va picar la mà renyant-me “Deixeu els mòvils!” i jo pensant “Joooo... l’estava apagaaant! T_T  Nota mental: la primera fila és una mala idea.
I... pim pam pum! Va començar el programa i vam aplaudir, molt obedients, a les ordres de l’Andreu mentre el Dalmau presentava el programa i la seccció “Si us acabeu de llevar heu de saber que...” Després d’això venia la de “Obrir coses”. Hi havia bastanta cosa acumulada damunt la taula, tot i que la nostra caixa es veia d’una hora lluny i estava en bona posició: just davant del micròfon del Dalmau (el radiofònic, pervertits!).


Va arribar l’hora d’obrir coses, que va començar amb una carta d’amor per la Natza, una carta pel Mohamed Jordi... i la nostra caixa! Les mugroneres, que eren el plat fort, van fer furor. Dono fe que l’Òscar Dalmau les va alçar perquè tothom les veiés... però no va obrir la nota que li havíem deixat dins del sobre i em feia l’efecte que no s’estava entenent el regal. Vaig dir “Que hi ha una nota!” i aleshores l’Angelines la va començar a llegir... i em va fer l’efecte que encara es va entendre menys, tot plegat XD com si entengués que jo em feia dir La Menstruació i va llegir la rima que m’havia currat, a la velocitat de la llum, que no es va entendre res. Total, que es va fer una mica la pitxa un lío i va ser l’últim regal, perquè ja no quedava més temps.


Després, quan ho vaig sentir pel podcast, a casa meva, em va semblar que no havia quedat tan malament, però estant allí no podia evitar sentir que havia quedat fatal. I a sobre m’havien destrossat el text T_T Com si d’una sessió de psicodrama es tractés, l’Angelines hagués fet talment com la meva iaia, que mai entén res del que faig. I suposo que precisament per això era bastant inevitable que a l’Angelines no li acabés d’agradar que una nena li regalés aquelles coses i un traballengües tan difícil. Nota mental: fer més breu i intel·ligilble el text per no ficar en jardins a la gent i evitar que allò acabi semblant una pel·li de Fellini.
Mentre em recuperava del meu insight el programa anava desplegant-se, seguint fidelment el guió, trampejant els lapsus del Víctor Oller... mentre nosaltres aplaudíem i rèiem quan tocava. Ens vam portar la hòstia de bé, tu! Però tot i que ens van donar una ampolla d’aigua, la calor infernal de l’estudi estava convertint el meu rouge en una mostra fòssil del Pleistocè. Nota mental: en els llocs tancats amb calefacció, portar gloss.
Quan es va acabar el programa, tothom anava desfilant de pressa, perquè en cinc minuts començava la Segona Hora. En Quim Morales ja havia vingut uns minuts abans per avançar alguns continguts. Mentre intentava no ser un obstacle per la gent que entrava i sortia per la porta vaig demanar a l’Òscar Andreu, portaveu de l’equip a la resta de mortals “Em puc fer una foto amb vosaltres?”. Va assentir. L’Oriol de Balanzó es va oferir tímidament a fer-nos la foto. En un nanosegon vaig quedar falcada, com l’embotit d’un entrepà, entre els dos Òscars. L’Oriol va fer una foto i una altra “per si de cas” i mentre comprobava que havia quedat bé, tothom es va fer fonedís passadís avall. Val a dir que no m’hauria importat fer-me una foto amb l’Oriol i la Natza, però em vaig deixar portar pel protocol del photo call establert. Nota mental: assajar a casa la pose de foto.


Adjunto les fotos, que també podeu veure i comentar al Facebook de La Menstruació... i aquí també. Paraula!