Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris menstruació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris menstruació. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 de febrer del 2012

Visita a Rac 1. Primer Plat: entrepà d'Òscars amb Laura.

El passat dimarts 31 va ser el meu aniversari. Moltes gràcies per tots els que em vau felicitar! I com vaig escriure en l’últim post, em vaig auto-regalar una excursioneta per anar de públic a Rac1, a La Competència (de 12 a 13h) i a La Segona Hora (de 13 a 14h).
Dona previsora, val per tres. Vaig agafar el tren una hora abans, per si de cas. O sigui, que ja em tens a mi, llevant-me a les 7 del matí per anar a un programa que comença a les 12. I fes això el dia del teu aniversari, sense que et regalin res, per voluntat pròpia... He de confessar que vaig pensar: ets gilipolles. I segurament, ho era, però ja era tard per rajar-se.
I... el tren va ser puntualíssim! O sigui, que vaig arribar a la ràdio una hora abans. I què vaig fer? Al costat de la porta de l’edifici hi havia un cafè i vaig estar-me allí... prenent-me un parell d’infusions. Tothom prenia cafè i jo til·la i mansanilla, mentre xatejava amb la Marta per la BB (Black Berry). Nota mental: portar uns crusigrames, uns sudokus o un quadern blanc per fer-me la bohèmia. 

Em sentia una mica com aquelles fans boges que estàn obsessionades amb algun famós i l’espien. I sí, vaig veure arribar els Òscars a la ràdio, primer l’Andreu (sí, és altíssim) i després el Dalmau (no, no és tan baixet com sembla)... i després... ja no vaig tenir gaires més distraccions perquè el bar estava buit i era avorrit. Elegant, però avorrit.
Per allà un quart de dotze, davant meu, es van asseure un parell de modernes que feien tota la pinta d’anar al programa, com jo. A dos quarts vaig decidir pagar i anar enfilant cap al pis 15. A recepció em van donar una tarja de plàstic per poder sortir després (que posteriorment no em va servir de res perquè la porta no se m’obria...) i em van fer passar les bosses per una màquina de rajos X, com la dels aeroports. Després ascensor, amb dosi de salutació banal entre dos cavallers molt correctes. Semblava que en aquell edifici només hi treballava gent seriosa i molt formal.


Ptanta 15, a la fi. Sóc la primera? "Esperi fora el passadís".  Nota mental: portar una cadireta plegable o venir a menys 10. Espera interminable mentre va arribant gent amb comptagotes. Silenci, només trencat per l'entrada d'en Quim Morales que va saludar amb un “No és aquí on es fa La Competència?”. Els demés no semblaven saber ni qui era. Pòtols...


Quan ja quasi eren les dotze, ens van fer passar cap a l’estudi. A la dreta, les cadires del públic, unes 30. A l’esquerra, la taula ovalada dels radiofonistes. Tot recte, la porta que feia cap al cau del tècnic de so, en Víctor Oller. L’Òscar Andreu ens va donar la benvinguda i les instruccions adients perquè ens anéssim acomodant, talment com una hostessa de vol.
Vaig seure a primera fila, al costat dels nens que se m’havien colat al davant. Però de seguida vaig veure que era com quan estàs a la primera fila de la classe, que ho veus tot com molt d’aprop i et fa l’efecte que has d’estar molt atent a tot o et faràn sortir a la pissarra a resoldre un problema. Al costat meu vaig posar les bosses i vaig treure la caixa vermella del regal per l’Angelines. Vaig preguntar-li a l’Andreu on podia posar el regal i em va fer deixar-lo a la taula. Mentrestant anaven entrant la resta de col·laboradors i feien les seves postes a punt, escrivia les meves últimes lletres a la Marta, testimoni “in life” de cada detall per culpa del meu avorriment i els meus nervis... quan de sobte, l’Òscar Dalmau em va picar la mà renyant-me “Deixeu els mòvils!” i jo pensant “Joooo... l’estava apagaaant! T_T  Nota mental: la primera fila és una mala idea.
I... pim pam pum! Va començar el programa i vam aplaudir, molt obedients, a les ordres de l’Andreu mentre el Dalmau presentava el programa i la seccció “Si us acabeu de llevar heu de saber que...” Després d’això venia la de “Obrir coses”. Hi havia bastanta cosa acumulada damunt la taula, tot i que la nostra caixa es veia d’una hora lluny i estava en bona posició: just davant del micròfon del Dalmau (el radiofònic, pervertits!).


Va arribar l’hora d’obrir coses, que va començar amb una carta d’amor per la Natza, una carta pel Mohamed Jordi... i la nostra caixa! Les mugroneres, que eren el plat fort, van fer furor. Dono fe que l’Òscar Dalmau les va alçar perquè tothom les veiés... però no va obrir la nota que li havíem deixat dins del sobre i em feia l’efecte que no s’estava entenent el regal. Vaig dir “Que hi ha una nota!” i aleshores l’Angelines la va començar a llegir... i em va fer l’efecte que encara es va entendre menys, tot plegat XD com si entengués que jo em feia dir La Menstruació i va llegir la rima que m’havia currat, a la velocitat de la llum, que no es va entendre res. Total, que es va fer una mica la pitxa un lío i va ser l’últim regal, perquè ja no quedava més temps.


Després, quan ho vaig sentir pel podcast, a casa meva, em va semblar que no havia quedat tan malament, però estant allí no podia evitar sentir que havia quedat fatal. I a sobre m’havien destrossat el text T_T Com si d’una sessió de psicodrama es tractés, l’Angelines hagués fet talment com la meva iaia, que mai entén res del que faig. I suposo que precisament per això era bastant inevitable que a l’Angelines no li acabés d’agradar que una nena li regalés aquelles coses i un traballengües tan difícil. Nota mental: fer més breu i intel·ligilble el text per no ficar en jardins a la gent i evitar que allò acabi semblant una pel·li de Fellini.
Mentre em recuperava del meu insight el programa anava desplegant-se, seguint fidelment el guió, trampejant els lapsus del Víctor Oller... mentre nosaltres aplaudíem i rèiem quan tocava. Ens vam portar la hòstia de bé, tu! Però tot i que ens van donar una ampolla d’aigua, la calor infernal de l’estudi estava convertint el meu rouge en una mostra fòssil del Pleistocè. Nota mental: en els llocs tancats amb calefacció, portar gloss.
Quan es va acabar el programa, tothom anava desfilant de pressa, perquè en cinc minuts començava la Segona Hora. En Quim Morales ja havia vingut uns minuts abans per avançar alguns continguts. Mentre intentava no ser un obstacle per la gent que entrava i sortia per la porta vaig demanar a l’Òscar Andreu, portaveu de l’equip a la resta de mortals “Em puc fer una foto amb vosaltres?”. Va assentir. L’Oriol de Balanzó es va oferir tímidament a fer-nos la foto. En un nanosegon vaig quedar falcada, com l’embotit d’un entrepà, entre els dos Òscars. L’Oriol va fer una foto i una altra “per si de cas” i mentre comprobava que havia quedat bé, tothom es va fer fonedís passadís avall. Val a dir que no m’hauria importat fer-me una foto amb l’Oriol i la Natza, però em vaig deixar portar pel protocol del photo call establert. Nota mental: assajar a casa la pose de foto.


Adjunto les fotos, que també podeu veure i comentar al Facebook de La Menstruació... i aquí també. Paraula!

dijous, 15 de desembre del 2011

Festes Glorioses... però de debò!


Ara que vénen festes glorioses, els carrers s’han engalanat de llumetes i aparadors Nadalencs. De fet, des de la setmana passada que es va inaugurar la il·luminació dels carrers i diumenge dia 11 de desembre, ha estat el primer festiu en què obren els comerços per obrir oficialment la campanya de Nadal.

De fet, avui sóc una mica menys feliç, perquè sóc cada cop més conscient de totes les coses que no podré comprar aquest Nadal perquè no tinc... ni un ral! I sé que no sóc l’única. I sé que no només jo opino que el Nadal ja és prou depriment com perquè et trobis a un desmenjat Pare Noël fent brandar una campana i deixant anar un esmorteït “how, how, how” mentre et passeges pel teu centre comercial preferit o per la zona comercial “x” que hagis escollit per passejar i fer una llista mental dels eurus que et queden i en què els hauràs de gastar per poder fer els regals de rigor.

I dic jo: per què aquest Santa Claus sense chicha ni limoná? Ja està bé que centrem les il·lusions nadalenques en els més petits de la casa... però els que comprem som els adults i necessitem motivació, leñe! Qui fa els càstings d’aquests “Santes” eixarreïts que no són ni tan sols obesos de veritat? Ja se sap el tòpic de què a totes les festes hi ha el típic grassonet simpàtic que amenitza la vetllada amb acudits i anades d’olla varies. Però posar una persona no-grassa i no-graciosa fent aquest paper...  A qui se li ha acudit que aquesta bestiesa pot induïr al consumisme? Almenys que facin un càsting com Déu mana de gurditus graciosos de debò, però que deixin de buscar candidats a les files dels expulsats d’OT, si us plau. No hi ha un Risto que reguli el gremi dels Pares Noëls falsos? Doncs hi hauria de ser. Almenys és aquesta la conclusió que en trec quan surto dels centres comercials més deprimida que quan vaig entrar.

Dit això, des de la Menstruació, en comptes de queixar-nos i ja està, proposem una idea. Perquè no crear un personatge, més basat en el nostre folklore i que pogués ser més atractiu i motivador? I no parlem de ressetejar els Reis Mags. Tot i que pensem en quan érem criatures i els patges ens feien por. Perquè els pinten de negre si són blancs? Gent amb faccions de blancs, amb la cara de negre, negre com el fum, que es veu d’una hora lluny que és artificial. I ja que escullen aquest color, què els costa fer-se la ratlla negra dins de l’ull? Que queda molt raro que lo de dins de l’ull se’ls vegi tan rosa en contrast amb la cara tan i tant negra... home! I rient amb aquells llavis tan vermells o roses...! Por, fan por. Les criatures ploren i no ho veuen clar quan han d’agafar d’un patge d’aquests un caramel. És com la mania d’incloure persones vestides de Pluto, Piolín, Goffy, Mikey Mouse... L’Àngel Martín tenia raó amb les seves sàbies paraules: un Piolín de dos metres acollona... perquè el nen pensa: si l’ocell és així de quin tamany serà el gat, joder?! I ja està veient en la seva ment un gat Silvestre de la mida de Gozzila obrint-se pas entre la cabalgada derribant edificis amb la cua. Fa por, fa por...

Doncs el que dèiem: els Reis necessiten un resset, però no poden competir amb el Pare Noël perquè arriben massa tard. Qui s’espera ja al dia 6 per rebre els regals? Les criatures no són tontes: sempre preferiràn al Pare Noël, que deixa els regals abans i així poden tenir totes les festes per jugar. Jo també ho hagués fet, per més que m’haguéssin jurat i perjurat que el Rei Negre és el més ric de tots. “Sí, ric i ruc... i tardón!”- hagués pensat jo.

Potser ens costa recordar-ho, perquè a nosaltres els catalans, els regals no ens els porten per Nadal, ens els caguen! Però són regals igual! El Caga Tió és com el nostre reducte Gal i està desaprofitat. Recordo que quan era petita jo li preguntava a mun pare: Papa, d’on vénen els tions de Nadal? I ell s’ho havia d’inventar.... Una fenyada, pobre home! Perquè no hi ha una mitologia sobre l’origen del tió. És un tronc, però un tronc especial. I qui sinó pot tallar un tronc especial si no és un llenyetaire especial? Sí, senyores i senyores: proposem fer del llenyetaire del Caga Tió el personatge estrella del Nadal. Canviem les campanes i el “how, how” per les destrals i la suor, l’uniforme vermell i blanc per una camisa de quadres i uns texans amb tirants... si poden ser estripats, millor! Però no ens venim a referir a un “granjero busca esposa” esquenut i sense dents... no... Amb tots els respectes, però el màrqueting és el màrqueting: els lletjos analfabets que es vesteixen amb la roba que els compra sa mare al mercadillo no són sexys ni inspiradors. Ho sentim, però us hem de dir que feu un pas enera i abandoneu l’acadèmia de llenyataires fornits i increïblement atractius que estem creant. El problema és que no sabem d’on treuríem homes prou alts i fornits en el nostre país. Potser a Girona... és el lloc més al nord que queda dins de les nostres fronteres. I ens han dit que allí existeixen els homes alts i ben plantats, tot i que rarament els hem vist.... sols. Ejem, ejem... Però està clar que s’ha d’anar cap al nord. Com més al sud, més baixets i panxarruts. L’home mediterrani és així. I si tens la poca gràcia de ser una noia una mica més alta que la mitja, estàs condemnada a no poder-te posar talons al costat d’un home mai més. I aixó no ho podem consentir ( per a més informació sobre aquest tema us recomanem rellegir el post Tacones Lejanos, publicat en aquest estimat blog nostre)

Estem parlant del fitxatge de mascles estil Ralph Fiennes, Alexander Skarsgard, Clive Owen, Eric Bana (sense necessitat de què vagi maquillat de verd), Hugh Jackman,  Jason Statham, Alex O'loughlin i tal...

Imagineu-vos com seria trobar un home així tallant llenya, feinejant amb la seva eina afilada, tallant troncs en bocins d’un sol cop per fabricar els tions dels vostres fills, nebots, néts... No em digueu que no seria una imatge adorable? I encara que el primer impacte fos colpidor, no tindrieu por i no us faltarien ganes per tornar-vos a creuar amb ells. Què podria ser més perfecte que això? Per exemple: que mentre et tornen el canvi dels tions que has comprat et diguin amb una veu profunda i vellutada “Que passi un Bon Nadal i un Feliç Any Nou”. Així sí que tens la certesa que l’any vinent serà millor. Jo m’ho creuria.

Com diu la tradicional cançó de fer cagar el tió... Ara vénen festes, festes glorioses, dones amoroses, gallineta a l’olla, cua de mixó... caga tió! Nosaltres, per demanar que no quedi! Ja ens encarregarem de posar l’amorositat de la nostra part.
Paraula de Menstruació.


dimecres, 16 de novembre del 2011

La Història del Galifardeu Miserable



Era un galifardeu miserable que passejava... miserablement. Rera les seves ulleres de sol, guaitava de cua d’ull a tothom, sospitant tothora maldats inimaginables o maldejant inimaginablement... fixeu-vos si n’era de miserable el galifardeu aquell!
Les seves ulleres eren fosques com la seva ànima, que s’ennegria més i més a cada miserable passa que feia. Aquell home era un miserable de cap a peus i un galifardeu d’esquerra a dreta. Però la seva malvadoria no estava ni de bon tros a l’altura de la seva retentiva esbalaïda, de l’absentisme de la seva perícia, de la seva malbaratada manca de coordinació, dels seus oblits i els seus acudits avorrits. Si, dames i vagabunds: el galifardeu era un perfecte pòtol. I com podia ser tan miserable - us preguntareu – si no donava peu amb bitlla? Doncs precisament perquè aquest és el detall intrigant d’aquesta història. És un misteri de la fe agnòstica, una dimensió desconeguda sense porta, un barret sense cap i una sabata sense peu... Només us podré dir que el galifardeu galifardia i esclafia a riure de manera miserable, però només quan deixava de posar cara de peix bullit. I com n’era de bullit! Era d’aquelles persones que sembla que les hagin deixat massa estona en remull i hagin mutat alguns dels seus gens per esdevenir esponges blanquinoses penes de líquid, amb un to cendrós de pell que antany fou bruna i suau com una pell de pruna.

El galifardeu fumava. Tabac de liar, per fer-se l’interessant. Com aquells que diuen “així fumo menys”, “el de liar és més natural, no està tan processat, per tant, és més ecològic i beneficiós pel medi ambient i els animals”. Que ja veus tu... un galifardeu preocupat per les bestioles, els arbres i les muntanyes, quina barrabassada, no? Sí... però no oblideu que estem parlant d’un galifardeu... i que a sobre és un miserable! – ja sé que em reitero, però és important que quedi clar aquest detall. I què és exactament un galifardeu? Segons la Gran Enciclopèdia Catalana és un esbirro, un agutzir, un home capaç de fer-ne de totes, un bordegàs. Sí, així era el nostre home. Però per què miserable? Perquè era digne de tota compassió per la seva desgràcia? Perquè no tenia un cèntim? Perquè era extraordinàriament gasiu i mesquí? O menyspreable pel seu ínfim valor, la seva insignificança o insuficiència? Potser ho era per totes aquestes causes o potser per l’absència de totes elles i la nul·litat de reconeixença davant del valor que podia ser capaç d’albergar encara en el seu si més íntim. Potser perquè moria dia rere dia, assecat pel seu cor ennegrit de sutge de tant fumar, i no volia fer-ne esment fins que en feia... i ai las quan en feia! Aleshores la desgràcia que desprenia ho ennuegava tot, fins i tot els animals i les plantes que tant deia estimar. Potser perquè s’havia gastat fins l’últim ral en tuguris de mala mort, en vicis, en compres absurdes, en regals oblidats i en vacances no disfrutades... i tot per acabar vivint de lloguer en apartaments i pensions miserables de rajoles esquerdades i parets buides i grogoses. Sense ser d’enlloc, sense ser de ningú, era miserable perquè es minvava a ell mateix fins a la porció més ínfima del seu ésser, grotesc com el retrat de Dorian Gray i sec com el cadàver d’un arbre a punt de caure, foradat i osteoporositzat pels corcs.

L’altre dia, tal com us feia esment, vaig tenir l’ocasió de creuar-me’l mentre passejava. Bé... de fet passejava jo i a mi em va fer l’efecte que ell també passejava... però a saber què feia i què rumiava! Venia cap a mi, de cara, tot decidit, quan de cop i volta, com si no em veiés, va donar un quart de volta per fugir corrents i endinsar-se dins d’un carreró... sense sortida. Ja us vaig avisar que era un pòtol, aquest galifardeu miserable. Al passar per davant del carreró vaig poder distingir, entre les ombres i les tenebres, retalls de llum que delataven la seva presència i un miserable filet de fum que s’enlairava i es difuminava. “Quina estupidesa més miserable” vaig dir-me amb veu baixa “si no volia saludar-me més valdria que hagués canviat de vorera uns metres abans, com fa tothom, no sortir corrents just al costat meu, com fet expressament perquè jo sabés que fugia de mi, com perquè fos conscient de la seva presència miserable i me’n quedés constància per fer-me divagar sobre aquest fet, probablement de naturalesa aleatòria i absurda...” Talment ho semblava, talment ho delatava, de la mateixa manera que ballava pel meu cap l’intent inútil de buscar-li una raó a aquesta fotesa. I és que l’especialitat del galifardeu, aquest pòtol menyspreable, era la de fer perdre el temps a tot aquell que es creuava amb ell. Mireu si n’eren d’ínfimes i miserables les seves galifardies!




I així s’ha contat i així s’acaba la història del galifardeu miserable. Ja veieu com n’és de minsa la història miserable que pugui tenir un galifardeu com aquest! A menys que torni a galifardir-ne una de les seves...¬¬

dimarts, 15 de novembre del 2011

El Naixement de “La Menstruació”


Anirem al gra: quan a les dones se’ls acut posar-se a rajar d’algo i deixen anar algun sarcasme, renec, grolleria, vulgaritat o qualsevol cosa per l’estil  hi ha algun home a la vora que fa obsequi de verbalitzar l’original comentari “Que tens la regla?”. Pot ser que si o pot ser que no. Potser les dones, conscients que portem a dintre la nostra motxilla l’obligació de ser les encarregades de la moral en la nostra cultura, aprofitem aquesta setmana vermella del mes per permetre’ns que la sang calenta ens surti enfora per altres llocs que no siguin únicament la vagina. La resta del mes estem castigades a haver de demostrar a cada segon com en som de meravelloses i impecables, sempre esforçant-nos per dir allò que més convé a cada moment, intentant conduir de manera impecable perquè no ens pitin a la mínima, intentant vestir de manera femenina però no massa opulenta per no ser confoses de seguida amb prostitutes però tampoc de manera massa sòbria per no ser titllades de monges, tenint una paciència pràcticament infinita amb criatures i homes a canvi d’una paraula amable o un detall que rares vegades arriba, aguantant de manera estoica i pacient les mirades i els comentaris dels vells verds i els pervertits, i un llarg etc que deixaré de mencionar, en part perquè ja m’he cansat d’escriure sobre això.

Definitivament, són massa coses com per treure-les en una sola setmana al mes. Nosaltres també tenim mala hòstia, odi, enveja, ira, orgull, ambició, avorriment, picor a l’entrecuix ( i no només perquè ens estiguin creixent els pèls perquè la última vegada ens vam depilar amb “cutxilla”... que també) i moltes altres coses desagradables. Sembla que haguem nascut per adonar-nos molt bé de tots els nostres defectes i passar-nos la resta de la vida intentant fer l’impossible per amagar-ho i fer que ningú se n’adoni. I si algú ho fa, estem perdudes, perquè aleshores ens senyalen amb el dit, per ser unes fresques, unes mal follades, atraiem totes les mirades crítiques en un segon i altres catàstrofes que ens acaben sepultant per una muntanya de merda molt més gran que la que teníem ja en el nostre interior, acumulat i augmentat per les nostres pròpies jutgesses internes implacables. Massa merda per no utilitzar-la d’adob, no us sembla?

El sentit de l’humor que es fa servir per expulsar els fantasmes de la mala llet no és de la nostra jurisdicció... encara. S’intenta, però encara costa. Nosaltres, les administradores d’aquest blog, ens coneixem de fa molts anys i creiem que tenim força pràctica a exorcitzar els mals esperits transformant-los en titelles estúpides a mercè d’una mena de brainstorm que ens poseeix de manera sobtada transformant qualsevol misèria en una anada d’olla còsmica. I sense drogar-nos, que encara té més mèrit! Ens partim el cul i ens estranya veure la poca gent que comparteix el nostre humor. Serà veritat que som unes males persones? Nosaltres creiem que no i que si d’altra gent es dedica a dir les seves parides per la ràdio, com els Oscars de La Competència, o a escriure guions per l’APM, les nostres parides també fan gràcia i mereixen un espai, almenys en aquest blog. A més, si llegiu això des de casa vostra, no us haureu d’amagar de ningú pel fet de riure d’alguna cosa horrible i escatològica. Si esteu en un cyber o llegint això perquè teniu Iphone i esteu al tren o al metro, foteu-vos i rieu per sota el nas dissimuladament, com fa tothom.

Això no vol ser un blog feminista, ens agraden més els homes que a un tonto un llapis, però com que som ties les que escrivim, doncs assumim que la redacció tindrà un caire femení si o si i avisem: de vegades, tius, rajarem de valtrus. És lo que hi ha, sorry. Sense ànim d’ofendre, però de vegades pensem que un parell d’hòsties ben donades no us anirien malament. I que consti que detestem la violència. Per això creiem que és millor posar-nos a escriure xorrades que pujar a un terrat amb una metralladora i començar a matar gent... que al cap i a la fi no saps qui són, pobres, i encara foteriem a matar algú que no s’ho mereix. I aleshores el karma què? Eh? Encara ens reencarnariem en algun adefesio tipu Duquesa de Alba... però sense diners, està clar!

I que consti que dir grolleries no vol dir deixar de ser unes senyores amb totes les de la llei. No és que vulguem ser desagradables, ens encantaria estar divines sempre, l’únic que no volem és estar-hi obligades a cada segon ni haver de suar sang (ni menstruació) per fer-ho. Les coses s’han de poder disfrutar i no cal que tot s’hagi de prendre tan a la valenta en aquesta vida.
En fi... que ens anirem veien per aquí, pel bé de la humanitat, ok? Almenys farem unes” rises” .
Paraula de Menstruació.