Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris galifardeu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris galifardeu. Mostrar tots els missatges
dimecres, 16 de novembre del 2011
La Història del Galifardeu Miserable
Era un galifardeu miserable que passejava... miserablement. Rera les seves ulleres de sol, guaitava de cua d’ull a tothom, sospitant tothora maldats inimaginables o maldejant inimaginablement... fixeu-vos si n’era de miserable el galifardeu aquell!
Les seves ulleres eren fosques com la seva ànima, que s’ennegria més i més a cada miserable passa que feia. Aquell home era un miserable de cap a peus i un galifardeu d’esquerra a dreta. Però la seva malvadoria no estava ni de bon tros a l’altura de la seva retentiva esbalaïda, de l’absentisme de la seva perícia, de la seva malbaratada manca de coordinació, dels seus oblits i els seus acudits avorrits. Si, dames i vagabunds: el galifardeu era un perfecte pòtol. I com podia ser tan miserable - us preguntareu – si no donava peu amb bitlla? Doncs precisament perquè aquest és el detall intrigant d’aquesta història. És un misteri de la fe agnòstica, una dimensió desconeguda sense porta, un barret sense cap i una sabata sense peu... Només us podré dir que el galifardeu galifardia i esclafia a riure de manera miserable, però només quan deixava de posar cara de peix bullit. I com n’era de bullit! Era d’aquelles persones que sembla que les hagin deixat massa estona en remull i hagin mutat alguns dels seus gens per esdevenir esponges blanquinoses penes de líquid, amb un to cendrós de pell que antany fou bruna i suau com una pell de pruna.
El galifardeu fumava. Tabac de liar, per fer-se l’interessant. Com aquells que diuen “així fumo menys”, “el de liar és més natural, no està tan processat, per tant, és més ecològic i beneficiós pel medi ambient i els animals”. Que ja veus tu... un galifardeu preocupat per les bestioles, els arbres i les muntanyes, quina barrabassada, no? Sí... però no oblideu que estem parlant d’un galifardeu... i que a sobre és un miserable! – ja sé que em reitero, però és important que quedi clar aquest detall. I què és exactament un galifardeu? Segons la Gran Enciclopèdia Catalana és un esbirro, un agutzir, un home capaç de fer-ne de totes, un bordegàs. Sí, així era el nostre home. Però per què miserable? Perquè era digne de tota compassió per la seva desgràcia? Perquè no tenia un cèntim? Perquè era extraordinàriament gasiu i mesquí? O menyspreable pel seu ínfim valor, la seva insignificança o insuficiència? Potser ho era per totes aquestes causes o potser per l’absència de totes elles i la nul·litat de reconeixença davant del valor que podia ser capaç d’albergar encara en el seu si més íntim. Potser perquè moria dia rere dia, assecat pel seu cor ennegrit de sutge de tant fumar, i no volia fer-ne esment fins que en feia... i ai las quan en feia! Aleshores la desgràcia que desprenia ho ennuegava tot, fins i tot els animals i les plantes que tant deia estimar. Potser perquè s’havia gastat fins l’últim ral en tuguris de mala mort, en vicis, en compres absurdes, en regals oblidats i en vacances no disfrutades... i tot per acabar vivint de lloguer en apartaments i pensions miserables de rajoles esquerdades i parets buides i grogoses. Sense ser d’enlloc, sense ser de ningú, era miserable perquè es minvava a ell mateix fins a la porció més ínfima del seu ésser, grotesc com el retrat de Dorian Gray i sec com el cadàver d’un arbre a punt de caure, foradat i osteoporositzat pels corcs.
L’altre dia, tal com us feia esment, vaig tenir l’ocasió de creuar-me’l mentre passejava. Bé... de fet passejava jo i a mi em va fer l’efecte que ell també passejava... però a saber què feia i què rumiava! Venia cap a mi, de cara, tot decidit, quan de cop i volta, com si no em veiés, va donar un quart de volta per fugir corrents i endinsar-se dins d’un carreró... sense sortida. Ja us vaig avisar que era un pòtol, aquest galifardeu miserable. Al passar per davant del carreró vaig poder distingir, entre les ombres i les tenebres, retalls de llum que delataven la seva presència i un miserable filet de fum que s’enlairava i es difuminava. “Quina estupidesa més miserable” vaig dir-me amb veu baixa “si no volia saludar-me més valdria que hagués canviat de vorera uns metres abans, com fa tothom, no sortir corrents just al costat meu, com fet expressament perquè jo sabés que fugia de mi, com perquè fos conscient de la seva presència miserable i me’n quedés constància per fer-me divagar sobre aquest fet, probablement de naturalesa aleatòria i absurda...” Talment ho semblava, talment ho delatava, de la mateixa manera que ballava pel meu cap l’intent inútil de buscar-li una raó a aquesta fotesa. I és que l’especialitat del galifardeu, aquest pòtol menyspreable, era la de fer perdre el temps a tot aquell que es creuava amb ell. Mireu si n’eren d’ínfimes i miserables les seves galifardies!
I així s’ha contat i així s’acaba la història del galifardeu miserable. Ja veieu com n’és de minsa la història miserable que pugui tenir un galifardeu com aquest! A menys que torni a galifardir-ne una de les seves...¬¬
Etiquetes de comentaris:
adult.,
català,
conte,
ficció,
galifardeu,
humor,
menstruació,
miserable,
relat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)