El passat dimarts 31 va ser el meu aniversari.
Moltes gràcies per tots els que em vau felicitar! I com vaig escriure en l’últim
post, em vaig auto-regalar una excursioneta per anar de públic a Rac1, a La
Competència (de 12 a 13h) i a La Segona Hora (de 13 a 14h).
Dona previsora, val per tres. Vaig agafar el tren una hora abans, per si de cas. O sigui, que ja
em tens a mi, llevant-me a les 7 del matí per anar a un programa que comença a
les 12. I fes això el dia del teu aniversari, sense que et regalin res, per
voluntat pròpia... He de confessar que vaig pensar: ets
gilipolles. I segurament, ho era, però ja era tard per rajar-se.
I... el tren va ser puntualíssim! O sigui, que
vaig arribar a la ràdio una hora abans. I què vaig fer? Al costat de la porta
de l’edifici hi havia un cafè i vaig estar-me allí... prenent-me un parell
d’infusions. Tothom prenia cafè i jo til·la i mansanilla, mentre xatejava amb la Marta per la BB (Black Berry).
Nota mental: portar uns crusigrames, uns sudokus o un quadern blanc per fer-me la bohèmia.
Em sentia una mica com aquelles fans boges que estàn obsessionades
amb algun famós i l’espien. I sí, vaig veure arribar els Òscars a la ràdio,
primer l’Andreu (sí, és altíssim) i després el Dalmau (no, no és tan baixet com sembla)... i després... ja no vaig tenir gaires més
distraccions perquè el bar estava buit i era avorrit. Elegant, però avorrit.
Per allà un quart de dotze, davant meu, es van
asseure un parell de modernes que feien tota la pinta d’anar al programa, com
jo. A dos quarts vaig decidir pagar i anar enfilant cap al pis 15. A recepció
em van donar una tarja de plàstic per poder sortir després (que posteriorment
no em va servir de res perquè la porta no se m’obria...) i em van fer passar
les bosses per una màquina de rajos X, com la dels aeroports. Després ascensor, amb dosi de salutació banal entre dos cavallers molt correctes. Semblava que en aquell edifici només hi treballava gent seriosa i molt formal.
Ptanta 15, a la fi. Sóc la primera? "Esperi fora el passadís". Nota mental: portar una cadireta plegable o venir a menys 10. Espera interminable mentre va arribant gent amb comptagotes. Silenci, només trencat per l'entrada d'en Quim Morales que va saludar amb un “No és aquí on es fa La Competència?”. Els demés no semblaven saber ni qui era. Pòtols...
Quan ja quasi eren les dotze, ens van fer passar cap a l’estudi. A la dreta, les cadires del públic, unes 30. A l’esquerra, la taula ovalada dels radiofonistes. Tot recte, la porta que feia cap al cau del tècnic de so, en Víctor Oller. L’Òscar Andreu ens va donar la benvinguda i les instruccions adients perquè ens anéssim acomodant, talment com una hostessa de vol.
Ptanta 15, a la fi. Sóc la primera? "Esperi fora el passadís". Nota mental: portar una cadireta plegable o venir a menys 10. Espera interminable mentre va arribant gent amb comptagotes. Silenci, només trencat per l'entrada d'en Quim Morales que va saludar amb un “No és aquí on es fa La Competència?”. Els demés no semblaven saber ni qui era. Pòtols...
Quan ja quasi eren les dotze, ens van fer passar cap a l’estudi. A la dreta, les cadires del públic, unes 30. A l’esquerra, la taula ovalada dels radiofonistes. Tot recte, la porta que feia cap al cau del tècnic de so, en Víctor Oller. L’Òscar Andreu ens va donar la benvinguda i les instruccions adients perquè ens anéssim acomodant, talment com una hostessa de vol.
Vaig
seure a primera fila, al costat dels nens que se m’havien colat al davant. Però de seguida vaig veure que era com quan estàs a la primera fila de la
classe, que ho veus tot com molt d’aprop i et fa l’efecte que has d’estar molt
atent a tot o et faràn sortir a la pissarra a resoldre un problema. Al costat
meu vaig posar les bosses i vaig treure la caixa vermella del regal per l’Angelines.
Vaig preguntar-li a l’Andreu on podia posar el regal i em va fer deixar-lo a la
taula. Mentrestant anaven entrant la resta de col·laboradors i feien les seves
postes a punt, escrivia les meves últimes lletres a la Marta, testimoni “in life”
de cada detall per culpa del meu avorriment i els meus nervis... quan de sobte,
l’Òscar Dalmau em va picar la mà renyant-me “Deixeu els mòvils!” i jo pensant “Joooo...
l’estava apagaaant! T_T Nota mental: la
primera fila és una mala idea.
I... pim pam pum! Va començar el programa i
vam aplaudir, molt obedients, a les ordres de l’Andreu mentre el Dalmau
presentava el programa i la seccció “Si us acabeu de llevar heu de saber que...”
Després d’això venia la de “Obrir coses”. Hi havia bastanta cosa acumulada
damunt la taula, tot i que la nostra caixa es veia d’una hora lluny i estava en
bona posició: just davant del micròfon del Dalmau (el radiofònic, pervertits!).
Va arribar l’hora d’obrir coses, que va començar amb una carta d’amor per la Natza, una carta pel Mohamed Jordi... i la nostra caixa! Les mugroneres, que eren el plat fort, van fer furor. Dono fe que l’Òscar Dalmau les va alçar perquè tothom les veiés... però no va obrir la nota que li havíem deixat dins del sobre i em feia l’efecte que no s’estava entenent el regal. Vaig dir “Que hi ha una nota!” i aleshores l’Angelines la va començar a llegir... i em va fer l’efecte que encara es va entendre menys, tot plegat XD com si entengués que jo em feia dir La Menstruació i va llegir la rima que m’havia currat, a la velocitat de la llum, que no es va entendre res. Total, que es va fer una mica la pitxa un lío i va ser l’últim regal, perquè ja no quedava més temps.
Després, quan ho vaig sentir pel podcast, a casa meva, em va semblar que no havia quedat tan malament, però estant allí no podia evitar sentir que havia quedat fatal. I a sobre m’havien destrossat el text T_T Com si d’una sessió de psicodrama es tractés, l’Angelines hagués fet talment com la meva iaia, que mai entén res del que faig. I suposo que precisament per això era bastant inevitable que a l’Angelines no li acabés d’agradar que una nena li regalés aquelles coses i un traballengües tan difícil. Nota mental: fer més breu i intel·ligilble el text per no ficar en jardins a la gent i evitar que allò acabi semblant una pel·li de Fellini.
Va arribar l’hora d’obrir coses, que va començar amb una carta d’amor per la Natza, una carta pel Mohamed Jordi... i la nostra caixa! Les mugroneres, que eren el plat fort, van fer furor. Dono fe que l’Òscar Dalmau les va alçar perquè tothom les veiés... però no va obrir la nota que li havíem deixat dins del sobre i em feia l’efecte que no s’estava entenent el regal. Vaig dir “Que hi ha una nota!” i aleshores l’Angelines la va començar a llegir... i em va fer l’efecte que encara es va entendre menys, tot plegat XD com si entengués que jo em feia dir La Menstruació i va llegir la rima que m’havia currat, a la velocitat de la llum, que no es va entendre res. Total, que es va fer una mica la pitxa un lío i va ser l’últim regal, perquè ja no quedava més temps.
Després, quan ho vaig sentir pel podcast, a casa meva, em va semblar que no havia quedat tan malament, però estant allí no podia evitar sentir que havia quedat fatal. I a sobre m’havien destrossat el text T_T Com si d’una sessió de psicodrama es tractés, l’Angelines hagués fet talment com la meva iaia, que mai entén res del que faig. I suposo que precisament per això era bastant inevitable que a l’Angelines no li acabés d’agradar que una nena li regalés aquelles coses i un traballengües tan difícil. Nota mental: fer més breu i intel·ligilble el text per no ficar en jardins a la gent i evitar que allò acabi semblant una pel·li de Fellini.
Mentre em recuperava del meu insight el programa anava desplegant-se,
seguint fidelment el guió, trampejant els lapsus del Víctor Oller... mentre
nosaltres aplaudíem i rèiem quan tocava. Ens vam portar la hòstia de bé, tu!
Però tot i que ens van donar una ampolla d’aigua, la calor infernal de l’estudi
estava convertint el meu rouge en una
mostra fòssil del Pleistocè. Nota mental: en els llocs tancats amb calefacció,
portar gloss.
Quan es va acabar el programa, tothom anava
desfilant de pressa, perquè en cinc minuts començava la Segona Hora. En Quim
Morales ja havia vingut uns minuts abans per avançar alguns continguts. Mentre
intentava no ser un obstacle per la gent que entrava i sortia per la porta vaig
demanar a l’Òscar Andreu, portaveu de l’equip a la resta de mortals “Em puc fer
una foto amb vosaltres?”. Va assentir. L’Oriol de Balanzó es va oferir
tímidament a fer-nos la foto. En un nanosegon vaig quedar falcada, com l’embotit d’un entrepà,
entre els dos Òscars. L’Oriol va fer una foto i una altra “per si de cas” i
mentre comprobava que havia quedat bé, tothom es va fer fonedís passadís avall.
Val a dir que no m’hauria importat fer-me una foto amb l’Oriol i la Natza, però
em vaig deixar portar pel protocol del photo
call establert. Nota mental: assajar a casa la pose de foto.
Adjunto les fotos, que també podeu veure i comentar al Facebook de La Menstruació... i aquí també. Paraula!
Adjunto les fotos, que també podeu veure i comentar al Facebook de La Menstruació... i aquí també. Paraula!