Amistat Post-Coital

Fa molts, molts anys, quan el Jordi González encara estava a la tv3 i tenia un programa a les nits d’estiu, amb un sofà blanc de plàstic inflable que es va fer famós... i que és tan antic que no trobo imatges il·lustratives a google XD ...

Doncs bé, per fer una mica de memòria, era un Late Show amb entrevistes, premsa del cor, actuacions en directe... i el públic tenia una participació bastant activa. I aquí vaig: una nit, una assistent del públic, va fer realitat el seu desig de reunir tots els seus ex al plató... per dir-los que els estimava o alguna cursilada d’aquestes. Total: per fer enveja i quedar com una campiona davant de tota Catalunya. Vosaltres sabeu quina mà de tios hi havia? Com a mínim eren 25! Semblaven un equipu de futbol! I tots estaven allà, de bon rotllo, somrients... i el més fort: tots dèien estar encantats d’estar allí i que la tia aquella era de puta mare i que era genial tornar-la a trobar, que li desitjaven lo millor... i ella a ells...

Riute’n tu del dia dels enamorats! Aquella va ser la nit de l’amor en grup. Segur que després del programa se’n van anar tots a fer una orgia... o no es van matar perquè hi havia les càmeres al davant i cadascú se’n va anar a casa seva. Perquè no podia ser, tant bon rollo, home! Era un montaje! MONTAJE! A LOS TRIBUNALES!! Aix aix... que m'agafa el "síndrome de La Noria".

Tot i així, una part de mi volia creure que allò podia ser possible. Aquella dona va passar a ser la meva ídol i em vaig proposar, que si algun dia havia de reunir tots els meus ex, volia que fos d’aquella manera: que tots diguéssin meravelles de mi, que no hi hagués ni recels ni rencors i que jo pogués sentir-me feliç i satisfeta de tornar-los a veure, a tots plegats. I, per descomptat, també volia que fóssin molts XD

Dono fe que he intentat posar les millors intencions a la realització d'aquest somni. Però la realitat ha resultat un xic més ardua.

L'etern buit legal i emocional que amaga la frase "...però seguim sent amics, no?" serà sempre un misteri per a nosaltres. Cansades ja d'intentar fer-la realitat, tot i sabent que una amistat mai serà la mateixa després d'un trastorn sentimental pel mig, ens declarem en vaga.

Tots hem patit a les nostres carns l'efecte amistat post-coital...sabem lo estranya que resulta...però si aquesta decisió de seguir amb l'amistat la prenen les dues persones implicades, perquè sempre n'hi ha un que sembla que no ho hagués dit seriosament? Tampoc ens enganyarem, la frase amaga una intenció poc amagada de fer sentir millor al rebutjat, com una mica dient "ja que no em pots tenir com a parella et deixo ser el meu amic... Condescendència? No sempre és així, estem d’acord, però sovint si. I no hi ha cap problema, i aquí parlem com a persones que a vegades han estat rebutjades (oita que queda trist així escrit...¬¬' només ens falta el cartellet de Pringaos Anónimos). No hi ha problema perquè el rebutjat ja sap a què s'enfronta amb una amistat amb el que hagués pogut ser el seu amic+amant. Però em sembla que el que deixa anar les fatídiques paraules s'acolloneix més que l'altre en el repte i acaba per desaparèixer del mapa social... Potser per por a haver de suportar un admirador disfressat d'amic? Por a no tenir les coses clares i caure en una ratera creada per ell mateix? Por a confondre a l'altre i per tant la única solució que troba és la casi-indiferència? Un mar de preguntes ens embriaga. I... si les parelles ja són prou complicades suma-li l'amistat per acabar de fer-te ballar el cap.

I és que sembla que demanant amistat a la persona que deixes ja està solucionat. I si, en part, hem començat afrontant el problema com a persones adultes, però resta la part de l'esforç. Sí home, la de “t'he dit que vull ser amic teu i a sobre...t'ho demostro!”.

Potser hauriem de buscar un nou mot per una relacio d'aquesta mena...perquè ja no sou “parella”, ja no sou “amics”, ja no sou “follamics”...i la paraula “ex” porta tantes connotacions negatives que no trobem just que comporti una POSSIBLE amistat...Saber com anomenar-ho i quina definició té potser ens deixaria les coses més clares.

Potser les dones som més impacients, en aquest sentit, volem saber de seguida on ens estem posant per aclarir el tema i passar a preocupar-nos per coses que realment necessiten l'atenció de les nostres neurones. Crec que no ens espanten les respostes mentre siguin clares, ens agradaran més o menys, però no ens espanten. I crec que, a vegades, als homes la pregunta directa els desarma i es deixen portar... Diuen barbaritats que no senten ni pensen però ens volen complaure i ens diuen el que creuen que volem sentir... Complicat, com sempre, molt complicat... Fins que arriba un moment de confusió que s'atança al paroxisme, de tal manera, que t'emprenyes, perquè tots els teus esforços per ser raonable cauen en sac trencat i el pes de la teva humanitat cau com una llosa damunt del teu sentit comú i l'esclafa, assassinant-lo a sang freda.

En plena emprenyamenta decideixes prendre una decisió pragmàtica i dividir els homes que circulen per la teva vida en diferentes categories: familiars (per tant: no follables), amics (no follables), amants (follables en curs), antigues relacions (esperant a ser atropellats per un autobús o engolits per un tsunami). Vistes les poques ganes que hi ha de tenir una relació adulta t’abandones a l’odi infantil i sense lògica: l'escridasses o busques alguna víctima substituta per descarregar-li un reguitzell de calúmnies per quedar-te descansada un segon després i igual o pitjor a partir del segon número dos. Només després de desfer-te d'aquest odi, pots tornar a recuperar, almenys, part de la teva talla de persona adulta i abraçar la possibilitat de tornar-te a sentir persona civilitzada. Aleshores torna a venir, a la teva ment, les ganes de reempendre la recerca de la fòrmula que et dugui a l'equilibri.

La moraetja de tot plegat és que, una amistat és una amistat, posa-li l'etiqueta que et vingui més de gust... I si algú te l'ofereix intenta donar-ho tot, que ja es veurà on és el límit, no?

Paraula de Menstruació