Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris adult. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris adult. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de març del 2013

Què és deixar de ser verge?

Gent alliberada sexualment! Aprofitem el dia de la dona per fer el nostre retorn bloggero amb aquesta crida: què és deixar de ser verge?

Tot i que, se suposa, estem en un país avançat i lliure, trobem que aquest és un tema que queda poc clar. Els investigadors no es posen d'acord. Estan massa ocupats provant els efectes secundaris de noves drogues psicodèliques experimentals. Ara mateix estàn tots mirant, fixament, com cauen les gotes d'una gotero dins d'una galleda de plàstic, flipant amb les ondulacions que crea cada gota al caure dins de l'aigua. Tota una efemèride, us ho asseguro! És per això que des de La Menstruació hem decidit prendre'ns la investigació per la nostra mà i escriure, així, a la tun tun, lo primer que se'ns acudia sobre el tema.

El pes de la tradició encara fa que molta gent tingui la creença que perdre la virginitat és lo que diríem "coit" o "unión pene-vagina".

Aviam, pot ser. O no. Perquè un fet primordial, sembla ser el trencament de l'himen durant la penetració, per deixar de ser verges. És per això, que moltes fèmines d'ètnies culturals que aprecien el fet d'arribar verge al matrimoni,  s'especialitzen en ser penetrades analment. Són per això, més verges que una altra dona, d'una altra procedència cultural diferent (o no), que es casin amb l'himen trencat però sense haver catat mai com li entra "la serpiente de un solo ojo" per "el lado oscuro de la fuerza" ?

Reflexionem-hi. Són les verges anals més verges que les verges vaginals? I si el que compta és l'himen, deixes de ser verge si te'l trenques accidentalment en altres circumstàncies? Recordem l'escena cèlebre de "Persiguiendo a Amy" on la protagonista explica com es va trencar l'himen al caure d'un gronxador quan encara no tenia edat de ser desvirgada oficialment per un mascle.



Per cert... Com collons està assegut al gronxador el Ben Affleck si li falta una cadena al gronxador? Levita? S'entrena per fer de caganer? Hem de cridar l'Iker Giménez perquè ho investigui?

Proseguirm... Deixant de banda les penetracions de les "parts baixes"... Què me'n dieu de les "parts altes"? Les persones que han practicat sexe oral abans d'enfrontar-se a la penetració d'una vagina fins a perforar-li l'himen, com s'han de considerar? Només han deixat de ser verges de boca? O ja van deixar de ser-ho quan es van fer el primer petó amb algú?

Deixar de ser "verge de boca" també és un tema controvertit. El primer petó ha de ser obligatòriament amb algú del sexe contrari, per deixar de ser verge? I els homosexuals que no han catat mai el sexe contrari, què? Són verges heterosexualment parlant però deixen de ser-ho homosexualment? I a la inversa amb els heteros que mai han catat els llavis del seu mateix sexe?

Recordem que hi ha ambients culturals on, entre els familiars i/o amics, es donen petons a la boca. Sense anar més lluny: molts actors es saluden amb un pico a la boca. Què fan aquesta gent? Orgies picotianes?

Són igual de no-verges-de-boca-petó els que s'han fet un pico com els que s'han introduït amb la llengua fins a la gola de l'altre?

I en el cas dels no-verges-de-boca-mamada: són igual de no-verges les persones que han llepat, les que han aguantat a la boca una "bola de nieve"per expulsar-la posteriorment i les que han ingerit tals efluvis?

Després d'una jornada de reflexió profunda, hem decidit per unanimitat,(les dues que som) que això de perdre la virginitat és molt relatiu. Tan per tant, sembla que és un ritus iniciàtic important en la nostra societat. Perquè deixar-lo en mans de la confusió, doncs? A les tribus de l'Amazones, l'Àfrica i puestus així, ho tenen més clar: si passes un ritus iniciàtic, ja passes de la pubertat a ser persona adulta. Ja tens el respecte de la tribu. I punto. No hi ha mitges tintes, ni tantes punyetes!

Votem per tornar a implantar ritus de supervivència al bosc, tallar-se la pell per simular les escates d'un rèptil, els tatuatges per tot el cos rollo Yakuza o algun tipus de competició on hi hagi risc de mort, com escalar una palmera a pèl per veure qui és el primer que cull un coco. Coses simples, que puguis dir: mira, s'ha de fer això i ja tens el respecte de la tribu per sempre més.

Una altra opció és la d'encarar cada nova relació sexual amb ganes de posar-s'hi. Sense pensar que ja sabem com va això o allò.  No és veritat, estimats nostres, que amb cada persona és diferent? No és veritat que, en el cas de la monogàmia, si no introdueixes canvis, t'acabes avorrint? Oi que no hi ha dubte davant d'aquestes veritats irrefutables? Doncs perquè tanta hòstia amb el tema de la virginitat? Reflexioneu, caps pensants! I responeu aquest post, no sigueu tímids, que aquí ningú té la última paraula!

Paraula de Menstruació!

diumenge, 29 de gener del 2012

La Menstruació a la Ràdio!

Com ja vam avisar pel Facebook, La Menstruació tindrà representació entre el públic de La Competència i La Segona Hora de Rac1 (99.2 a Tarragona, tot i que jo no l'he agafat MAI des de casa i l'escolto bàsicament per internet o el TDT de la tele)  amb un obsequi especial per cada programa. Serà aquest proper dimarts 31 de gener, de 12 del migdia fins les 2. El motiu? Una servidora, Laura Tous, s'ha regalat un dia a la ràdio pel seu aniversari. Equips respectius dels dos programes: ¡GRACIAS POR ESTE SUEÑO!

Sense més preàmbuls.... I EN EXCLUSIVA... les imatges dels regals!

1r. Per l'Angelines el "Demolines Kit":


Estimada Angelines:
Perquè les noies hem d'estar cuquis, des de La Menstruació et fem arribar el "Demolines Kit", que inclou: uns tapamugrons (peça única), un tanga amb picarols (perquè es puguin sentir per la ràdio) i un trident i banyetes de diablessa (gentilesa dels xinos del costat de casa). Així, podràs cantar-li als iogurins: SI DE DISFRUTART TU LO QUE QUIERES ES MORIRTE, CON LA DEMOLINES ES QUE TIENES DE VENIRTE". Deixaràs l'Osvaldo bocabadat i la María Carícias morta d'enveja! Paraula de Menstruació!

La Menstruació
lamenstruacio.blogspot.com
cerca’ns a Facebook!



2n. Una faixa-tanga pel Jair ( per la seva secció, no perquè se la posi! Pro buenu... a casa seva que faci el que vulgui...)



Tal com va dir la Marta Pell en el seu dia: aquí teniu la prova fefaent que hi ha tangues que violen. MARE DE DÉU, VERGE SANTÍSSIMA! Qui pot posar-se això sense fer-se l'ablació?
 
La Menstruació
lamenstruacio.blogspot.com
cerca’ns a Facebook!


No sé perquè pro la primera foto del tanga em surt girada i no hi ha manera... pro bueno... en fi... coses del "directe"... És igual. La cosa és que avui tenim una entrada amb moltes fotos que esperem us hagin agradat. Volem comentaris! Que ens ho hem currat tota la setmana a tope! Sobretot la Marta Pell, amb el disseny exclusiu dels tapamugrons i el pàckaging, gentilesa de Books & Box! I gràcies també a la Piuà Lopez per la correcció dels textos que acompanyen els regals. Aviam quan em trec el nivell D de català...

Nosaltres ja hem fet la feina, ara només falta esperar que arribi dimarts! Aixxxxxxx! Quins nerviiiiis! Comença el compte enrere! TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC...

Pel que fa a mi, prometo a l'Angelines que, pel gran honor que és conèixer-la en persona, em vestiré em maquillaré i em pentinaré el dia abans i dormiré en una cadira amb una rejilla al cap per no despentinar-me!

Paraula de Menstruació!!

dilluns, 16 de gener del 2012

Decàleg de l’Home de Debò


L’hem demanat als Reis, com a desig d’any nou, mentre bufàvem les espelmes d’aniversari ( merda, que no es pot dir! >_<)...El 12 d’agost també el vam demanar, mentre se’ns cremaven les pestanyes de mirar el cel ennuvolat buscant un estel fugaç... Hem posat una espelma a la Moreneta i l’hem demanat la nit de Sant Joan, mentre ens jugàvem la vida saltant la puta foguera o entrant d’esquena dins del mar (unes hòsties quan et trobes un clot d’aquells malparits... !!) Però res. Ja no sabem què més fer. Potser el problema és que hem de concretar més? No serveix només demanar “per aquest any vull un home de debò”? Quan passa un estel fugaç, per exemple, no tens temps de demanar massa cosa que ja ha passat!  Nosaltres, almenys, creiem que ho tenim molt clar.

Val a dir, que com que som dues dones d’altura (en aquest país, si fas més de metre setanta i et poses talons ja et confonen amb la geganta del poble, i si et pintes massa per sortir, amb un travesti) és de calaix que necessitem que sigui alt! Amb lo de ros, moreno, color d’ulls i tal podem fer de més i de menys, però un metre vuitanta no se’ns pot negar! O és que no heu sentit parlar d’allò de “metete con álguien de tu tamaño”? Només volem fer justícia a les lleis de la sabia Mare Naturalesa.

Però això és una nimietat a l’hora de descriure un home de debò. Un home de debò no és que sigui guapo o estigui bo... és que és increïblement atractiu... i no ho sap!





  • Un home de debò no es deixa les ungles dels peus llargues (tots tenim a la ment aquelles ungles llargues, grogues i dures, com les d’una àguila.)
  • Entenem que existeixen problemes com: caspa, psoriasi, halitosi, herpes, dermatitis seborreica, verrugues, lepra... Entenem que es pot ser una persona acurada en la seva higiene i tenir algun petit problema de salut amb efectes secundaris poc elegants. Però un concepte: aneu al metge i compreu pomadetes, que no son tan cares. Sense ànim de ser bordes, però quan nosaltres no anem estupendament depilades, ells també arrufen el nas. Només volem unes mínimes garanties higièniques.
  • No va amb xancles de plàstic de piscina per sortir al carrer.
  • No es tira pets abans, durant o després de follar.
  • No menja all abans de fer-te un petó (s’entén que no és a la galta, tot i així s’olora igual, pro buenu...)
  • Un home de debò no té problemes per posar-se un putu condó abans d’introduïr el seu membre viril (que tiene nombres mil) dins la teva casita de chocolate.
  • Un home de debò no et deixa un chupetón enorme al coll o a qualsevol altre lloc, d’aquells que sembla que t’hagin marcat com una vaca per demostrar a la gent que ets seva. ..rollo com els gossos quan pixen a les cantonades, que van a marcar el terreny.
  • Un home de debò sap on es troba el límit que separa la cortesia de la cursileria.
  • Un home de debò sap fer un bon paper al llit sense estar pendent tota l’estona de mirar-se al mirall de l’habitació.
  • Un home de debò es posa a “la feina” amb ganes d’innovar i deixar-te satisfeta, no fa tiquinyueles només per aconseguir que li acabis xupant i així ell no hagi de fer res.
  • Un home de debò no alaba la teva truita a la francesa només perquè li acabis fent sempre tu.
  • Un home de debò sap com arreglar-se per acompanyar-te a un “evento”. Portarà un look casual d’americana i texans o sabrà lluir un “chaleco” i un barret d’ala curta si és la ocasió.

  • Un home de debò va més enllà del seu outfit: la seva companyia és agradable en tot moment perquè no només sap parlar bé sinó que també escolta.
  • No et regalarà una entrada per anar al futbol si és algo que només li agrada a ell. I és capaç d’acompanyar-te a un concert o a una obra de teatre que a tu t’agrada i sentir-ne curiositat, sense fer morros tota l’estona.
  • Té un punt juganer, cosa que no és el mateix que ser com una criatura irresponsable i capritxosa.
  • Una conversa amb ell és clara i diàfana com la llum del dia i no serveix en cap cas per indagar informació que tu no estàs disposada a donar directament.

Tenim clar que així és un home de debò. Ara falta saber com cony trobar-lo... perquè sabem que existeixen, però només els hem vist comprometent-se (i fins i tot casant-se!) amb altres. I tenen fills i n’estàn encantats, els porten al parc i els donen el biberó. El que faci falta, tu. No descartem el fet de què ens semblin tan adorables justament perquè estàn amb altres i hem idealitzat la situació... però sembla tan real!

I nosaltres acabem de rebre, per fi, el nostre “cepo para osos” de la marca ACME. No sabem si servirà, haurem de provar-lo el diumenge que ve al Parc de la Ciutadella...

Paraula de Menstruació.





divendres, 30 de desembre del 2011

MAMA, JO DE GRAN VULL SER UNA BLOGGER


En un món com en el què vivim ser blogger és estar per sobre la resta, ser d’una classe superior d’ésser humà, entre escriptor  i artista, però… a la vegada en aquest estatus també s’hi està apretat perquè qui carai no té un blog?
Però clar, al dir que som dues noies que tenim un blog on parlem de relacions, sexe, coses de dones i coses que no són de dones però sota el filtre de les que patim canvis hormonals cada 28 dies s’arriba al terreny de les comparacions… potser amb certa escriptora ficticia arxifamosa que tenia una sèrie amb 4 amigues? Exacte: Sex in the City ha fet molt de mal. Però res més lluny de la realitat com molt bé haureu suposat: no corretegem amb talons d’una festa a un altra ni trobem inspiració en la nostra agitada vida social i sentimental i/o en la dels nostres amics. Trobem inspiració en les nostres vides humils, de vegades normals, de vegades repetitivament avorrides i d’altres vegades, puerils i desgraciades o kafkianament empeses a l’entropia. Així comença l’experiència creativa: a partir de la nostra estada a l’escola de la vida, adornem la part que falta amb el que hem vist a les pel·licules o llegit als llibres – sempre amb la intenció de fer un bon treball de camp en un futur per tenir més dades de pes per confirmar certes hipòtesis --  



No, no  escrivim des d’un mac portàtil d’última generació, de fet, ara mateix escric des d’un portàtil marca-no-t’hi-fixis més destartalat que un transformer dels xinos en una festa d’aniversari de preescolars.
I no, no escrivim els articles assegudes en una cafeteria encantadora mentre prenem una tassa de cafè de litro interncanviant mirades còmplices amb altres bloggers ,també teclejant des dels seus portàtils amb un cafè tamany XL al costat.  Tampoc ho fem des de l’escriptori estratègicament orientat cap a una finestra plujosa, ni sobre el nostre esponjós llit de matrimoni. Escrivim des dels nostres quartos en penombra il·luminades per una espelma pampalluguejant i aterroritzades per la idea que la societat descobreixi les nostres teories i ens cremin a la foguera…  Us preníem el número  XD. Ara en serio, escrivim en hores de feina, com tothom, per matar l’avorriment amb alguna cosa més entretinguda i intel·lectual que fer-se la manicura.
Tampoc som de l’estil de fashionbloggers que es retraten cada dia (pobres novios fotògrafs a l’ombra dels blogs de moda… El què s’ha de fer per sucar, eh nens?!) amb un estil·lisme totalment diferent al del dia anterior però alarmantment idéntic al de la veïna fashion blogger. Bé, el cas és que no som així de sofisticades, perquè a diferècia de les nostres companyes nosaltres no ens passegem amb un got del Starbucks amunt i avall sense ni tan sols xuclar-lo, ens agrada més beure’l ben assegudes a la butaca més propera i acompanyar-lo d’una bona muffin amb virutes de xocolata.  Sí, senyores i senyors, ens agrada menjar i a la vegada ens queixem de que no podem arribar a la talla 38 mentre ens fotem un tall de pa amb fuet a la boca, som així d’incomprensibles!  El que denota que som la mar de normals.



Tampoc som excèntriques. Raretes si que ens ho han dit… lo normal en aquesta vida de poble  massa poble, on el valor a l’alça és fer el possible per encaixar i no sortir de la norma perquè no t’assenyalin amb el dit pel carrer. No cal fer cap gran cosa per merèixer aquest honor: anar amb barret o amb un pentinat una mica diferent és suficient.
En el nostre cas, ja ho vam anunciar al post de presentació del blog,  el tret  diferencial el  feia el nostre sentit de l’humor, potser un pèl massa negre, escatològic i sarcàstic. No ens feu dir el perquè… per nosaltres els frikis eren ells.
Tenim les nostres històries i les nostres tonteries que vistes des de fora ens fan raretes i ens porten a una marginació social sostenible, però, en cap cas, les nostres estravagàncies ens donen classe i ens ajuden a que la nostra “legió” de fans ens estimin encara més. A la Gaga li va bé, però a nosaltres encara no. No li hem trobat el trucu a això de fer-se la “pequeña monstruo”. Ens deu faltar l’estilista i el director de màrketing de la Gaga? No hi trobem cap altra explicació. Pel que es veu lo de ser especial és molt especial… i professional. I naltrus nem amb una sabata i una espardenya, rollo pressupost zero, sabeu? Alguna cosa ens diu que esteu avesats a aquests termes i sabeu a què ens referim…
Que expliquem obertament les nostres misèries tunejades tampoc ens converteix en la legió de emo-bloggers que escriuen sobre les seves tragèdies diàries i amenacen amb suïcidis teatrals: nop. La nostra vida és una merda – el mateix que diu molta gent que s’autocompadeix perquè els demés els diguin “no home, no, si encara pots donar gràcies…” o “si, si, però no saps el què m’ha passat! Jo estic pitjor que tu!”—Nosaltres diem no a l’autocompassió sedentària i mòrbida per dir sí a la merda convertida en adob per fer una cosa diferent. El blog és per dotar la rutina d’una mica més de color no per fer-ne falsa publicitat. Però ens devem a la nostra audiència i si els nostres seguidors ens reclamen tragèdia podem muntar alguna cosa…



No escrivim per la necessitat imperiosa de posar en comú tots els nostres emocionants dia a dia, som noies raspant la trentena amb una existència standard tirant a mediocre en segons quin camp i escrivim el blog perquè ens surten les idees per les orelles i voldríem esquitxar una mica més el món amb elles. Tenim papers oficials que certifiquen els nostres estudis superiors i a causa de la minsa rendibilitat que els hi podem donar en aquesta època, tan escassa en oportunitats laborals com en homes potables, ens trobem amb un problema: estem mortalment avorrides. O sigui que… o s’acaba la fotuda crisi ninja aquesta o tenim blog per rato. Si ja ho diuen ja… que una ment ociosa és la fàbrica del diable… XD

Paraula de menstruació.

dijous, 24 de novembre del 2011

Ferum de Safari, cap.1. Avui... el HPH.


Hola, benvinguts a la nostra primera expedició de Ferum de Safari, una secció on ens aventurarem a explorar la conducta i l’hàbitat de les bestioles més sorprenents i inversemblants de la jungla. Avui ens endinsarem en el món de l’Home Patrimoni de la Humanitat.

L’Home Patrimoni de la Humanitat (a partir d’ara HPH) és conscient que té molt a oferir. Estima a la seva dona i/o nòvia, en cas de tenir-ne. La té com una icona, o sigui, allà en un racó, com qui té una Mare de Déu antiga i només s’hi acosta per demanar consell i orientació, demanar perdó, plorar i fustigar-se. I pobre del què gosi tocar-la! Però quan la dona icona surt de l’escena, ell sap que té un deure amb la humanitat. Envers els homes, té el deure d’instruïr-los en el seu art del saber fer, si és que en són dignes. Si no, els ha de fer notar en tot moment que ell és el mascle alfa de la manada. I envers les dones té un deure molt més absorbent i sacrificat: el d’obsequiar-les amb la meravella de la seva presència i tracte exquisits. És conscient de la fascinació que desperta en elles (idea delirant que només està en la ment del HPH) pel fet de ser un home poderós, intel·ligent i atractiu. Però cap d’aquestes qualitats és més gran que la més destacable de totes: la seva infinita compassió i equanimitat, la seva bondat a l’hora de donar-se als altres i cobrir les seves necessitats, i sempre, sense esperar res a canvi, per descomptat!

Podríem dividir la població de HPH en dos subgrups d’edat per analitzar millor el seu hàbitat i costums.  Però, tot i fer aquesta diferenciació d’edat cronològica, heu de tenir present que el HPH manté la seva edat mental i genital a l’adolescència. I en cada una de les dues categories tenim una lleugera diferència entre dos subgrups separats per poder adquisitiu.

HPH incipient. Entre l’adolescència i els 35-45 anys.

El HPH incipient que ve de bona família, li agraden els esdeveniments festius de tota mena. Qualsevol marc que sigui adequat per mostar al món la seva disposició constant a estar disposat a la gresca. Envers el públic (perquè el HPH no té amics, té públic) masculí ha de donar la nota sempre per situar-se al nivell de popularitat més alta, sigui per apreci o per despreci dels presents. El més important és fer notar que és una personalitat singular, allà on vagi. Pel que fa al públic femení, no sempre té èxit, però a ell li és igual: ha de mantenir un estatus... són elles que no ho entenen, ja tornaràn demanant-ne més...

Podeu trobar-lo en tota mena d’events socials locals i en ambients de festa molt diversos, tot i que té predil·lecció per les carpes i els festivals de música alternativa. I es deixa caure per les Festes Majors.

El HPH de procedència obrera, actualment, és molt possible que estigui a l’atur. Les seves dificultats econòmiques, però, no el priven de ser l’ànima de la festa. Aquest HPH no està tan preocupat com el de bona família de mantenir alguna activitat de caire social, tot i que acostuma a ser un gran amant dels animals de tota mena. No hi ha agenda prou gran que pugui encabir tots els col·legues que té ni és tampoc prou extensa pel nombre de fèmines amb les que ha tingut algun afer, real, fictici o esborrat pels efectes secundaris de l’alcohol i la xocolata.

Podeu trobar-lo en tota mena de pubs, bars, acampades, raves... però on es sent més a gust i entre amics és en el “botellón” (o garrafada, en català).

Però en els dos casos, el de bona i el de família obrera, tenen en comú el fet de ser uns “tites sueltes” i/o uns “bales perdudes”. Aquestes categories poden evolucionar amb l’edat o quedar reprimides en el cas de contrarure matrimoni o millorar el seu càrreg professional, com veurem en l’apartat següent.

HPH consolidat. A partir de 35-45 anys en endavant.

Aquest HPH es caracteritza per tenir un negoci propi que dóna beneficis o un càrreg més o menys important, normalment a l’administració, que fa que la seva posició econòmica no el preocupi gaire. Per això, l’edat de la seva consolidació té un marge de 10 anys: depèn de la seva posició sòcio-econòmica. I si té la flor al cul, pot ser abans. La seva preocupació és més de tipus emocional-existencial, però no ho admetrà mai. Persegueix el reconeixement públic i privat en tot moment, intentant cuidar molt de tapar les esquerdes per on poguéssin sortir les seves inseguretats i pors respecte el rebuig dels altres, tot i que, paradoxalment, sembla inmune al ridícul. D’alguna manera es rebutja a ell mateix, però és un pensament que queda relegat a l’inconscient, per deixar a primera línia, en tot moment, el seu narcicisme exagerat, disfressat de falsa modèstia. Sí, és un fantasma.

Però allò que caracteritza al HPH, distingint-lo d’un vulgar mecenes, és el seu deliri secret de ser una icona sexual en potència. No perd cap ocasió de flirteig amb cap femella menor de 30-35 anys. L’edat de la femella és inversament proporcional a l’estarrufament de Pavo Real que llueix el HPH i el material visual que ell n’extreu per alimentar les seves fantasies onanistes. O sigui: com menor sigui l’edat de la femella més flipa el HPH i més verds son els seus pensaments. Però sobretot si té un càrreg de responsabilitat té molt clar on està el límit de la prima línia vermella que separa el seu fruïr fantasiós i la consolidació dels seus actes, que podrien conduïr-lo a una situació incòmoda. En el cas de traspassar aquesta prima línia vermella, ho negarà tot o al·legarà que la fèmina en qüestió va empènye’l a dur a terme tal o qual acte amb la seva vestimenta voluptuosa i/o la seva actitut clarament libidinosa cap a ell.

Si es donés el cas que el HPH passés a l’acció, aquest ja entraria a la categoria de “tita suelta”. Si gastés més diners dels que té en la femella en qüestió per impressionar-la mentre condueix cotxes esportius, pren drogues de disseny i vesteix com si tingués deu anys menys s’hi afegiria el plus de “bala perduda”. El HPH d’aquesta última subcategoria contractaria els serveis d’una professional en el cas de no obtenir beneficis sexuals de la femella que s’ha proposat seduïr.

Això si, independentment de quina sigui la naturalesa de la femella amb qui acabi al llit, després ha de fardar amb els amics de lo contentes que les deixa totes encara que segurament ni se li aixeca, i que ho anomena com volent ser discret però treu ell el tema, sense que li preguntin. Però el detall més curiós és que mai explicarà exactament què va passar exactament en l’encontre sexual. Ho explicarà a grans trets o de seguida caurà en generalitats, tòpics o desviarà el tema per la tangent cada vegada que el seu interlocutor vulgui arribar a treure’n l’aigua clara. L’opinió del HPH és com el Guadiana, que apareix i desapareix aleatòriament, sense avís previ.

La complexitat d’aquests espècimens ens demostra que encara queda molt per investigar. Quins factors determinants de la seva infància afavoreixen al seu desenvolupament? Com aconsegueixen reproduïr-se? Són misteris que queden en el tinter, a l’espera de ser esbrinats. Fins aleshores seguirem ensumant entre els matolls de la jungla fins que, de nou, sentim... Ferum de Safari.

Paraula de Menstruació

dilluns, 21 de novembre del 2011

TACONES LEJANOS



Saps què no ho has de fer...T'has repetit mil vegades que no t'has de comprar sabates de taló perquè després no hi ha Déu que t'aguanti la mala llet que t'agafa amb el mal de peus... Però eren tan boniques... Si és que te les has emprovat i ja t'assemblaves una mica més a la Carrie Bradshaw (seee, tu ets més alta, més corpulenta, menys glamourosa i més pobra...però!...). La culpa, més que res, és de la dependenta que si “este año se llevan mucho...te quedan geniales...están muy bien de precio...es un tacón alto pero comodisimo, eh?!...). Sí, tinc una carrera i sempre m’he considerat amb dos dits de front i tot i així amb aquestes quatre parides mal argumentades ja em tenen… Perquè totes caiem a la ratera de pensar que POTSER aquestes precioses sabates amb 7cm de taló no ens faràn mal??? Oixx mai n'aprenem!! 

I sí, per lluïr s'ha de patir però la tortura no estava prohibida?? I tu encara tens seny... però no em digueu que no se us fot un nus a l'estomac quan de nit, en algun local veieu a una noia amb unes sabates de vèrtig, amb punta beeeeeen estreta, i una mísera civelleta aguantant el turmell... Ja em marejo de dolor, aquestes fan mal només de mirar... I és que ja ho deia la gran grandíssima Masiel “una buena voz empieza por unos pies descansados” mentre desenfundava les callositats que tenia més avall dels turmells i començava a arrencar-se a cantar descalça, olé! Perquè aquí ve l'efecte secundari de les sexys i glamouroses sabatetes: perds la sensibilitat de mitja planta dels peus i part dels dits... i que no em venguin espongetes de latex, silicona ni polvo de estrellas que posis lo que et posis, si t'has passat amb l'alçada de taló no et salva ni la padrina de la Ventafocs...(més aviat els talons et fan veure la padrina, jejeje és un chist…) mentre ensumes l’aire intentant buscar a algú que estigui fumant maria de la bona, a veure si et dóna una calada i deixes de sentir el dolor. Si va bé pels malalts crònics perquè no hauria d’anar bé per un “mal de talons”? Que, perdoneu-me però era una mala pècora aquesta fada...mira que “regalar-li” unes sabates de cristall! Això és mala folla!! ràbia continguda d'una dona madura que veu el seu protagonisme minat per una bella jove... com quan et pentina una perruquera que t’enveja secretament  -no sé a valtrus, però a mi em passa molt això xD- i t’asseca el cabell tot cardat per a que semblis una iaia!- Però això ja son figues velles d'un altre paner. Només falta que tu, intentant dissimular el mal que et fan les (putes) sabates i creient que la teva cara de dolor queda amagada darrere un gran somriure forçat, vingui algú preguntant-te si estàs bé i si et fan mal les sabates perquè “camines raru”...que dius que quèee? Raro?? O_o??... T'arrossegues fins al lavabo per comprovar fins a quin punt és cert tan humil·liant insult: et mires al mirall del lavabo mentre intentes caminar de manera natural però comproves esgarrifada que només falta que deixis anar un crit a lo tiranosaurus rex de lo encorvada que vas:  Tiranosaurus depuntiensis!

I pots anar ben mona amb les teves sabatetes que ja pots carregar el bolso de la Mary Poppins de tirites, esparadrap, iode per les llagues que et sortiràn, i com no: unes sabates de “repuestu”(aqui fem servir el català de tots, què passa??). El cas més popular és el dels casaments: TOTES ho fem, no ens hem d'avergonyir... Totes volem anar perfectes i elegants durant la ceremònia i la festa, totes aguantem, però arriba l'hora bruixa en què ja no dissimulem tant i només necessitem veure a la mare del nòvio descalçar-se i posar-se amb cara d'orgasme unes sabatilles d'estar per casa que ens falta temps per córrer a buscar-nos les bambes. I sentir el contrast d'anar plana com si caminessis amb les puntes més alçades que els talons mentre torna el somriure de manera natural a la teva cara.

I què me'n diueu de la tortura psicològica de cagar-la amb uns talons massa alts perquè el nostre acompanyant queda per sota nostre?! Què surts, amb un home o una Polly Pocket ?! –“Polly Pocket, Polly Pocket és una mida ideal” -Aaaaarg!! Déu no ho vulgui!! Això als homes els intimda (excepte els que ja són baixets de mena i ja ho tenen assumit) i a nosaltres també; de cop i volta abandonem la disfressa de dones sexys i decidides per sentir-nos com travestis (al tantu amb el maquillatge noies, que pot ser un fet decisiu per evitar el següent pas cap a Drag Queen). Cagunlamarequevaparirelstalonsmassaalts!

I tornaré a caure a la temptació, ho sé, ho faré i em sentiré genial emprovant-me'ls a la botiga i fent quatre passets a lo Marilyn autoconvencent-me que en necessito uns “sempre se'n han de tenir uns, mai se sap si algun dia hauràs d'anar a recollir un Oscar o anar un sopar de gal·la per aconseguir diners pels pobres negrets de l’Àfrica que passen gana...” i que aquests seràn els definitius que aconseguiràn no llagar-me els peus i la moral...

Les dones seguirem amb aquest estira i arronsa amb la nostra estètica i l'autodictadura per estar “guapes”. Ves a saber, potser valorem tant l'aspecte perquè sabem el què costa aconseguir-ho?!... mmmm...O som lo que no hi ha perquè ens acontenta una mirada lasciva d’algun mascle que ha notat que caminem sobre agulles de fer mitja i ja ni pensem en tot el dolor que comporta? La fina línia que separa el dolor del plaer: nosaltres patim el dolor de les altures i ells senten el plaer de l’observador, suposo que el karma ja s’encarregarà de tornar-nos el que ens mereixem ;)

Paraula de Menstruació

dimecres, 16 de novembre del 2011

Cròniques Blaves. Capítol I

Crec que no hi ha millor dia que avui per publicar aquest relat que vol ser novela negra d'humor i erotisme bizarro al mateix temps. I com es diu sempre: aquesta és una història de ficció basada en fets reals, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. No tinc més capítols però he pensat que així quedava més... més... de novela negra radiofònica, perquè us en feu a la idea.

Va, que comença...

Plovia… Una cascada fangonosa queia sobre la vila del Vendrell. La brutícia acumulada sobre el vidre de la finestra es barrejava amb el fang i l’aigua, dutes per la pluja…. I regalimava avall, com llàgrimes lletoses… I això, a ELL, l’excitava… No podia deixar de pensar en l’encontre que havia tingut lloc… moments abans… al local on anava periòdicament a fer renèixer el seu desig, a contemplar la seva estimada, l’única espurna de llum frágil en la seva vida espartana de solitari. Plovia… i amb tota l’aigua que queia semblaven caure també les il·lusions. D’una llambregada va escrutar el carrer, orfe de vianants. I en aquell moment era com si el carrer reflexés l’animadversió que ell sentia per tanta buidor… una buidor omplerta d’anys d’estudi i coneixement, però una buidor buida, al cap i a la fi.

Es va girar per fitar intensament les dues bosses de plàstic que havia deixat damunt la taula. Jeien molles en la penombra de l’estança, expressant tantes experiències viscudes, malgrat el seu silenci! Aquelles humils bosses reutilitzades havien notat el tacte de les mans de la Martina, la dependenta del local, l’última ponzella d’una familia curulla, formada per set germans i uns pares sacrificats i exemplars. En aquest moment passaven, rera la seva retina, totes les imatges del moment… estaven gravats en el seu cervell els delicats moviments que la femella havia fet al introduïr els volums recentment enquadernats dins l’espai buit que els acollia. Les bosses eren com dues coves obertes i acollidores… que ara descansaven com dos lliris humits acabats de collir. Ell n’havia escollit acuradament el tamany abans de sortir de casa. Definitivament, el més important de tot era el tamany… trobar el tamany adequat del contenidor per a cada contingut. Com tot a la vida, la qüestió clau, era el tamany… de la mateixa manera que cada olla té la seva poll… la seva tapadora. O quelcom - mai recordava exactament el refrany, però tenia clar què volia dir – quelcom que s’introdueix a l’emplaçament correcte on s’ha d’introduïr.

Els refranys… aquests entranyables aforismes de sabiesa popular… Mai s’equivoquen… i aquest cas no seria una excepció. Va acostar-se fins a les bosses, decidit a palpar els volums, allà allotjats. Va ficar-hi una mà… després l’altra… per notar la la pell seca i freda de l’enquadernació. Tanmateix, estaven en un lloc relativament calent, si ho comparava amb la fredor humida de la part exterior de la bossa. Això el feia pensar en la fredor de l’aparença externa d’algunes dones, tot i que el seu interior fos calent, com el formatge fos a l’interior d’un entrepà sucat amb tomacó de temporada.
Aquell matí, la Carme, d’entrada, havia estat el mateix bloc de gel de sempre. Tot just entrar havia pogut presenciar de lluny la seva figura, allà dreta, parlant amb veu animosa. Però, al apropar-se ell, havia enmudit, com sempre… tot i que ell sabia que tard o d’hora no podria resistir creuar amb ell una mirada que ho desencadenaria TOT… com sempre. Encara recordava la mirada lasciva que li havia llençat l’última vegada que s’havia atrevit a mirar-lo, fit a fit, deixant dil·lucidar el seu desig ardent, deixant anar les seves fantasies de posseïr-lo allà mateix, damunt del taulell… davant de tothom… només per enaltir el seu plaer de ser penetrada per aquell home madur i cepat, sentint-se observada per la luxúria dels presents – creia recordar que hi havia hagut la Martina i ningú més.

El seu record era clar i diàfan com l’alè diví que animava l’existència d’essers tan angelicals i alhora demoníacs com la seva estimada Carme. El seu múscul cardíac bombava la sang, amarada de colesterol i triglicèrids fruit d’una dieta a base d’entrepà de xoriço ibèric, cap a tots els capil·lars del seu cos. I quan dic tots, és TOTS. Els del teixit adipós també. La seva respiració s’accelerava i es feia més lleugera – si és que hi havia força al món per eixamplar el seu tors turgent i dur com una llosa feta de llardons de l’any passat – mentre exhalava el perfum agredolç que emergia de l’interior de les bosses… bosses grosses, llises i dures… resistents i impenetrables, com ho eren els ulls foscos de la Carme… com ho deuria ser la seva vagina, segurament esgangalada per tantes nits de sexe, amb tants homes…! Però amb ell no… amb ell no… Ell només podia somniar-la i la somniava, ara i aquí, ben despert… Amb una mà dins la bossa i una mà a fora, notava l’escalfor i la fredor alhora i això encara el feia pensar més en ella… Es va acostar el plàstic al seu membre viril, dur i ardent com un dimoni sortit de les calderes d’en Pere Botero… Amb la mà mullada per les gotes de pluja que encara relagimaven del plàsic, va procedir a obrir-se la cremallera… abaixar-se l’eslip blanc, com un glop de llet, i deixar caure el seu artefacte de l’amor damunt la taula. Podia sentir-lo damunt la fusta… però no podia veure’l – la magnitud del seu abdòmen no li ho permetia des de l’any 1987 – però el notava… oh, i tant que el notava! Amb una hàbil maniobra, apresa després de molts anys d’onanisme convuls, va entaforar el seu pilot d’avió dins la bossa, que com una nau còsmica el conduïria més enllà, un cop més… si Déu ho volia. Va aixecar el volum i va ficar-la a sota, per deixar caure el pes de la cultura sobre el seu dit gros de mascle alfa. Ara, amb les dues mans, no li’n quedava altra que fer presió sobre el llibre mentre els seus malucs començaven un vaivé pausat i enèrgic. El dolor de sentir-se atrapat per aquell pes contrastava amb el plaer de fregar la pell nova i curtida de l’enquadernació… aquell tacte tan familiar, que li recordava tant a la pell de la seva estimada mare. Si… era pervers desitjar-la… però més pervers era haver desitjat tenir-la. La mà de la seva mare li havia creuat la cara d’una bufa al descobrir-lo tocant-se, pensant en ella… Però ella no ho sabia… O si? D’alguna manera ell intuïa que ella ho sabia… i que en el fons el desitjava secretament, doncs bé es refugiava en els seus braços quan el pare l’escridassava per tota la casa, dient-li que era una bagassa que només anava amb homes per diners. Aleshores ella plorava… i ell aprofitava per fitar-li els mugrons durs, a través de la camisa. Ella l’havia enganxat més d’una vegada espiant-la mentre es canviava i l’havia renyat durament, li havia pegat cruelment amb el calçador, li havia dit que era brut i un porc, com el pare. I en això s’havia convertit, en un porc brut que desitjava coses brutes, en un porc que desitjava la carn que no podia tocar, per por a contagiar-se dels gèrmens enganxosos i tòxics que amaraven la pell bruta de bagasses com la Carme. Por a allò tòxic contraposat al desig de fusionar els dos cossos en una sola massa sexual…

Mentre aquestes imatges venien a la seva ment el moviment de la seva pelvis va esdevenir com un aleteig de col·librí, un frenesí que el portava a experimentar el plaer i el dolor més grans. Tenia cianòtiques les puntes dels dits de tant apretar… i suava perles de foie gras mentre la seva cara, contreta per l’esforç, s’enrojolava… inclús més que les galtes de Maria al ser fecundada per l’Esperit Sant. Els seus gemecs de brau feien tremolar els vidres de les vitrines que contenien, amb prou feines, la seva col·lecció de llibres, que repicaven dins l’estanteria. Els querubins penjats a la paret tremolaven al ritme del seu plaer. La seva col·lecció de plats de ceràmica del Penedès s’estrafeia mentre fins i tot la senyera que penjava rera la porta era abduïda per un tremolor persistent. Va respirar una última bocanada d’aire abans d’expulsar la lleterada, mentre mirava d’ofegar amb la mà un crit agut de garrí en zel. Tot el procés potser havia durat ben bé cinc minuts. Exhaust per l’esforç, va retirar el seu membre, pelat pel freg rugós amb la tapa dura i el plàstic. Va procedir a netejar-lo amb una altra bossa de plàstic destinada exclusivament a aquest menester, mentre el nèctar que havia vessat s’extenia, calent encara, dins la cavitat de la bossa. Com una vagina gegant el contindria fins l’endemà, com era el costum. Fins que s’assequés i cristal·litzés a la bossa i al llibre. Així l’endemà podria continuar amb la segona etapa del ritual: fregar-se amb el llibre i la bossa fins que el semen endurit caigués a bocins, com la pell morta d’una psoriasis aguda, com la caspa dels cadàvers que havia estimat físicament en els seus anys de joventut.