En un món com en el què vivim ser blogger és estar per sobre la resta, ser d’una classe superior d’ésser humà, entre escriptor i artista, però… a la vegada en aquest estatus també s’hi està apretat perquè qui carai no té un blog?
Però clar, al dir que som dues noies que tenim un blog on parlem de relacions, sexe, coses de dones i coses que no són de dones però sota el filtre de les que patim canvis hormonals cada 28 dies s’arriba al terreny de les comparacions… potser amb certa escriptora ficticia arxifamosa que tenia una sèrie amb 4 amigues? Exacte: Sex in the City ha fet molt de mal. Però res més lluny de la realitat com molt bé haureu suposat: no corretegem amb talons d’una festa a un altra ni trobem inspiració en la nostra agitada vida social i sentimental i/o en la dels nostres amics. Trobem inspiració en les nostres vides humils, de vegades normals, de vegades repetitivament avorrides i d’altres vegades, puerils i desgraciades o kafkianament empeses a l’entropia. Així comença l’experiència creativa: a partir de la nostra estada a l’escola de la vida, adornem la part que falta amb el que hem vist a les pel·licules o llegit als llibres – sempre amb la intenció de fer un bon treball de camp en un futur per tenir més dades de pes per confirmar certes hipòtesis --
Però clar, al dir que som dues noies que tenim un blog on parlem de relacions, sexe, coses de dones i coses que no són de dones però sota el filtre de les que patim canvis hormonals cada 28 dies s’arriba al terreny de les comparacions… potser amb certa escriptora ficticia arxifamosa que tenia una sèrie amb 4 amigues? Exacte: Sex in the City ha fet molt de mal. Però res més lluny de la realitat com molt bé haureu suposat: no corretegem amb talons d’una festa a un altra ni trobem inspiració en la nostra agitada vida social i sentimental i/o en la dels nostres amics. Trobem inspiració en les nostres vides humils, de vegades normals, de vegades repetitivament avorrides i d’altres vegades, puerils i desgraciades o kafkianament empeses a l’entropia. Així comença l’experiència creativa: a partir de la nostra estada a l’escola de la vida, adornem la part que falta amb el que hem vist a les pel·licules o llegit als llibres – sempre amb la intenció de fer un bon treball de camp en un futur per tenir més dades de pes per confirmar certes hipòtesis --
No, no escrivim des d’un mac portàtil d’última generació, de fet, ara mateix escric des d’un portàtil marca-no-t’hi-fixis més destartalat que un transformer dels xinos en una festa d’aniversari de preescolars.
I no, no escrivim els articles assegudes en una cafeteria encantadora mentre prenem una tassa de cafè de litro interncanviant mirades còmplices amb altres bloggers ,també teclejant des dels seus portàtils amb un cafè tamany XL al costat. Tampoc ho fem des de l’escriptori estratègicament orientat cap a una finestra plujosa, ni sobre el nostre esponjós llit de matrimoni. Escrivim des dels nostres quartos en penombra il·luminades per una espelma pampalluguejant i aterroritzades per la idea que la societat descobreixi les nostres teories i ens cremin a la foguera… Us preníem el número XD. Ara en serio, escrivim en hores de feina, com tothom, per matar l’avorriment amb alguna cosa més entretinguda i intel·lectual que fer-se la manicura.
Tampoc som de l’estil de fashionbloggers que es retraten cada dia (pobres novios fotògrafs a l’ombra dels blogs de moda… El què s’ha de fer per sucar, eh nens?!) amb un estil·lisme totalment diferent al del dia anterior però alarmantment idéntic al de la veïna fashion blogger. Bé, el cas és que no som així de sofisticades, perquè a diferècia de les nostres companyes nosaltres no ens passegem amb un got del Starbucks amunt i avall sense ni tan sols xuclar-lo, ens agrada més beure’l ben assegudes a la butaca més propera i acompanyar-lo d’una bona muffin amb virutes de xocolata. Sí, senyores i senyors, ens agrada menjar i a la vegada ens queixem de que no podem arribar a la talla 38 mentre ens fotem un tall de pa amb fuet a la boca, som així d’incomprensibles! El que denota que som la mar de normals.
Tampoc som excèntriques. Raretes si que ens ho han dit… lo normal en aquesta vida de poble massa poble, on el valor a l’alça és fer el possible per encaixar i no sortir de la norma perquè no t’assenyalin amb el dit pel carrer. No cal fer cap gran cosa per merèixer aquest honor: anar amb barret o amb un pentinat una mica diferent és suficient.
En el nostre cas, ja ho vam anunciar al post de presentació del blog, el tret diferencial el feia el nostre sentit de l’humor, potser un pèl massa negre, escatològic i sarcàstic. No ens feu dir el perquè… per nosaltres els frikis eren ells.
Tenim les nostres històries i les nostres tonteries que vistes des de fora ens fan raretes i ens porten a una marginació social sostenible, però, en cap cas, les nostres estravagàncies ens donen classe i ens ajuden a que la nostra “legió” de fans ens estimin encara més. A la Gaga li va bé, però a nosaltres encara no. No li hem trobat el trucu a això de fer-se la “pequeña monstruo”. Ens deu faltar l’estilista i el director de màrketing de la Gaga? No hi trobem cap altra explicació. Pel que es veu lo de ser especial és molt especial… i professional. I naltrus nem amb una sabata i una espardenya, rollo pressupost zero, sabeu? Alguna cosa ens diu que esteu avesats a aquests termes i sabeu a què ens referim…
Que expliquem obertament les nostres misèries tunejades tampoc ens converteix en la legió de emo-bloggers que escriuen sobre les seves tragèdies diàries i amenacen amb suïcidis teatrals: nop. La nostra vida és una merda – el mateix que diu molta gent que s’autocompadeix perquè els demés els diguin “no home, no, si encara pots donar gràcies…” o “si, si, però no saps el què m’ha passat! Jo estic pitjor que tu!”—Nosaltres diem no a l’autocompassió sedentària i mòrbida per dir sí a la merda convertida en adob per fer una cosa diferent. El blog és per dotar la rutina d’una mica més de color no per fer-ne falsa publicitat. Però ens devem a la nostra audiència i si els nostres seguidors ens reclamen tragèdia podem muntar alguna cosa…
En el nostre cas, ja ho vam anunciar al post de presentació del blog, el tret diferencial el feia el nostre sentit de l’humor, potser un pèl massa negre, escatològic i sarcàstic. No ens feu dir el perquè… per nosaltres els frikis eren ells.
Tenim les nostres històries i les nostres tonteries que vistes des de fora ens fan raretes i ens porten a una marginació social sostenible, però, en cap cas, les nostres estravagàncies ens donen classe i ens ajuden a que la nostra “legió” de fans ens estimin encara més. A la Gaga li va bé, però a nosaltres encara no. No li hem trobat el trucu a això de fer-se la “pequeña monstruo”. Ens deu faltar l’estilista i el director de màrketing de la Gaga? No hi trobem cap altra explicació. Pel que es veu lo de ser especial és molt especial… i professional. I naltrus nem amb una sabata i una espardenya, rollo pressupost zero, sabeu? Alguna cosa ens diu que esteu avesats a aquests termes i sabeu a què ens referim…
Que expliquem obertament les nostres misèries tunejades tampoc ens converteix en la legió de emo-bloggers que escriuen sobre les seves tragèdies diàries i amenacen amb suïcidis teatrals: nop. La nostra vida és una merda – el mateix que diu molta gent que s’autocompadeix perquè els demés els diguin “no home, no, si encara pots donar gràcies…” o “si, si, però no saps el què m’ha passat! Jo estic pitjor que tu!”—Nosaltres diem no a l’autocompassió sedentària i mòrbida per dir sí a la merda convertida en adob per fer una cosa diferent. El blog és per dotar la rutina d’una mica més de color no per fer-ne falsa publicitat. Però ens devem a la nostra audiència i si els nostres seguidors ens reclamen tragèdia podem muntar alguna cosa…
No escrivim per la necessitat imperiosa de posar en comú tots els nostres emocionants dia a dia, som noies raspant la trentena amb una existència standard tirant a mediocre en segons quin camp i escrivim el blog perquè ens surten les idees per les orelles i voldríem esquitxar una mica més el món amb elles. Tenim papers oficials que certifiquen els nostres estudis superiors i a causa de la minsa rendibilitat que els hi podem donar en aquesta època, tan escassa en oportunitats laborals com en homes potables, ens trobem amb un problema: estem mortalment avorrides. O sigui que… o s’acaba la fotuda crisi ninja aquesta o tenim blog per rato. Si ja ho diuen ja… que una ment ociosa és la fàbrica del diable… XD
Paraula de menstruació.


