dissabte, 14 d’abril del 2012

El Consultori de la Dra. XX. Avui... ¡Haz un trío cómo puedas!


Bona nit, reis i reines... Avui encetem una secció on posarem fil a l’agulla a les vostres vicissituts en el terreny de les relacions íntimes. Qui us acompanya és una servidora, la Dra. Xènia Xuriguera (també coneguda com a Dra XX) que us convida a llençar-vos de cap a la piscina del plaer, amb gorro de bany, aletes, triquini o a pèl, com més us agradi.

Però deixem-nos de metàfores i anem al consultori, amb una carta de la nostra amiga Elisenda... que diu així...

“Benvolguda Dra XX, estic exasperada i necessito el seu consell. Sóc de les que pensen que és molt difícil trobar un home que ho faci tot bé: que si aquest petoneja bé però és massa “oso amoroso”, que si aquest altre folla que t’hi cagues però fora del llit és fred i soso com una mala cosa, que si amb aquest hi tinc una connexió molt profunda però en els moments crucials no se li aixeca…
Per altra banda, des de sempre he pensat que, per una dona, fer un trio amb dos homes és la millor opció, així tens les dues vessants en què se solen dividir els homes: un que sigui molt sexual i l’altre que tingui sensibilitat i saber fer.





Per circumstàncies de la vida, ja he tingut certa experiència en aquest camp, però sempre acabo amb la conclusió que els trios son un merder: que si jo vull que me la xupis ara, que si jo vull clavar-te-la dreta, que si jo també, que si a mi no m’has fet això que li has fet a l’altre… i sempre hi ha algú que acaba amb cara de pomes agres. I clar, una només té dues mans i els forats que té, sap? No em puc desdoblar. I m’acabo sentint com l’encarregada de distribuir les feines, com si fos sa mare i ells els meus dos fills mal criats. I aquest pensament em talla bastant el rollo, la veritat.
Tot i així continuo amb el pensament que és molta coincidència trobar-ho tot en una persona. Fins i tot m’atreviria a dir que és una exigencia massa gran que ningú hauria de carregar. I és per això que vaig tornar a donar voltes a la solució del trio. Què faig malament? Se’m va acudir, que les vegades que ho havia intentat, no coneixia prèviament als participants i tot acabava essent una mena d’experiment a correcuita…  a l’estil “¡Haz un trío cómo puedas!”
Aleshores vaig pensar: seria millor fer abans una mena de càsting i després mirar de combinar les parelles que podrien funcionar juntes?
Sento que estic en un encreuament de camins, Dra XX, i que vostè és la única que em pot ajudar. Què em recomana fer?
Firmat:
Elisenda”

Resposta:
Estimada Elisenda, crec que en la teva reflexió has posat la clau al pany del parany: l’organització és la clau! I el més important és que comencis posant clares les idees del que vols trovar en el teu "menaix a truá”.

Recullo amb especial entusiasme la idea que exposes de ficar-te al llit primer amb els posibles candidats, per separat. És una manera de simplificar les coses: així ja saps el pa que s’hi dóna.
Prent-ho com si fóssis una empresària i haguéssis de contractar personal. Oi que abans has de fer una entrevista als candidats i després escollir els que creguis millor per a cada feina? Has d’anar amb la intenció de crear un equip. A més, si ho mires des del punt de vista d’ells, si també et conèixen a tu prèviament i els exposes la teva petició, és posible que estiguin més disposats a col·laborar.  

Veig que una de les teves preocupacions és que s’estableixi una rivalitat entre ells que et faci estar angoixada, minvant la teva disposició a relaxar-te i disfrutar de la expreriència. Sí, amiga, aquestes coses passen… Per això és important que, si s’ha d’establir una rivalitat, es faci abans de consumar l'acte d'amor a tres bandes.
Et proposo que apleguis els possibles candidats i els duguis a un bosc amb un obrellaunes, una llanterna i una cantimplora. Els deixes allí una setmana, i quan tornis, tries dos dels supervivents... si és que n’ha quedat algun.



També és útil, i menys dramàtic, portar-los a un paintball. Així, deixen anar la mala llet fotent-se trets, però no es fan mal, perquè són de mentirijilla, i de passada feu unes rises veient a quants d’ells els han encertat els ous o el cul amb una bala de pintura. Una altra ventatge del paintball és que pots veure com els candidats es desenvolupen amb una arma a la mà.Un altre truc per saber les seves habilitats amb objectes contundents és fer-los fer un concurs de tallar troncs, com al País Basc... i si lo de trencar troncs pot ser a cops de membre viril, millor.



Per altra banda també m'expliques que has tingut alguna experiència prèvia on el caos es va apoderar de la situació. És cert que de vegades pot haver-hi l’oportunitat de fer una trobada amorosa entre tres, sense que estigui planificat i sense conèixer prèviament als participants i que pots pensar “perquè no aprofitar-ho?”. Que és justament el que em va passar a mi la setmana passada. Vaig anar a una coneguda sala de festes de Calafell i em vaig trobar a un parell de romanesos fornits i virils que em van convidar a pujar a la seva furgoneta. Va ser una experiència intensa... que encara avui continua, doncs aquestes línies les estic escrivint dins la furgona, amb el portàtil d’un d’ells, aprofitant que han marxat a comprar tabac i cinta americana i m’he pogut deslligar les mans. La situació s’ha posat una mica tensa després que un volgués encular a l’altre sense avisar, cosa que ha fet que acabéssim tots tres a hòsties, jo al mig. Aquestes coses passen... I és probable que a una novatilla la impressionin. Però jo sóc una dona que ja n’ha vist de tots colors. Per aquests casos tinc implantat un xip a la cella dreta. Quan l'aixeco 33 vegades seguides, avisa automàticament a una banda de koreans molt econòmica, que fan una feina meravellosa en pocs minuts. Tenen gent a tot el món connectats les 24 per busca i són capaços de trobar el xip via satèl·lit, apallissar a qui faci falta i marxar com una ombra enmig de la nit. A més, tenen la ventatge que pots pagar-los per paypal. És molt còmode. Però a mi, com que ja ens coneixem i sé què els hi agrada, de vegades ens ho arreglem a la nostra manera... saps?

Amb tot això vull dir-te que mai s’ha de perdre de vista l’objectiu principal que és disfrutar de l’experiència. En el teu cas veig, en l’inici, com una frustració davant de voler trovar certes qualitats que encara no has trobat en un sol home. Certament, és difícil coincidir en tot, però si a tu fer un "menaix a truá" t’ajuda a triar i remenar millor… doncs remena, nena, remena!
Una abraçada, de la teva… Dra. XX.

dilluns, 26 de març del 2012

Oda, Pdimaveda!


Arriba la primavera... temps de transició climàtica, també anomenat “mig temps” on encara fa massa fred per anar sense una rebequeta al migdia i massa calor com per no deixar dues generoses rodanxes de suor sota les aixelles.

http://cat.bloctum.com/phanoramix/2007/08/27/suor/

A la primavera... la sang s’altera! O això diuen. No ho podem corroborar amb dades científiques, però el que sí és cert és que canvien coses... per bé... o per mal. La caloreta et fa recordar que va haver-hi un temps en el qual anaves a passejar per la platja els diumenges al matí i no podies sortir de casa sense les ulleres del sol o la gorra... o les dues coses. Recordes que amb el sol et surten taques a la cara i que, quan ja ets al carrer, te n’adones que no has pres la precaució d’untar-te amb crema solar.

També recordes que no saps si tens al·lèrgia o no, però tens com una picoreta als ulls i al nas peculiars, que t’acompanyaràn juntament amb la idea “he d’anar al metge per mirar-me què és això” que no acabaràs de dur a terme per tres raons: 1- És una simptomatologia sorda que emprenya però no sembla mortal. 2- Fa mandra perdre un matí a l’hospital. 3- Per por de tenir “algo”. 

http://www.rac105.cat/2011/3/comencem-la-primavera-parlant-d-allergies


I mentre els “crypto-al·lèrgics” estem en aquesta tessitura, els que ho són i ho saben es preparen psicològicament per passar-les putes. Quan arriba la primavera són com els marginats de la classe: tothom s’ho està passant la mar de bé i fent gamberrades mentre ells estàn en un racó odiant la humanitat perquè tothom està de puta mare menys ells. I és que haver d’estar pendent dels mocs aquosos que et rajen involuntàriament, com si fos una regla nasal, no és agradable. I no sentir cap gust ni olor mentre et parlen del camp ple de floretes deliciosament perfumades, tampoc. Això, afegit a la vaga sensació de desorientació acompanyada de la impressió de tenir una butllofa gegant sobre la closca, que proporciona el mal de cap, degut als canvis de pressió atmosfèrica, aporta els ingredients ideals per sentir-se com atrapat dins d’una escafàndra ruixada per dins amb amoníac. En Thom Yorke, dins la peixera del videoclip No Surprises, tenia més llibertat respiratòria que aquesta gent. Des d’aquí el nostre condol. Ànims! Sobreviureu! Només heu d’aguantar la respiració fins al juny!



Deixant de banda el pol·len i  altres desastres naturals, la primavera és adorable. Aquest cap de setmana vam canviar l’hora i aquest matí s’ha fet de dia més tard i aquest vespre trigarem més a veure la nit. Presta a passejar i contemplar com els aparadors de les botigues conspiren per vendre’ns un parell de sandàlies a conjunt amb les noves ulleres de sol Ray Ban, que són curiosament semblants a les dels models de l’any passat, però lleugerament diferents. I això et fa recordar que ja falta poc perquè s’exhaureixi  el termini  de postposar una depilació a fons. I una altra cosa... més tard o més d’hora hauràs de fer un pensament i... fer el canvi d’armari!!! 

http://jordipujadas.blogspot.com/2007/01/el-puto-armari.html


Persones que no disposeu d’una habitació dedicada al vestidor, com la Preysler (o sigui, la majoria)...  Alerta roja! Amagueu les criatures! Enceneu les alarmes! El canvi d’armari ja és aquí! Un tsunami arrassarà casa vostra durant setmanes fins que s’hagi establert definitivament el canvi de temps. Fins aleshores, totes les persones seràn preses del pànic, exhibint comportaments extranys pel carrer: duràn botes de pell amb minifaldilles vaporoses de flors, jaquetes amb pèl combinades amb shorts i mitges transparents, leggings amb manoletinas sense mitjons... Veureu gent de tirants i banyant-se a la platja, mentre alguns aprofiten les últimes esquiades de Setmana Santa.  On s’és vist una època de l’any en què convisquin la neu i les cadiretes de platja? Ho sabem: tenim un país amb un ric patrimoni paisatgístic. En tenim per tots els gustos. Però cal tenir tanta climatologia variada en tan poc espai? Això ens fa més adaptables o ens empeny a una abominable entropia? Deixem uns minuts perquè hi reflexioneu.

http://elblogdelbuenvivir.wordpress.com/2012/03/16/saber-meditar-y-saber-pensar/


Feta la reflexió anterior i seguint la línea de pensament lògica, on creieu que ens porta tot això? A l’operació biquini. I després diuen que la primavera la sang altera i revoluciona les hormones i les feromones... En principi és el tema classic de la primavera (almenys, el que tothom treu en una conversa casual). La primavera, el bon temps... si no tens amor segur que el trobaràs i si ja tens parella viuràs un renaixement de la relació, etc. Aleshores l’astènia primaveral què és? No hauria d’existir! I menys a la primavera! Això és una estafa! Que ens tornin l’hivern, que almenys estavem calentets vora l’estufa, però cofois, no excitats com cabres, emparrant-nos per les parets i suant per les aixelles, ni plorant pels racons o moquejant com una aixeta de bidet mal tancada!

La primavera, senyores i senyores, només afavoreix als qui tenen la flor al cul. Però crec que aquestos precisament, la tenen tot l’any. Paraula de Menstruació!

dimecres, 21 de març del 2012

L'OUTFIT IMPOSSIBE


Som idiotes. Ens encanta mirar catàlegs, blogs de moda, revistes, webs de marques, it girls i enamorar-nos de lo únic que pràcticament és impossible que aconseguim dur mai, per vàries raons:

1- Són outfits (ni “modelitos”, ni look, ni roba...ara hem de dir outfit. Repetiu amb mi-. oooouuuutfiiiit) impossibles. I amb impossible vull dir improvable, gairebé impossible de portar, creat per a éssers... superiors, perfectes, alienígenes? Deixem-ho en “E-ssers”, pertanyents a una classe d’homínids que només existeixen a les webs i als catàlegs i que no senten calor, fred ni dolor, que nosaltres sapiguem. “Ui que mona va la Sienna Miller amb les botes camperes, el vestit d’estiu i una armilla de pèl...”....Eeeehhh viam,en quin cony de país es pot dur una armilla peluda mentre dus els braços i les cames a la intempèrie?? Una de dos: o ens cobrim amb greix de foca el cos per aguantar les baixes temperatures o hem de passar per quiròfan per extreure’ns les glàndules sudoríperes.


2- Necessites ser elegant. I, acceptem-ho ja, només el 15% de les dones ho són realment, un altre 20% fa veure que ho és i se’n surt prou bé i després queda el 65% restant que Monstrusenyor va decidir fer-nos rudes com camperoles holandeses. I per a què ens entenguem, tots sabem que l’elegància no és una talla ni un aspecte concret ( una putada, perquè si fos així amb dieta i maquillatge totes seriem elegants) és més aviat una actitut i una manera de fer. Ser elegant és anar amb bailarines, pantalons curts, samarreta marinera i americana (blaaaazer! ara s’ha de dir blazer! Repetiu amb mi: Blaaaaazeeeer) i quedar més com la Carla Bruni i no tant com el George Michael. Ser elegant és anar a un còctel ( mireu a la vostra agenda, segur que en teniu uns quants entre recepcions amb l’emperador i recollides d’òscars) amb un vestit negre (aaaal tantuu! S’ha de dir LBD -Little Black Dress-  no la caguéssiu!!) i unes perles (busqueu-les al joier, al costat del pedrot de Titànic i les boles de drac) i no necessitar res més. És a dir, per gent elegant, no per a nosaltres ni per la Lady Gaga.


3- Són coses moniiiiiisssimes que duren una mitja hora en tendència. Passada aquesta mitja hora s’autodestrueixen de l’univers de les tendències i passen a una estranya fossa comuna anomenada The Demodé World on no serveixen ni per anar de retro (VINTAAAAGEE!! Cal que us torni a dir que ho repetiu amb mi?) ni d’alternativa ( és a dir, que segueixes les modes però vas d’estrafalaria) ni res. I ja no les veus ni maques, les prendes, penses “i amb això em veia jo tan mona de la muerte-moribunda-mortal??”. Però té una cosa bona, i és que al abandonar l’antiga tendència t’has fet adepte de la nova tendència i et sents molt trendy orgullosa i penses que has evolucionat i que vas camí d’un estil nou molt més proper a tu. Mentida.  


4- Ens enganyen. “Que no nos engañen! que nos digan la verdad!”. Ens diuen que són prendes atemporals (mentida. Llegir punt nº3) i que combinen amb tot (mentida podrida). Només evites semblar una hortera si ho portes exactament planificat com està esterotipat. O ets de les que realment tenen estil propi, una rara espècie com les dones elegants, i ho combines a la teva manera i la gent pensa que tens una personalitat molt marcada que traspassa la teva persona i s’adapta a la manera de vestir. O vas de compi amiga de la boja del barri. La línia és finissima: et diuen que barrejar estampats està molt IN, tu ho proves a casa i sembla que hagis d’anar a parlar a Sálvame dels toreros que t’has tirat. No t’avisen de que sí, barrejar estampats és tendència però barrejar els de Dolce Gabbana i els de YSL, no els tretrangus que tu tens per casa! I tu pobra  innocent ho estaves provant amb les mitges a ratlles i la faldilla de quan et molava la Hannah Montana...




Sabem que tenim un gran repte davant nostre, un camí plagat de dificultats i penúries, però seguirem lluitant buscant un estil que la gent sàpiga apreciar i que ens retrati pel carrer un Cool Hunting per treure’ns com a referent al proper Vogue...i sentir a altres noies dir “la tia aquesta no sé com s’ho fa però va sempre genial...Guarra!”... Paraula de Menstruació!

dimecres, 14 de març del 2012

Ferum de Safari. Cap. 2. Avui... Les “Russes”

Hola de nou! A punt per anar de safari? Abans que res voldria aclarir el títol d’aquest capítol d’avui. No som racistes, per això hem posat el nom “Russes” entre cometes. Si bé és cert que aquest apel·latiu l’acollim arran de l’allau de suposades dones de països de l’est que contacten homes espanyols/catalans per casar s’hi , el concepte de “Russa” va més enllà de la nacionalitat. És més aviat un estereotip. Per raons culturals, en la nostra societat, cada cop més avesada a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, aquesta figura semblava avocada a l’extinció. Però encara en queden reductes. I ara, amb la crisi econòmica, sembla que hi ha hagut un retorn d’aquesta figura femenina, tan peculiar.


Ens vidriem a referir a tota aquella dona que utilitza a consciència la seva bellesa física (natural o adquirida a través de la cirurgia) i els seus favors sexuals per aconseguir un home que li proporcioni seguretat material en forma de diners i propietats. També podria voler aconseguir els papers per una nova nacionalitat, en el cas de ser estrangera, una família o contactes per treballar... però això, en tot cas, seria en una segona fase, més humana i més propera a la voluntat de ser una dona que vol viure d’una altra cosa que no siguin els seus poders de seducció i manipulació.


L’objectiu de la “Russa” és encarnar, el millor possible, l’ideal de dona que l’home desitja poseïr. Les “Russes” poden ser de totes les races i els colors, però potser ens decantem per les noies caucàsiques perquè creiem que són les que tenen més aconseguit el seu objectiu d’encarnar la “dona perfecta” (per als homes llatins, entenem-nos...) : altes i primes, però amb un bon cul i un bon parell de pits; rosses, amb melena llarga, ulls blaus, maquillatge perfecte, ungles de gel amb manicura francesa, talons, roba ajustada fashion i una actitut molt femenina en qualsevol paraula o gest.


El seu principal objectiu és casar-se amb un home que tingui pasta. És igual si és jove o vell, alt o gras, o prim, o un yonki alcohòlic. La qüestió és tenir un lloc on viure, poder comprar-se roba de marca i anar a la perruqueria cada setmana per fer-se les ungles i unes metxes. És per això que la “Russa” vindria a ser la parella natural d’un HPH (vegeu post del 20/11/11). És la tradicional dona mantinguda o “mujer florero”, amb una diferència: la “Russa” és una dona ambiciosa. Segurament, si totes les “Russes” del món unissin forces i posessin la seva intel·ligència al servei de finalitats nobles, en comptes de preocupar-se només de la seva subsitència individual i abraçar la possibilitat d’estar envoltada de luxe, aquest seria un món millor. Però no. Es dediquen a jornada complerta a buscar la manera de viure sense haver d’embrutar-se les mans, a mirar de tenir el seu “home” babejant per elles, fent-li creure que és el millor del món, mentre per l’esquena, segurament se n’estàn tirant a un altre o a varis amb l’excusa que han anat al gimnàs o a arrissar-se les pestanyes. Són dones de caràcter, fredes i calculadores, disfressades d’estrelles porno o lolitas, segons el gust del consumidor.

Virginia Gallardo y Ricardo Fort de OT Telefé. Pels curiosos deixo el link, sense desperdici: ninaloly.blogspot.com/2011/10/ot-telefe-virginia-gallardo-no-era-el.html


En una societat com la nostra, on el narcicisme i el culte a un físic impecable és l’ideal, ens preguntem fins a quin punt aquestes dones deuen haver assolit el sostre de les aspiracions d’una civilització. Realment els HPH i les “Russes” són la raça ària de la nostra generació i els lletjos i pobres no mereixen res més que morir o fer-los d’assistenta?

El cas és que tots coneixem un amic d’un amic que ha mort plomat per una fèmina d’aquest tipus. Obertament, tots els homes afirmaràn odiar-les. Però la realitat ens demostra que les prefereixen en un alt nivell de probabilitat bastant alta. Tenir una dona que encarna una actriu porno, amb caràcter de señorita Rottenmeier que et diu què dir i què fer en cada moment, sembla una opció pràctica i desitjable per a molts, fent d’amant i de mama al mateix temps, aquest rol que tant odien les dones que volen aspirar a tenir una relació amorosa basada en l’intercanvi equitatiu entre dos persones madures i responsables de les seves vides.



La “Russa” sembla la solució fàcil encarada a què res canviï. I per altra banda: perquè ha de canviar alguna cosa si el que importa és la supervivència del cos i els plaers, que és l’únic que té un valor en aquesta vida? Quina importància té la necessitat de tenir una vida emocional recolzada per un vincle afectiu treballat si tens un xalet amb piscina i un Volvo al garatge? Això és el que la gent enveja, això és el que cal tenir! Paraula de Menstruació!

dimecres, 7 de març del 2012

Tornem a La Competència i La Segona Hora

El divendres passat La Segona Hora va fer una crida demanant públic, ja que els havien fallat, a última hora, un grup de 20 persones que havia d'omplir l'estudi de la planta 15 de RAC 1. I la Laura, que és de les que pensa que les oportunitats s'han d'agafar al vol, va apuntar-se al carro. També va preguntar per anar a La Competència, però ja estava ple. Tot i així, si algú fallava, encara tenia alguna possiblitat d'entrar.

Els regals? Aquesta vegada, una caixa de 12 madalenes integrals per cada programa (podeu veure la recepta a Drip Drap Creacions, Madalenes Integrals).

Una caixa per en David Bisbal de La Competència. Amb nota. Aquest cop ja vam mirat que la frase fos curta i concisa, per no ficar en jardins a la gent  ^_^


I per La Segona Hora, una altra caixa, i una col·lecció de 6 tangues chinese fashion.


Doncs bé, a les 11:45h ja la teniu allà, fent cua, creuant els dits. No parava d'arribar gent i més gent... Mentre la recepcionista de la planta 15 passava llista, la Laura mirava d'assegurar-se que, almenys, les madalenes entrarien. Va arribar l'hora i havia arribat tothom menys UNA  persona. Va ser d'aquells moments en què s'adverteix l'acció de la mà de Déu en els esdeveniments ( o en l'acció dels pinxos que vam contractar perquè tenquéssin les cames al desafortunat oient abans d'arribar a les portes de RAC 1... Uahahahaha!!).

Primera prova superada: poder entrar. També va haver-hi la sort que va ser un dia de pocs regals. La gent només va portar dos regals: croissants de xocolata i una ampolla de vi halal. Tothom es va passar el programa endrapant: els Òscars, la Natza, el Manel Fuentes, l'Oriol de Balanzó, en Víctor Oller, el públic... Desconeixem si el motiu de què l'Oscar Dalmau anés repartint les viandes com si fos la nostra mare era perquè està prohibit guardar menjar als estudis de RAC 1 o perquè tothom s'havia aixecat ben d'hora ben d'hora ben d'hora i ja tenien l'esmorzar als peus, però allà no va quedar res. I sembla que les madalenes de la Laura, confoses a primer cop d'ull per uns muffins, van complir la intenció de fer una mica de caliu.

L'últim dia, els assistents de públic, no era que fóssin bordes, és quasi que no es van mirar entre ells ni a la cara. Si és que... la gent de ciutat són uns estirats... (argument una mica tonto, tenint en compte que allí sempre hi ha gent de varies contrades). Realment, no sabem què va passar, perquè també va haver-hi problemes amb el so i algunes ficades de pota en el guió, (resoltes amb "desinvoltura") però el programa va ser molt divertit i es respirava la sensació de què tothom s'ho estava passant la mar de bé. Si escolteu el programa sentireu a la Laura partint-se el cul. Només se sent ella. Cosa que no entén gaire bé, perquè al costat seu hi havia un senyor que va acabar vermell com un pebrot de tant riure. No sabem si era només del riure o també de nervis o era un altre dels símptomes de deshidratació a causa de la calor infernal que feia allí. A l'estudi de RAC1 s'hi podrien covar ous de dinossaure, amics meus! La Laura ja anava equipada per aquesta eventualitat, tot i així sort de l'ampolla d'aigua que reparteixen, que sinó...

Al acabar, va arribar el torn de demanar la foto. Mentre el Dalmau s'interessava per saber la diferència entre una madalena i un muffin (pels curiosos: el muffin generalment està fet amb mantega i la manera de preparar-lo és diferent) anaven recollint els "bártulos" per sortir al passadís a fer-nos una foto. Com que no hi havia cap candidat a "càmera-man", es va haver d'improvitzar una "autofoto". Després d'uns quants intents, de la lluita d'enquadrar tres caps de meló al fotograma i de descobrir que era millor aprofitar la llargada de braç de l'Òscar Andreu, aquest va ser el resultat ^_^  Ideal com a foto de perfil! No?


Després del breu photocall improvitzat, ja teniu a la nostra fan oficial perdent el cul perquè no li tanquin als morros la porta de l'estudi. Comença La Segona Hora! Un programa d'investigació, que fa riure... sense en JAIR DOMINGUEZ? Jaiiir!!! Perquè la Llei de Murphy és tan implacable? No hi ha manera de veure't el pèl a la ràdio! (una raó de més per tornar-hi un altre dia?).

La meitat del públic procedia del programa de La Competència, que s'havien quedat, i el repartiment de 12 madalenes va trigar una mica més a desaparèixer. En Quim Morales, molt atent, com sempre, va preguntar a la Laura si li havia agradat la presentació del llibre del Jair (ella els va penjar al mur de facebook del programa l'últim post d'aquest blog, i se l'havien llegit! I no és maco això? Us estimem!! T_T)

En Xavier Pérez Esquerdo va fer una foto a la Candela Figueras amb la meitat del repartiment de tangues made in china que podeu veure al mur de La Segona Hora.


Creiem que va haver-hi una saturació amb el tema tanguil. Ningú va fer l'intent de posar-se'n un per sobre dels pantalons. I és que... era ser agosarat, perquè eren realment petits. Clar... ja se sap: les "xines" son baixetes i no tenen "ni tripa ni moca"! Van repartir tangues entre els guanyadors del lot de cava Ferrer i Catasús i, en ocasions, van volar tangues pels aires de l'estudi, impactant als llocs més insospitats.


I per acabar: primícia! Aquest divendres en Xavier Pérez Esquerdo sortirà a passejar amb en Charlie Rexach!! Que com ho sabem? Perquè al acabar el programa, en Xavi va demanar si algú del públic volia sortir a passejar amb ell i un famós. La Laura es va apuntar a un bombardeig, perquè la veritat és que es va posar una mica nerviosa... L'altra participant li va robar totes les preguntes que hauria volgut fer... Coses del directe que s'emet en diferit, senyores i senyores! Però segur que quan ho escolteu el divendres ho hauràn editat de manera que quedi la mar de bé! Paraula!


diumenge, 26 de febrer del 2012

Eiii !! Que anem a la presentació del segon llibre d'en Jair Domínguez, "Hawaii Meteor"!!


Hola a totes i tots! Aquest divendres passat  24 de febrer, la nostra corresponsal mensturada, la Laura (a l'esquerra de la foto), es va deixar caure per l'Estació de França a la presentació del nou llibre d'en Jair Domínguez (el gafaspastas amb look gòtic, a la dreta de la foto). Pels qui no el coneixeu, és guionista del programa de ràdio La Segona Hora de RAC1, on fa la secció del Síndic de Greuges i les Instruzione i, segons fonts contrastades, és fill de Figueres. I el seu primer llibre de contes "Jesucrist era marica" se'l va autoeditar ell mateix, amb dos collons. És un altre guionista sortit de Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria absoluta que deixa de ser un "hombre en la sombra" per ennuegar-nos de riure cada dia amb les seves frases lapidàries a La Pregunta del Dia, de la Segona Hora i demés seccions que ja hem esmentat. El dia que la Laura va anar de visita a la ràdio, no va tenir el gust de trobar-lo, cosa que ens feia sospitar que la seva existència era merament un mite. Per això, havíem de corroborar-ho! O nooooo??

Pel que fa a la presentació, en sí, va ser... una olla de grills amenitzada per la manifestació de la Llei de Murphy. Si alguna cosa podia sortir malament, hi sortiria! Havia de començar a les set i es va retrassar gairebé una hora. L'empaçament de la presentació estava amagada en un racó del bar que hi ha tot just entrant a l'Estació de França. Allà al final,  a l'escaire de la dreta, van improvitzar un mini plató amb un sofà i dues butaques, una tauleta i unes quantes cadires plegables pel "públic". Com és fàcil endevinar, la gran majoria de la gent (m'incloc) érem drets darrera els cadires plegables. L'event era presentat pel Quim Morales, amb un micro que gairebé no se sentia, i gravat per una càmera que projectava una imatge a la paret, mig borrosa. Això, afegit al caos de veus dels comensals mentre prenien algo, amplificades pels alts sostres del bonito lugar, van provocar que més d'un intentés furtar el sonotone d'una persona gran per poder sentir quelcom.

Pel que vaig poder copsar, primer van presentar l'editorial Triallibres els amos del tros i després de què en Quim presentés el llibre del Jair, ell mateix en va parlar una mica. Es veu que és una novel·la de ficció que tracta d'uns terroristes que planegen assassinar el rei d'Espanya. Hi surt molt de sang i fetge i tal. Suposo que això, farà vendre. Almenys, a mi, ja me l'ha venut. I us puc assegurar que, les pàgines que porto llegides, em deixen un regust a Tarantino-movie indiscutible.

Al final va parlar el paio que ha fet la portada i, posteriorment, li va tornar el torn a "l'altre". Si, si, hi havia la presentació d'un altre llibre, Furioso Reloj, de Pau Palacios. Com que no és un tipus famós, conscient del seu anonimat, es va currar una presentació que t'hi cagues. Paral·lelament al llibre s'ha fet una web interactiva amb els mapes de llocs que surten a la novel·la, un tràiler i una pàgina de feisbuc perquè la gent que el llegeixi hi digui la seva... Sortejant els petits problemes tècnics i de comunicació amb el tècnic, es va assegurar que ho veiéssim tot, fil per randa. Admirable de debò! Li seguirem la pista, no sigui cas que algún dia ens necessiti per un cameo en un dels seus vídeos artístics.

Després de tot plegat, en Quim Morales va anunciar que els autors signarien els seus llibres... però es va descuidar de dir-nos ON. El caos va regnar de nou i es van fer un parell de proto-files al costat de cada autor. Jo vaig intentar buscar la cua de lectors d'en Jair... "Qui és l'últim?"- "Sembla que jo"- Un noi la mar de simpàtic amb serrellet d'emo que, quan li va tocar, em va demanar si li podia fer una foto amb el Jair, amb el mòvil tàctil. Naturalment, ho vaig fer, preguntant-li si després em podia fer una foto a mi, amb la meva brontomàquina del pleistocè. Va accedir, mentre jo intentava presentar-me a l'autor del llibre:
"Hola, em dic Laura...!"
I ell "Hola, com et dius?"
"Laura! T'ho acabo de dir!" - cridava perquè hi havia tant soroll que amb prou feines em devia sentir.
"Perdona, sóc la persona amb menys memòria del món!"- es va disculpar.

Mentre em dedicava el llibre, el noi estava mirant el seu telèfon, però era per allà la vora. Vaig esperar. Va haver-hi un moment de silenci en què ens vam quedar mirant, el Jair i jo. Per donar-li conversa vaig dir-li que havia anat al programa de la ràdio i que no l'havia vist, que em pensava que era una psicofonia. Molt educat, es va disculpar per no ser-hi, perquè estava malalt. Vaig apartar-me d'ell un nanosegon per explicar-li un detall de la càmera al meu improvitzat ajudant. En aquest temps, a l'esquerra, dues adolescents es van abraonar cap al Jair mentre una li preguntava "Jair, em firmaries aquí?" obrint-se l'escot i ensenyant la meitat d'un dels seus pits de mandarina. I del meu darrere van sortir dos nois que ja li donaven el llibre perquè el signés. Vaig haver de posar una mica d'ordre "Perdoneu, és que em volia fer una foto, encara no havia acabat jo." El Jair, atentament, es va posar al meu costat i el noi va fer la foto que veieu a l'inici d'aquest post, en un temps rècord. Vaig donar-los les gràcies i vaig fugir d'allí!

La vetllada estava amenitzada per la música del DJ Phil Musical, alter ego del sr. Òscar Dalmau. El local era ple de mudernus i modernes, nois alts gafaspastes i amb barba ben retallada, parelletes adorables, molt de jovent i més gent que no em pensava que traspassava la cinquantena. Un guateque barceloní amb tota regla, amb la presència de personatges com en Toni Soler i família (presumpta dona i dos fills), en Xavier Pérez Esquerdo, la Candela Figueras i en Quim Morales i família (presumpta dona i tres querubíns rossos i esmprimatxats). Amb la compra del llibre et regalaven una consumició, però després de la presentació (molt audaços, ells). M'hagués quedat més estona, però el tren no espera a ningú.

La dedicatòria que em va escriure el Jair? "LAURA, ARA JO NO M'OBLIDO DEL TEU NOM. PETONS. JAIR".  No m'imagino l'atabalamenta que devia dur a sobre aquell home! Esperem que en properes presentacions de llibres s'ho sàpiguen manegar millor per no caure alte cop a mans de l'entropia. I és que alguna cosa em deia que ja van fer tot el que van poder, malgrat tot. Grandíssims professionals tots!

Paraula de Menstruació!

dimarts, 21 de febrer del 2012

Si el meu nòvio fos....

Un blogger... Començariem compartint idees, però cadascú voldria que el seu blog tingués una imatge i un públic propi. Això ens portaria a picar-nos a veure qui fa entrades més ocurrents i concorregudes, qui té més amics al feisbuc, qui està present en més xarxes socials... Fins i tot aprofitaríem aquest pique perquè els nostres fanbloggers estiguéssin enfrontats, fundant un imperi del terror que acabaria amb la raça humana, tal i com la coneixem.



Un fotògraf... Podria utilitzar-lo per fer fotos guays i modernes pel meu blog. Em podria fer un book. Després ho deixariem perquè ja no tindríem res en comú.



Director de cine...Col·laboraria amb ell com la seva musa, com l’Allen i la Farrow, però, com a ells, ens acabaríem odiant a mort perquè ell em tractaria d’actriu estúpida i jo a ell de director maniàtic i dictador. Fotríem escandaleres al plató i sortiríem massa a les revistes del cor, perdent la credibilitat en el món del cinema. Ningú ens contractaria i acabariem escarbant en cubells de la brossa, pixant-nos-hi i gravant-ho "càmera en mà", com en Lars Von Trier.



Un esportista... M’obligaria a estar en forma, com ell, i em faria sentir com una truja obesa cada vegada que em mengés una madalena. A sobre, l’hauria d’anar a veure a competir i no podriem fotre un casquet abans de la competició, no fos que anés a dormir massa tard i no es pogués llevar ben d’hora ben d’hora ben d’hora. Per això li acabaria fotent les banyes amb l’entrenador, que aquest pot fotre un clau quan vol.



Un malalt del Barça... Compartiríem ídol: en Pep Guardiola. I no sé fins a quin punt podria ser bo o dolent que el meu nòvio tingués més fotos i pòsters d’ell a l’habitació que jo...



Un guionista... Seria un catxondo amb la feina i els amics, però a casa, amb mi, seria un avorrit, cansat del seu paper d’haver de dir sempre “el xhistet”. I quan a mi se m’acudís una gracieta, mai riuria i se’m quedaria mirant amb cara de fàstic i menyspreu com dient “és el millor que saps fer, mediocre estúpida?”



Un dandy anglès... La nostra relació arribaria a un punt semblant al descrit anteriorment amb el guionista. La diferència seria que, al mateix temps que proferiria el seu insult sorneguer, es treuria un dels seus guants de cuir per bofetejar-me i, posteriorment, reptar-me a un duel a mort a les sis de matí del dia següent, que no podria rebutjar per motius d'honor. Això sí, em deixaria escollir arma en primer lloc. Les senyoretes primer, sempre!


Un artista... Pensaria que seria genial poder parlar junts d’art i pintar, crear junts.... A tots ens ve a la ment una escena de Ghost... Però en la realitat ell seria un narcisista de merda d’aquells que s’escolten quan parlen i són totalment inflexibles i opacs als punts de vista aliens. Ni tan sols follaríem perquè estaria massa ocupat gravant-se amb la webcam per després publicar-ho al vimeo.


Un xarcuter... Em recordaria a cada moment que tinc la pell de color mortadela i que quan suo faig olor a foie gras. Però sabria fer talls finets de pernil...un art només accessible per a uns pocs...


Un mudernu... Hauria de dur Ray Bans i vestir-me de topus i portar un monyo despentinat. Podríem anar junts de compres! I sempre aniríem als locals plens de mudernus, on coneixeria a molta gent moderna, com nosaltres... tius i ties amb Ray Bans, pantalons pitillo, estampats de topus, combinacions de colors rollo Almodòvar, monyus despentinats... i a lo millor, entre local i local, acabaria perdent-lo entre la multitut de mudernus per acabar la nit amb algun desconegut amb un outfit idèntic al seu.


Un “del poble de tota la vida”... La gent comentaria “ja saps que la nena dels Tal surt amb el nen de cal Mangal?" I encara que no hagués explicat a ningú que som parella aniria a comprar el pa i la dependenta em diria “Acaba de venir el teu sogre, nena!”. Ens veuríem obligats a passar per qualsevol festa del poble com si estiguéssim en una novel·la de la Mercè Rodoreda i quan talléssim tot deu fotria la pota preguntant per ell (sempre saben quan comenceu a sortir però mai saben o no volen saber quan ho deixeu....així els comentaris fan més mal).