dissabte, 12 de maig del 2012

RAC1 TOUR 3: la Menstruació al complert a La Competència i La Segona Hora.

-Bones tardessssssss, amics meus tots! Era una tarde aciaga de mayo en los estudios de Raco Uno...
-Però què diu, Quimet Bodega? Com és que s'ha colat en aquest blog?
-¡Hablaré en castellano para qué me entiendan en el blog de la Menstruación!
- Gràcies.... tot i que no sé si cal...
- Sólo quería deciros una cosa: Las chicas estas de la Menstruación, pierden más el tiempo que partidos el Español!!
-Escolti, que no és problema seu si hem volgut tornar a La Competència per la patilla! Apa, torni al seu programa i deixi'ns a nosaltres la redacció de la crònica. BLAM! (cop de porta)

Hola de nou, nens i nenes! Sí, vam tornar a Rac1, i aquest cop vam poder anar-hi les dues, bloggers mensturades, redactores oficials d'aquest blog: la Marta i la Laura. Això vol dir que us trobeu davant d'una crònica escrita a quatre mans. Poca feina, no? Doncs sí que en tenim de feina, sí... una altra cosa és que la remuneració es correspongui amb amb la feina feta, però això ja són figues d'un altre paner... El cas és, que si podem escapar-nos per anar a la ràdio, ho fem, que vulguis que no, t'ho passes bé i, segons com, et surt més barato que anar de festa... Simesnó, sempre saps que tens opció de guanyar una boooooooosssssssa booooooooooossssssssssa a la Segona Hora o un tast de Cervesa gratis a La Cerveseria Artesana, com va ser el cas! Qui diu que el dilluns és el pitjor dia de la setmana? Nosaltres estem aquí per dir el contrari! Si voleu saber-ne les raons seguiu llegint aquest post (insert 1€ coin here, thanks :)

En principi, a La Competència no teníem lloc, com sempre. Però misteriosament van fallar dues persones - que posteriorment van ser trobades dins d'una càmera frigorífica del Pans&Company del Carrer Pelayo - i vam poder entrar. Quin neguit, quina il·lusió! La menstruació al complert a l'estudi de radiodifusió!

Per la secció Obrir Coses, aquest cop vam dur uns regals sense desperdici:

1. L'últim disc de Mr Pez, "Repetiría", grup Vendrellenc sense parangó, on... casualment.... toca la guitarra el carismàtic i guapíssim germà de la Marta, l'Arnau Pell! Per problemes de falta de temps, sorpresa i despiste en general vam  acompanyar el CD amb una treballadíssima nota "casual" (diga-li casual, diga-li casolana...diga-li cutre) on es llegia:  ROCK PARA MACHOS.

2. Una caixa de 6 madalenes gentilesa de DripDrapCreacions! (l'altre blog de la Laura)

El Sr. Dalmau ja va avisar a la Laura, que si no les havia fet ella, no les volia pas les madalenes. I així va ser: les havia fet ella. I tot i que la caixa va patir un petit incident a la màquina de "raigs xeix" que hi ha al hall de l'edifici, les madalenes van fer patxoca. Val a dir que el primer tastador oficial del dia, l'Oriol de Balanzó, va decantar-se per catar una madalena de cookies "Són molt bones" va declarar textualment, quan la Laura va aixecar la mà d'entre el públic en resposta afirmativa a la pregunta "Qui ha portat les madalenes?". En acabar el programa, l'Oriol ens va obsequiar amb un dels seus encantadors somriures. A la propera agafem per banda el Tomàs Fuentes i el convertim en estrella del nostre blog.


Pel que fa al CD, l'Oscar Andreu va fer-ne menció (¡mira si es buena persona!)  i en Jean Paul va fer un intent de lligar-se a la Marta demanant-li el mail. Aquí els records de la Marta es fonen...va tenir una petita embòlia cerebral barreja d'humil·liació i emoció. Humil·liació per ser la responsable de portar el CD i amb ell la vergonyosa nota que l'acompanyava i que justament fos això el primer que veiessin i comentessin. Apa, saluda i digues que has estat tu la que ha fet tal cutrada :D. I emoció doncs perquè no som de pedra, senyores i senyors, i encara que tingui la veu del Jean Paul té la cara de l'Òscar Andreu (Hola guapíssim!)... i que et tiri la canya aquest bon home, ni que sigui de mentida, fa que et tremolin les calces. De fet, creiem que les va perdre a la segona fila.

L'estudi estava a petar i ens va tocar seure una mica lluny de la taula de so, tot i així podem corroborar que va ser un programa d'aquells que surt rodó, rodó... com un donut, però sense la pega del forat al mig!

Després d'una intensa sessió de photo call (un grup bastant nombrós va demanar fer-se fotos amb l'equip i van col·lapsar literalment l'entrada de l'estudi) vam tornar al turrón per encarar el programa de La Segona Hora. Ens va donar la benvinguda una riallera Candela Figueras a qui vam fer depositària dels obsequis que duiem, un d'ells per ella:

1. Unes arracades de paper per la Candela Figueras i una agulla de pit, de papiroflèxia, per la Dra BB, gentilesa de Books&Box, l'empresa d'enquadernació artesanal de la Marta.

2. Una altra caixa de 6 madalenes de DripDrapCreacions.

Al començar el programa vam poder presenciar en directe, després de patir una conmoció cerebral a causa d'un cop de booooooooossssssssa boooooooossssssssssa... el ball del dofí d'en Xavier Pérez Esquerdo! I sí, posteriorment, durant el programa, va obsequiar-nos un parell de vegades amb la visió d'ell fent una cubana al micròfon, fins a fer-li saltar la funda. Memorable, de debò. Val la pena veure-ho, encara que després t'hagis de gastar una pasta en teràpia per esborrar-ho de la teva ment i superar el síndrome d'estrés post-traumàtic.

Les madalenes de cookies van tornar a triomfar. Encara amb la boca plena, en Quim Morales va fer difusió del disc de Mr Pez i ens va prometre que l'escoltaríen després. Esperem que els agradin els temes el nou EP i que no entrin a la llista negra ( o si) del... M'AGRADARIA CANTAR-TAR-TAR-TAR-TAR!!...  amb en Roger de Gràcia, que a més d'enlluernar-nos amb la gràcia de la seva presència (xist fàcil, ho sabem) ens va obsequiar gratament, dien-nos yogurins i yogurines a tots i totes les persones del públic, al afirmar que nosaltres no recordaríem algunes de les cançons de la secció. A sobre de guapo és políticament correcte. Nens! Recordeu els Parxís? Nosaltres sí, i estem estupendes, tu! ;) En fi que el programa va estar la mar e bé com sempre. Quan tot va acabar va tocar ronda de fotos com veieu tot seguit.


Vam quedar més enamorades encara de tot l'equip i el bon rotllo que s'hi respira. Com sempre, us convidem a que hi feu una visita perquè val mooolt la pena! Paraula de Menstruació!

dimarts, 24 d’abril del 2012

Buscant en Bras desesperadament!

Hola de nou a tothom! Benvinguts/des a un nou reportatge patillero de La Menstruació, de puny i lletra de la nostra corresponsal, la Laura (pobreta, té poca feina i s'ha d'entretenir amb algo... O la tenim entretinguda o es provoca autòlisi intentant desfer-se ella sola les lligadures de la camisa de força... ) El motiu de la patilleria? La recerca i captura d'en Pep Bras (ex guionista del Terrat) perquè li dediqui el seu nou llibre "La Vida en Siete Minutos" i, de passada, el seu vell llibre "Exemplar Gratuït". El dia abans no hi havia notícia de en quina llibreria signaria el nostre autor, només se sabia que al matí estaria a Barcelona i a la tarda a Premià. Molt maco, Premià, moooolt! Però quedava una mica lluny. Es va optar per anar a Barna i, a les males, intentar parlar amb en Pep abans o després de l'entrevista que li faria en Xavier Grasset al seu programa l'Oracle de Catalunya Ràdio... a les 3 de la tarda. Per lo demés, la resta de la jornada seria com buscar a Wally. Se us acudia un plan millor per aquest matí de Sant Jordi? A ella, no. Us deixem amb el seu relat dels fets...

Gràcies, veu en off, gràcies! ( me les pagaràs després per deixar-me com una "perturbada mental..." ^_^U) Doncs... el que dèiem... Quin dia ahir! Sense cap més informació fiable que un tweet on posava lo de l'entrevista de ràdio, en vaig encaminar cap a la ciutat comptal. Un dia fantàstic i assolellat, com ha de ser un Sant Jordi com Déu mana! La Plaça Calanunya era un bullici de ràdios i tele.
Vaig anar als stands de les tres llibreries on podien vendre el llibre d'en Pep, començant pel de la FNAC del Triangle. Intent fallit. I al stand d'autors, ni rastre del nom. A l'Alibri, del carrer Balmes, vaig trobar, pulumenus, el llibre, després d'haver-lo de demanar. I ja que vaig tenir el privilegi de ser atesa per una llibretera professional, i no una pre-púver (amb tots els respectes) vaig preguntar pels autors de la carpa d'Alibri. Tampoc va haver-hi sort. Em faltava encaminar-me cap a la Casa del Llibre, a Passeig de Gràcia, la meva última opció. Tampoc. "Ni rastre! Aquet home realment vol signar llibres avui? O és que té por escènica...? Caaaaaa!!" - mentre aquests pensaments rodolaven per la meva ment, com una pilota de branques seques en un western, vaig fer un últim intent desesperat: trucar a un amic que tingués tweeter pq em mirés si hi havien novetats sobre el tema de les signatures. Nota mental: obrir una compta a tweeter. "Que no costa tant, dona!" - direu. "Que tothom en té i és molt fàcil" I tindreu raó, però fins el dia d'ahir pensava: no sé pq cony em pot servir tenir tweeter. Doncs per buscar una informació d'última hora i no trobar-la, vet-ho aquí!

Al final de tot aquest serial em vaig resignar finalment a esperar-me fins les 3. Vaig anar a plaça Catalunya a menjar-me l'entrepà que havia dut per dinar mentre escoltava de fons el sr. Dalmau presentant el Gran Dictat.


Vaig tenir la temptació d'anar fins a Arc de Triomf, a veure si hi havia més coses per veure, però una actuació de l'Anna Roig a l'escenari del stand de Catalunya Ràdio em va fer despertar de la meva letàrgia de llangardaix a l'ombra i em va fer aixecar el cul del banc.


Mentre li estava tirant unes quantes fotos i ella acabava de cantar la cançó de La Sra. Tímida, a la meva esquerra es va començar a aplegar un grupet de gent. El motiu? Un motí? Noooooooo! Una entrevista a en Creixell!


Qui li havia de dir a aquest home, que es faria el putu amo després de sortir al APM dient coses com "i a qui no li agradi, calavera, pinta i ratlla al mig!" I mentre em deia per a mi mateixa que la vida té coses del tot imprevisibles, se m'acosta un guiri, alt i ros preguntant-me "Do you speak english?" Jo li vaig dir que sí, no gaire segura de mi mateixa, i ell em va preguntar que perquè aquell home era famós. Em vaig explicar com vaig poder... in English... I bueno, no ho devia fer tan malament, perquè em va acabar proposant de fer un cafè. Em va semblar bona idea, ja que encara faltava una bona estona per les 3 i allà a la plaça feia un sol de justícia que aviat em fregiria el cervell si no feia res per evitar-ho.

I així va ser com vaig conèixer a en Jesper Harborg, un periodista d'esports danès que havia vingut a Barcelona a veure perdre el Barça contra el Madrid. No era la primera vegada que visitava Barcelona. Havia vingut sol, deixant uns dies a la dona i les criatures, a prendre's unes petites vacances. Com que la ciutat ja no li era desconeguda, no anava a la recerca de monuments, sinó a l'espera de moments inesperats. Em va agradar la idea. Suposo que m'hi vaig sentir identificada perquè moltes vegades vaig als llocs sola, i en aquestes circumstàncies, tenir en compte l'inesperat i l'espontaneitat, et porta per camins que no hauries trobat d'una altra manera. Jo estava avorrida de vagar tot el matí amunt i avall i ell estava avorrit d'haver-se passat dies sense tenir conversa amb ningú. O sigui que no ens va costar gaire anar a fer un cafè.

Us presento en Jesper!


I és així com vaig descobrir que a Dinamarca hi ha un poble costaner anomenat Grenaa que no és gaire més diferent que el Vendrell i una ciutat, Middlefart, que podria equiparar-se a Barcelona. Després d'haver escalfat butaca al Starbucks de Rambla Catalunya, tenia un inesperat ajudant en la meva empresa pseudo-periodística. Tot i que el seu fort és l'escriptura, aquest cop, en Jesper era l'encarregat de la càmera. Va ser arribar al stand radiofònic i... si! En Pep Bras estava assegut, esperant que comencés el programa. M'hi vaig acostar perquè em signés els dos llibres. Era tot una mica precipitat, perquè l'Oracle estava a punt de començar, però em va escriure una dedicatòra en lletra de metge (que queda sempre més trendy) a cada llibre.
Heu vist quina emoció? Moment fan, memorable, de debò!

Vam escoltar el principi de la tertúlia, on va fer un petit resum de l'argument del llibre que va acabar amb una divagació sobre quin és el significat del títol "La vida en siete minutos" i si té alguna cosa a veure amb el temps que dura un bon polvo. Ja sabeu... aquestes tertúlies sempre acaben així... parlant de sexe o de política... o de les dues coses!


Acabada l'entrevista, no estava segura de si tornar m'hi a apropar. De fet, volia una foto "ben feta" de fan com déu mana. Potser us semblarà una banalitat, i segurament ho és, però em feia il·lusió. Cagadubtes com sóc, em debatia entre la por a un ridícul imaginari i l'alegria estúpida i gratuïta d'una criatura petita. Encoratjada per en Jesper, vaig deixar de dubtar per anar a demanar la foto acompanyada de la tòpica frase "Per mi aquest llibre (l'Exemplar Gratuït) és el millor!"


Estúpid? Potser. Potser no estic acostumada a dir en veu alta quines coses m'encanten, i menys encara si son un llibre boig fet de retalls del qual em creia la única fan incondicional en aquest món. En Pep va explicar-me la història del llibre que no pensava que havia escrit fins que un editor va trucar-lo dient que el publicava. No havia estat ell qui havia dut l'original a l'editorial, sinó un amic seu, que s'havia dedicat a recol·lectar de la paperera totes les idees fallides i descartades a l'hora d'escriure guions. Quines coses, no? Una altra història d'aquelles en què l'inesperat dóna un gir a la història, agafant una magnitut que el protagonista no hauria imaginat abans. Serà així també "La vida en siete minutos"? Let's read and see... Ho llegirem i ja ho veurem, no?

Per ara estic d'acord amb el meu nou amic Jesper: potser és estúpid, però aquest moment el recordaràs, perquè t'ha fet feliç, simplement, i això és el que realment importa. Benvinguts al temple de sabiduría dels moments inesperats! Què més es pot demanar? Personalment, després de rebre aquesta rosa simbòlica de Sant Jordi, jo el que faré és procurar regar-la bé! Paraula de Menstruació!


dissabte, 14 d’abril del 2012

El Consultori de la Dra. XX. Avui... ¡Haz un trío cómo puedas!


Bona nit, reis i reines... Avui encetem una secció on posarem fil a l’agulla a les vostres vicissituts en el terreny de les relacions íntimes. Qui us acompanya és una servidora, la Dra. Xènia Xuriguera (també coneguda com a Dra XX) que us convida a llençar-vos de cap a la piscina del plaer, amb gorro de bany, aletes, triquini o a pèl, com més us agradi.

Però deixem-nos de metàfores i anem al consultori, amb una carta de la nostra amiga Elisenda... que diu així...

“Benvolguda Dra XX, estic exasperada i necessito el seu consell. Sóc de les que pensen que és molt difícil trobar un home que ho faci tot bé: que si aquest petoneja bé però és massa “oso amoroso”, que si aquest altre folla que t’hi cagues però fora del llit és fred i soso com una mala cosa, que si amb aquest hi tinc una connexió molt profunda però en els moments crucials no se li aixeca…
Per altra banda, des de sempre he pensat que, per una dona, fer un trio amb dos homes és la millor opció, així tens les dues vessants en què se solen dividir els homes: un que sigui molt sexual i l’altre que tingui sensibilitat i saber fer.





Per circumstàncies de la vida, ja he tingut certa experiència en aquest camp, però sempre acabo amb la conclusió que els trios son un merder: que si jo vull que me la xupis ara, que si jo vull clavar-te-la dreta, que si jo també, que si a mi no m’has fet això que li has fet a l’altre… i sempre hi ha algú que acaba amb cara de pomes agres. I clar, una només té dues mans i els forats que té, sap? No em puc desdoblar. I m’acabo sentint com l’encarregada de distribuir les feines, com si fos sa mare i ells els meus dos fills mal criats. I aquest pensament em talla bastant el rollo, la veritat.
Tot i així continuo amb el pensament que és molta coincidència trobar-ho tot en una persona. Fins i tot m’atreviria a dir que és una exigencia massa gran que ningú hauria de carregar. I és per això que vaig tornar a donar voltes a la solució del trio. Què faig malament? Se’m va acudir, que les vegades que ho havia intentat, no coneixia prèviament als participants i tot acabava essent una mena d’experiment a correcuita…  a l’estil “¡Haz un trío cómo puedas!”
Aleshores vaig pensar: seria millor fer abans una mena de càsting i després mirar de combinar les parelles que podrien funcionar juntes?
Sento que estic en un encreuament de camins, Dra XX, i que vostè és la única que em pot ajudar. Què em recomana fer?
Firmat:
Elisenda”

Resposta:
Estimada Elisenda, crec que en la teva reflexió has posat la clau al pany del parany: l’organització és la clau! I el més important és que comencis posant clares les idees del que vols trovar en el teu "menaix a truá”.

Recullo amb especial entusiasme la idea que exposes de ficar-te al llit primer amb els posibles candidats, per separat. És una manera de simplificar les coses: així ja saps el pa que s’hi dóna.
Prent-ho com si fóssis una empresària i haguéssis de contractar personal. Oi que abans has de fer una entrevista als candidats i després escollir els que creguis millor per a cada feina? Has d’anar amb la intenció de crear un equip. A més, si ho mires des del punt de vista d’ells, si també et conèixen a tu prèviament i els exposes la teva petició, és posible que estiguin més disposats a col·laborar.  

Veig que una de les teves preocupacions és que s’estableixi una rivalitat entre ells que et faci estar angoixada, minvant la teva disposició a relaxar-te i disfrutar de la expreriència. Sí, amiga, aquestes coses passen… Per això és important que, si s’ha d’establir una rivalitat, es faci abans de consumar l'acte d'amor a tres bandes.
Et proposo que apleguis els possibles candidats i els duguis a un bosc amb un obrellaunes, una llanterna i una cantimplora. Els deixes allí una setmana, i quan tornis, tries dos dels supervivents... si és que n’ha quedat algun.



També és útil, i menys dramàtic, portar-los a un paintball. Així, deixen anar la mala llet fotent-se trets, però no es fan mal, perquè són de mentirijilla, i de passada feu unes rises veient a quants d’ells els han encertat els ous o el cul amb una bala de pintura. Una altra ventatge del paintball és que pots veure com els candidats es desenvolupen amb una arma a la mà.Un altre truc per saber les seves habilitats amb objectes contundents és fer-los fer un concurs de tallar troncs, com al País Basc... i si lo de trencar troncs pot ser a cops de membre viril, millor.



Per altra banda també m'expliques que has tingut alguna experiència prèvia on el caos es va apoderar de la situació. És cert que de vegades pot haver-hi l’oportunitat de fer una trobada amorosa entre tres, sense que estigui planificat i sense conèixer prèviament als participants i que pots pensar “perquè no aprofitar-ho?”. Que és justament el que em va passar a mi la setmana passada. Vaig anar a una coneguda sala de festes de Calafell i em vaig trobar a un parell de romanesos fornits i virils que em van convidar a pujar a la seva furgoneta. Va ser una experiència intensa... que encara avui continua, doncs aquestes línies les estic escrivint dins la furgona, amb el portàtil d’un d’ells, aprofitant que han marxat a comprar tabac i cinta americana i m’he pogut deslligar les mans. La situació s’ha posat una mica tensa després que un volgués encular a l’altre sense avisar, cosa que ha fet que acabéssim tots tres a hòsties, jo al mig. Aquestes coses passen... I és probable que a una novatilla la impressionin. Però jo sóc una dona que ja n’ha vist de tots colors. Per aquests casos tinc implantat un xip a la cella dreta. Quan l'aixeco 33 vegades seguides, avisa automàticament a una banda de koreans molt econòmica, que fan una feina meravellosa en pocs minuts. Tenen gent a tot el món connectats les 24 per busca i són capaços de trobar el xip via satèl·lit, apallissar a qui faci falta i marxar com una ombra enmig de la nit. A més, tenen la ventatge que pots pagar-los per paypal. És molt còmode. Però a mi, com que ja ens coneixem i sé què els hi agrada, de vegades ens ho arreglem a la nostra manera... saps?

Amb tot això vull dir-te que mai s’ha de perdre de vista l’objectiu principal que és disfrutar de l’experiència. En el teu cas veig, en l’inici, com una frustració davant de voler trovar certes qualitats que encara no has trobat en un sol home. Certament, és difícil coincidir en tot, però si a tu fer un "menaix a truá" t’ajuda a triar i remenar millor… doncs remena, nena, remena!
Una abraçada, de la teva… Dra. XX.

dilluns, 26 de març del 2012

Oda, Pdimaveda!


Arriba la primavera... temps de transició climàtica, també anomenat “mig temps” on encara fa massa fred per anar sense una rebequeta al migdia i massa calor com per no deixar dues generoses rodanxes de suor sota les aixelles.

http://cat.bloctum.com/phanoramix/2007/08/27/suor/

A la primavera... la sang s’altera! O això diuen. No ho podem corroborar amb dades científiques, però el que sí és cert és que canvien coses... per bé... o per mal. La caloreta et fa recordar que va haver-hi un temps en el qual anaves a passejar per la platja els diumenges al matí i no podies sortir de casa sense les ulleres del sol o la gorra... o les dues coses. Recordes que amb el sol et surten taques a la cara i que, quan ja ets al carrer, te n’adones que no has pres la precaució d’untar-te amb crema solar.

També recordes que no saps si tens al·lèrgia o no, però tens com una picoreta als ulls i al nas peculiars, que t’acompanyaràn juntament amb la idea “he d’anar al metge per mirar-me què és això” que no acabaràs de dur a terme per tres raons: 1- És una simptomatologia sorda que emprenya però no sembla mortal. 2- Fa mandra perdre un matí a l’hospital. 3- Per por de tenir “algo”. 

http://www.rac105.cat/2011/3/comencem-la-primavera-parlant-d-allergies


I mentre els “crypto-al·lèrgics” estem en aquesta tessitura, els que ho són i ho saben es preparen psicològicament per passar-les putes. Quan arriba la primavera són com els marginats de la classe: tothom s’ho està passant la mar de bé i fent gamberrades mentre ells estàn en un racó odiant la humanitat perquè tothom està de puta mare menys ells. I és que haver d’estar pendent dels mocs aquosos que et rajen involuntàriament, com si fos una regla nasal, no és agradable. I no sentir cap gust ni olor mentre et parlen del camp ple de floretes deliciosament perfumades, tampoc. Això, afegit a la vaga sensació de desorientació acompanyada de la impressió de tenir una butllofa gegant sobre la closca, que proporciona el mal de cap, degut als canvis de pressió atmosfèrica, aporta els ingredients ideals per sentir-se com atrapat dins d’una escafàndra ruixada per dins amb amoníac. En Thom Yorke, dins la peixera del videoclip No Surprises, tenia més llibertat respiratòria que aquesta gent. Des d’aquí el nostre condol. Ànims! Sobreviureu! Només heu d’aguantar la respiració fins al juny!



Deixant de banda el pol·len i  altres desastres naturals, la primavera és adorable. Aquest cap de setmana vam canviar l’hora i aquest matí s’ha fet de dia més tard i aquest vespre trigarem més a veure la nit. Presta a passejar i contemplar com els aparadors de les botigues conspiren per vendre’ns un parell de sandàlies a conjunt amb les noves ulleres de sol Ray Ban, que són curiosament semblants a les dels models de l’any passat, però lleugerament diferents. I això et fa recordar que ja falta poc perquè s’exhaureixi  el termini  de postposar una depilació a fons. I una altra cosa... més tard o més d’hora hauràs de fer un pensament i... fer el canvi d’armari!!! 

http://jordipujadas.blogspot.com/2007/01/el-puto-armari.html


Persones que no disposeu d’una habitació dedicada al vestidor, com la Preysler (o sigui, la majoria)...  Alerta roja! Amagueu les criatures! Enceneu les alarmes! El canvi d’armari ja és aquí! Un tsunami arrassarà casa vostra durant setmanes fins que s’hagi establert definitivament el canvi de temps. Fins aleshores, totes les persones seràn preses del pànic, exhibint comportaments extranys pel carrer: duràn botes de pell amb minifaldilles vaporoses de flors, jaquetes amb pèl combinades amb shorts i mitges transparents, leggings amb manoletinas sense mitjons... Veureu gent de tirants i banyant-se a la platja, mentre alguns aprofiten les últimes esquiades de Setmana Santa.  On s’és vist una època de l’any en què convisquin la neu i les cadiretes de platja? Ho sabem: tenim un país amb un ric patrimoni paisatgístic. En tenim per tots els gustos. Però cal tenir tanta climatologia variada en tan poc espai? Això ens fa més adaptables o ens empeny a una abominable entropia? Deixem uns minuts perquè hi reflexioneu.

http://elblogdelbuenvivir.wordpress.com/2012/03/16/saber-meditar-y-saber-pensar/


Feta la reflexió anterior i seguint la línea de pensament lògica, on creieu que ens porta tot això? A l’operació biquini. I després diuen que la primavera la sang altera i revoluciona les hormones i les feromones... En principi és el tema classic de la primavera (almenys, el que tothom treu en una conversa casual). La primavera, el bon temps... si no tens amor segur que el trobaràs i si ja tens parella viuràs un renaixement de la relació, etc. Aleshores l’astènia primaveral què és? No hauria d’existir! I menys a la primavera! Això és una estafa! Que ens tornin l’hivern, que almenys estavem calentets vora l’estufa, però cofois, no excitats com cabres, emparrant-nos per les parets i suant per les aixelles, ni plorant pels racons o moquejant com una aixeta de bidet mal tancada!

La primavera, senyores i senyores, només afavoreix als qui tenen la flor al cul. Però crec que aquestos precisament, la tenen tot l’any. Paraula de Menstruació!

dimecres, 21 de març del 2012

L'OUTFIT IMPOSSIBE


Som idiotes. Ens encanta mirar catàlegs, blogs de moda, revistes, webs de marques, it girls i enamorar-nos de lo únic que pràcticament és impossible que aconseguim dur mai, per vàries raons:

1- Són outfits (ni “modelitos”, ni look, ni roba...ara hem de dir outfit. Repetiu amb mi-. oooouuuutfiiiit) impossibles. I amb impossible vull dir improvable, gairebé impossible de portar, creat per a éssers... superiors, perfectes, alienígenes? Deixem-ho en “E-ssers”, pertanyents a una classe d’homínids que només existeixen a les webs i als catàlegs i que no senten calor, fred ni dolor, que nosaltres sapiguem. “Ui que mona va la Sienna Miller amb les botes camperes, el vestit d’estiu i una armilla de pèl...”....Eeeehhh viam,en quin cony de país es pot dur una armilla peluda mentre dus els braços i les cames a la intempèrie?? Una de dos: o ens cobrim amb greix de foca el cos per aguantar les baixes temperatures o hem de passar per quiròfan per extreure’ns les glàndules sudoríperes.


2- Necessites ser elegant. I, acceptem-ho ja, només el 15% de les dones ho són realment, un altre 20% fa veure que ho és i se’n surt prou bé i després queda el 65% restant que Monstrusenyor va decidir fer-nos rudes com camperoles holandeses. I per a què ens entenguem, tots sabem que l’elegància no és una talla ni un aspecte concret ( una putada, perquè si fos així amb dieta i maquillatge totes seriem elegants) és més aviat una actitut i una manera de fer. Ser elegant és anar amb bailarines, pantalons curts, samarreta marinera i americana (blaaaazer! ara s’ha de dir blazer! Repetiu amb mi: Blaaaaazeeeer) i quedar més com la Carla Bruni i no tant com el George Michael. Ser elegant és anar a un còctel ( mireu a la vostra agenda, segur que en teniu uns quants entre recepcions amb l’emperador i recollides d’òscars) amb un vestit negre (aaaal tantuu! S’ha de dir LBD -Little Black Dress-  no la caguéssiu!!) i unes perles (busqueu-les al joier, al costat del pedrot de Titànic i les boles de drac) i no necessitar res més. És a dir, per gent elegant, no per a nosaltres ni per la Lady Gaga.


3- Són coses moniiiiiisssimes que duren una mitja hora en tendència. Passada aquesta mitja hora s’autodestrueixen de l’univers de les tendències i passen a una estranya fossa comuna anomenada The Demodé World on no serveixen ni per anar de retro (VINTAAAAGEE!! Cal que us torni a dir que ho repetiu amb mi?) ni d’alternativa ( és a dir, que segueixes les modes però vas d’estrafalaria) ni res. I ja no les veus ni maques, les prendes, penses “i amb això em veia jo tan mona de la muerte-moribunda-mortal??”. Però té una cosa bona, i és que al abandonar l’antiga tendència t’has fet adepte de la nova tendència i et sents molt trendy orgullosa i penses que has evolucionat i que vas camí d’un estil nou molt més proper a tu. Mentida.  


4- Ens enganyen. “Que no nos engañen! que nos digan la verdad!”. Ens diuen que són prendes atemporals (mentida. Llegir punt nº3) i que combinen amb tot (mentida podrida). Només evites semblar una hortera si ho portes exactament planificat com està esterotipat. O ets de les que realment tenen estil propi, una rara espècie com les dones elegants, i ho combines a la teva manera i la gent pensa que tens una personalitat molt marcada que traspassa la teva persona i s’adapta a la manera de vestir. O vas de compi amiga de la boja del barri. La línia és finissima: et diuen que barrejar estampats està molt IN, tu ho proves a casa i sembla que hagis d’anar a parlar a Sálvame dels toreros que t’has tirat. No t’avisen de que sí, barrejar estampats és tendència però barrejar els de Dolce Gabbana i els de YSL, no els tretrangus que tu tens per casa! I tu pobra  innocent ho estaves provant amb les mitges a ratlles i la faldilla de quan et molava la Hannah Montana...




Sabem que tenim un gran repte davant nostre, un camí plagat de dificultats i penúries, però seguirem lluitant buscant un estil que la gent sàpiga apreciar i que ens retrati pel carrer un Cool Hunting per treure’ns com a referent al proper Vogue...i sentir a altres noies dir “la tia aquesta no sé com s’ho fa però va sempre genial...Guarra!”... Paraula de Menstruació!

dimecres, 14 de març del 2012

Ferum de Safari. Cap. 2. Avui... Les “Russes”

Hola de nou! A punt per anar de safari? Abans que res voldria aclarir el títol d’aquest capítol d’avui. No som racistes, per això hem posat el nom “Russes” entre cometes. Si bé és cert que aquest apel·latiu l’acollim arran de l’allau de suposades dones de països de l’est que contacten homes espanyols/catalans per casar s’hi , el concepte de “Russa” va més enllà de la nacionalitat. És més aviat un estereotip. Per raons culturals, en la nostra societat, cada cop més avesada a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, aquesta figura semblava avocada a l’extinció. Però encara en queden reductes. I ara, amb la crisi econòmica, sembla que hi ha hagut un retorn d’aquesta figura femenina, tan peculiar.


Ens vidriem a referir a tota aquella dona que utilitza a consciència la seva bellesa física (natural o adquirida a través de la cirurgia) i els seus favors sexuals per aconseguir un home que li proporcioni seguretat material en forma de diners i propietats. També podria voler aconseguir els papers per una nova nacionalitat, en el cas de ser estrangera, una família o contactes per treballar... però això, en tot cas, seria en una segona fase, més humana i més propera a la voluntat de ser una dona que vol viure d’una altra cosa que no siguin els seus poders de seducció i manipulació.


L’objectiu de la “Russa” és encarnar, el millor possible, l’ideal de dona que l’home desitja poseïr. Les “Russes” poden ser de totes les races i els colors, però potser ens decantem per les noies caucàsiques perquè creiem que són les que tenen més aconseguit el seu objectiu d’encarnar la “dona perfecta” (per als homes llatins, entenem-nos...) : altes i primes, però amb un bon cul i un bon parell de pits; rosses, amb melena llarga, ulls blaus, maquillatge perfecte, ungles de gel amb manicura francesa, talons, roba ajustada fashion i una actitut molt femenina en qualsevol paraula o gest.


El seu principal objectiu és casar-se amb un home que tingui pasta. És igual si és jove o vell, alt o gras, o prim, o un yonki alcohòlic. La qüestió és tenir un lloc on viure, poder comprar-se roba de marca i anar a la perruqueria cada setmana per fer-se les ungles i unes metxes. És per això que la “Russa” vindria a ser la parella natural d’un HPH (vegeu post del 20/11/11). És la tradicional dona mantinguda o “mujer florero”, amb una diferència: la “Russa” és una dona ambiciosa. Segurament, si totes les “Russes” del món unissin forces i posessin la seva intel·ligència al servei de finalitats nobles, en comptes de preocupar-se només de la seva subsitència individual i abraçar la possibilitat d’estar envoltada de luxe, aquest seria un món millor. Però no. Es dediquen a jornada complerta a buscar la manera de viure sense haver d’embrutar-se les mans, a mirar de tenir el seu “home” babejant per elles, fent-li creure que és el millor del món, mentre per l’esquena, segurament se n’estàn tirant a un altre o a varis amb l’excusa que han anat al gimnàs o a arrissar-se les pestanyes. Són dones de caràcter, fredes i calculadores, disfressades d’estrelles porno o lolitas, segons el gust del consumidor.

Virginia Gallardo y Ricardo Fort de OT Telefé. Pels curiosos deixo el link, sense desperdici: ninaloly.blogspot.com/2011/10/ot-telefe-virginia-gallardo-no-era-el.html


En una societat com la nostra, on el narcicisme i el culte a un físic impecable és l’ideal, ens preguntem fins a quin punt aquestes dones deuen haver assolit el sostre de les aspiracions d’una civilització. Realment els HPH i les “Russes” són la raça ària de la nostra generació i els lletjos i pobres no mereixen res més que morir o fer-los d’assistenta?

El cas és que tots coneixem un amic d’un amic que ha mort plomat per una fèmina d’aquest tipus. Obertament, tots els homes afirmaràn odiar-les. Però la realitat ens demostra que les prefereixen en un alt nivell de probabilitat bastant alta. Tenir una dona que encarna una actriu porno, amb caràcter de señorita Rottenmeier que et diu què dir i què fer en cada moment, sembla una opció pràctica i desitjable per a molts, fent d’amant i de mama al mateix temps, aquest rol que tant odien les dones que volen aspirar a tenir una relació amorosa basada en l’intercanvi equitatiu entre dos persones madures i responsables de les seves vides.



La “Russa” sembla la solució fàcil encarada a què res canviï. I per altra banda: perquè ha de canviar alguna cosa si el que importa és la supervivència del cos i els plaers, que és l’únic que té un valor en aquesta vida? Quina importància té la necessitat de tenir una vida emocional recolzada per un vincle afectiu treballat si tens un xalet amb piscina i un Volvo al garatge? Això és el que la gent enveja, això és el que cal tenir! Paraula de Menstruació!

dimecres, 7 de març del 2012

Tornem a La Competència i La Segona Hora

El divendres passat La Segona Hora va fer una crida demanant públic, ja que els havien fallat, a última hora, un grup de 20 persones que havia d'omplir l'estudi de la planta 15 de RAC 1. I la Laura, que és de les que pensa que les oportunitats s'han d'agafar al vol, va apuntar-se al carro. També va preguntar per anar a La Competència, però ja estava ple. Tot i així, si algú fallava, encara tenia alguna possiblitat d'entrar.

Els regals? Aquesta vegada, una caixa de 12 madalenes integrals per cada programa (podeu veure la recepta a Drip Drap Creacions, Madalenes Integrals).

Una caixa per en David Bisbal de La Competència. Amb nota. Aquest cop ja vam mirat que la frase fos curta i concisa, per no ficar en jardins a la gent  ^_^


I per La Segona Hora, una altra caixa, i una col·lecció de 6 tangues chinese fashion.


Doncs bé, a les 11:45h ja la teniu allà, fent cua, creuant els dits. No parava d'arribar gent i més gent... Mentre la recepcionista de la planta 15 passava llista, la Laura mirava d'assegurar-se que, almenys, les madalenes entrarien. Va arribar l'hora i havia arribat tothom menys UNA  persona. Va ser d'aquells moments en què s'adverteix l'acció de la mà de Déu en els esdeveniments ( o en l'acció dels pinxos que vam contractar perquè tenquéssin les cames al desafortunat oient abans d'arribar a les portes de RAC 1... Uahahahaha!!).

Primera prova superada: poder entrar. També va haver-hi la sort que va ser un dia de pocs regals. La gent només va portar dos regals: croissants de xocolata i una ampolla de vi halal. Tothom es va passar el programa endrapant: els Òscars, la Natza, el Manel Fuentes, l'Oriol de Balanzó, en Víctor Oller, el públic... Desconeixem si el motiu de què l'Oscar Dalmau anés repartint les viandes com si fos la nostra mare era perquè està prohibit guardar menjar als estudis de RAC 1 o perquè tothom s'havia aixecat ben d'hora ben d'hora ben d'hora i ja tenien l'esmorzar als peus, però allà no va quedar res. I sembla que les madalenes de la Laura, confoses a primer cop d'ull per uns muffins, van complir la intenció de fer una mica de caliu.

L'últim dia, els assistents de públic, no era que fóssin bordes, és quasi que no es van mirar entre ells ni a la cara. Si és que... la gent de ciutat són uns estirats... (argument una mica tonto, tenint en compte que allí sempre hi ha gent de varies contrades). Realment, no sabem què va passar, perquè també va haver-hi problemes amb el so i algunes ficades de pota en el guió, (resoltes amb "desinvoltura") però el programa va ser molt divertit i es respirava la sensació de què tothom s'ho estava passant la mar de bé. Si escolteu el programa sentireu a la Laura partint-se el cul. Només se sent ella. Cosa que no entén gaire bé, perquè al costat seu hi havia un senyor que va acabar vermell com un pebrot de tant riure. No sabem si era només del riure o també de nervis o era un altre dels símptomes de deshidratació a causa de la calor infernal que feia allí. A l'estudi de RAC1 s'hi podrien covar ous de dinossaure, amics meus! La Laura ja anava equipada per aquesta eventualitat, tot i així sort de l'ampolla d'aigua que reparteixen, que sinó...

Al acabar, va arribar el torn de demanar la foto. Mentre el Dalmau s'interessava per saber la diferència entre una madalena i un muffin (pels curiosos: el muffin generalment està fet amb mantega i la manera de preparar-lo és diferent) anaven recollint els "bártulos" per sortir al passadís a fer-nos una foto. Com que no hi havia cap candidat a "càmera-man", es va haver d'improvitzar una "autofoto". Després d'uns quants intents, de la lluita d'enquadrar tres caps de meló al fotograma i de descobrir que era millor aprofitar la llargada de braç de l'Òscar Andreu, aquest va ser el resultat ^_^  Ideal com a foto de perfil! No?


Després del breu photocall improvitzat, ja teniu a la nostra fan oficial perdent el cul perquè no li tanquin als morros la porta de l'estudi. Comença La Segona Hora! Un programa d'investigació, que fa riure... sense en JAIR DOMINGUEZ? Jaiiir!!! Perquè la Llei de Murphy és tan implacable? No hi ha manera de veure't el pèl a la ràdio! (una raó de més per tornar-hi un altre dia?).

La meitat del públic procedia del programa de La Competència, que s'havien quedat, i el repartiment de 12 madalenes va trigar una mica més a desaparèixer. En Quim Morales, molt atent, com sempre, va preguntar a la Laura si li havia agradat la presentació del llibre del Jair (ella els va penjar al mur de facebook del programa l'últim post d'aquest blog, i se l'havien llegit! I no és maco això? Us estimem!! T_T)

En Xavier Pérez Esquerdo va fer una foto a la Candela Figueras amb la meitat del repartiment de tangues made in china que podeu veure al mur de La Segona Hora.


Creiem que va haver-hi una saturació amb el tema tanguil. Ningú va fer l'intent de posar-se'n un per sobre dels pantalons. I és que... era ser agosarat, perquè eren realment petits. Clar... ja se sap: les "xines" son baixetes i no tenen "ni tripa ni moca"! Van repartir tangues entre els guanyadors del lot de cava Ferrer i Catasús i, en ocasions, van volar tangues pels aires de l'estudi, impactant als llocs més insospitats.


I per acabar: primícia! Aquest divendres en Xavier Pérez Esquerdo sortirà a passejar amb en Charlie Rexach!! Que com ho sabem? Perquè al acabar el programa, en Xavi va demanar si algú del públic volia sortir a passejar amb ell i un famós. La Laura es va apuntar a un bombardeig, perquè la veritat és que es va posar una mica nerviosa... L'altra participant li va robar totes les preguntes que hauria volgut fer... Coses del directe que s'emet en diferit, senyores i senyores! Però segur que quan ho escolteu el divendres ho hauràn editat de manera que quedi la mar de bé! Paraula!